MÚSICA PER A LA PAUSA

Degut als examens de selectivitat que em tindràn apartat del món durant aquesta setmana, el bloc restarà també abandonat. Per això us deixo de mentres amb un dels meus grups preferits: Flogging Molly.

Fins aviat!

NEIX ESQUERRA INDEPENDENTISTA

A tothom que sigui més o menys proper a l’àmbit d’Esquerra no se li escaparà que dins del partit les coses s’estan movent. Els resultats electorals del partit mostren un descontentament de l’electorat cap al perfil que s’ha forjat esquerra dins del tripartit, i per tant, toca fer alguna cosa.

El primer en saltar va ser en Joan Carretero creant la plataforma reagrupament.cat, però era aquesta la millor opció? No ho és pas, perquè d’aquest subjecte ningú en dubta el que sigui republicà i independentista, però per a dirigir a Esquerra encara li falta complir un altre requisit, ser d’Esquerres. Esquerra Republicana de Catalunya mai pot ser dirigida per algú que no compleixi aquests requisits, del contrari s’estarà traint a l’esperit del partit.

Per a evitar la capitalització d’aquest descontentament per part del senyor Carretero s’ha creat una plataforma pel canvi de rumb d’Esquerra sense trair el seu esperit de partit. Una plataforma republicana, independentista, però a diferència del reagrupament, auténticament d’esquerres: Esquerra Independentista.

A tots els que vulgueu una Esquerra Republicana independentista, republicana i d’esquerres, i per sobre de tot, amb les coses clares, adheriu-vos a la plataforma, jo ja ho he fet.

CRÓNICA D'UNA DECEPCIÓ




Així començava el que semblava la fi definitiva de la violència d'una colla d'assassins que diuen parlar en nom de la llibertat d'Euskal Herria, quan en realitat són la gran espina clavada en el seu procés d'alliberament nacional. Totes aquestes esperances es van truncar amb els dos morts a Barajas a cap d'any, però com sempre, amb l'optimisme extrem que em caracteritza, encara confiava que aquest crees una divisió interna definitiva dins la banda. Em vaig equivocar.

Ara només queda lluitar TOTS UNITS contra aquesta banda criminal, que posa la nació per sobre de les vides de les persones, sense adonar-se que la nació, la autèntica nació, la fem cadascú de nosaltres.

[No he fet un post més llarg degut a que la selectivitat em porta de cul, un cop l'hagi acabat n'escriuré un de més llarg explicant el que en penso d'aquesta història]

SORTIM DE L'OASI PRATENC

Al Prat, tal com vaig comentar al post anterior, les eleccions van anar de meravella. Però si aixequem la vista i mirem amb una mica de perspectiva el panorama, m’entra un gust un pel amarg, d'aquells que són capaços de fer-te malbé un esquisit àpat.

No cal anar gaire lluny per a veure la primera derrota, que a més a més per a mi potser ha estat la més dolorosa. Esquerra ha perdut el seu únic representant a Hospitalet, i no precisament perquè no s’hagi fet feina. La gent que encapçala la llista de l’hospi són gent molt competent, i que s’han patejat molt de carrer per a fer arribar a la ciutat les seves propostes. Tots aquests són ingredients que facin encara més amarga aquesta derrota que tal com he dit abans, personalment a mi m’ha tocat molt la moral, perquè són gent molt propers a les JERC, i he tingut la sort de conèixer a alguns d’ells. El que és precisament paradoxal és que el que li ha faltat a l’Esquerra més jove de tota Catalunya ha estat el vot jove. Però ara a l’Hospi no val enfonsar-se. Queda molta feina a fer per a que d’aquí a quatre anys tornar a entrar al consistori amb més força que mai.

Si continuem disminuint el zoom, arribem ja al mig del merder: la capital. Esquerra s’ha fotut la santa patacada. La falta de projectes concrets i ben elaborats i potser la presència d’alguns líders que estarien millor a caseta han prestat una ajuda inestimable a la sobtada davallada en el nombre de vots de l’esquerra independentista, però al ser la capital del país, les sinèrgies que mouen a aquest la afecten en molt més alt percentatge que a qualsevol altra població. Resumint, els cops de timó des de nacional no han aconseguit retornar al romb prefixat, sinó despistar a la tripulació, a més a més amb el risc de que amb tant canvi de vent les veles es trenquin. Potser serà millor anar canviant ja de capità...

De totes maneres cal remarcar l’astúcia del moviment que ha fet Esquerra a Barcelona. D’entrada tant sociates com convergents estan força nerviosos. Els sociates perquè no tindran un govern fàcil, i els convergents, perquè tot i ser el partit majoritari de l’oposició no serà el partit amb més protagonisme, ja que el govern dependrà quasi constantment d’Esquerra per a tirar endavant els seus projectes. El cop de puny sobre la taula s’ha fet molt bé i en el moment precís, ara caldrà que algú que sigui capaç de portar aquesta situació agafi el comandament i mantingui a Esquerra en aquesta situació de força. S’ha de portar la situació amb força perquè ens plourà foc per tot arreu, però si sabem aguantar n’obtindrem els rèdits a les següents eleccions.

Continuem allunyant-nos, i arribem a Vilanova. Primer lloc a on comencen a aparèixer els primers bolets anomenats CUP. Una espècie realment rara, però que en aquestes eleccions n’han sortit per tot arreu. Uns resultats senzillament impressionants. Comforme anem augmentant el zoom ens van sortint diverses poblacions amb representació de les CUP, fins a sumar uns 25 regidors. No hem de caure en l’error fàcil de dir que aquests resultats s’han donat a llocs on Esquerra ho ha fet malament, que també, sinó que des de la candidatura independentista s’ha fet una feina realment admirable.

Però ja que hem començat amb termes micològics, hi seguirem. Si una espècie rara però relativament bona com les CUP ha tingut una bona temporada, un bolet altament tòxic també ha sortit amb molta força. Massa força. Plataforma per Catalunya ha tret disset regidors, i en alguns llocs podria ser clau de govern. El fet de que un partit xenòfob surti amb tanta força a un país que en teoria és tan acollidor com Catalunya és preocupant. Tot serà que en aquestes viles on aquest partit ha obtingut aquests resultats es construeixin governs d’unitat per a expulsar-los de qualsevol procés democràtic dintre d’aquests ajuntaments.

Ara, a treballar, que ens queda molta feina!

JA ERA HORA!

Aquestes eleccions m’han deixat un cert sabor agredolç. A nivell nacional els resultats han estat un xic preocupants, però al Prat només tenim una cosa al cap.

Per sobre de tot està l’èxtasi desprès del triomf que ha suposat acabar amb la maledicció que havia tingut ERC amb el consistori del Prat. Joan Camps serà el regidor que Esquerra-el Prat havia anhelat durant tant i tant de temps. Aquest somni fet realitat no ha estat pas fruit de la casualitat (de fet ni tan sols la dinàmica nacional a acompanyat aquest cop), sinó de l’esforç de moltes persones compromeses amb una esquerra progressista i independentista. Esquerra presentava sense cap mena de dubtes la millor llista de tot el municipi, per no dir ja del programa, que estava a anys llum de la resta de partits.

Casualitat o no, aquestes eleccions han estat les primeres que Esquerra ha afrontat al Prat amb una secció local de les JERC, una secció que tot i el seu reduït número de militància ha pencat molt més que alguns dels partits que es presentaven a les eleccions.

Se’ns ha vist constantment al carrer. De fet no hi ha hagut dia durant el més abans de les eleccions que no es veiés cap cartell de les JERC al Prat. A més a més, circulen diverses samarretes que hem venut les JERC-el Prat a on s’hi veu la nostra web i el característic “gall potablava” del Prat sobre una estelada.

Hem sapigut moure’ns i apropar-nos als joves per a elaborar un programa ambiciós i treballat, el qual va ser molt ben rebut per les files d’ERC. A la presentació d’aquest programa vem conseguir contar amb una vintena de joves pratencs, els quals van sortir contents; de fet la majoria m’han afirmat que van acabar votant a Esquerra.

Hem fet altres tipus d’actes com una xerrada sobre el republicanisme amb en Dani Raventós, hem muntat paradetes al carrer per a diades com Sant Jordi. Hem penjat bastantes pancartes a la Plaça de la Vila, davant de l’ajuntament, les quals no els hi deuen haver agradat gaire a ICV perquè mai han durat gaire més de dos dies.

En definiva, molta feina i ben feta per a una secció local jove que encara es refeia dels problemes interns que havien fet minvar la seva activitat en gran mesura. Queda clar doncs que la nostra feina, sumada evidentment a la excelent feina feta tambè desde Esquerra, ha estat un dels factors que han fet realitat aquesta modesta cita que el Prat tenia amb la història. L’independentisme ja te representació a la nostra vila.

Però aquí no s’ha acabat tot. Ni molt menys! Avui comença la campanya electoral per d’aquí quatre anys. Si es confirmen tots els rumors de que el vampir del Tejedor es retira, Iniciativa es derrombarà al Prat, i nosaltres hem de ser els màxims beneficiats d’aquest enterrament, ja que el PSC, idiotitzat, ha demostrat que no te capacitat ni tan sols de mantenir-se al Prat, un territori on el seu poder a totes les eleccions excepte les municipals ha estat sempre hegemònic.

Al proper post comentaré com ha anat a la resta del nostre territori nacional, a on la cosa tal com he dit abans o com diu el meu company Lluís Pérez al seu bloc, ens ha de fer reflexionar.

Les JERC amb Esquerra, les JERC amb Joan Camps

Les JERC del Prat criden el jovent pratenc a votar el 27 de maig per la llista d'Esquerra, encapçalada per en Joan Camps

Durant les darreres dues setmanes les JERC del Prat s'han implicat a fons en la campanya de les eleccions municipals pratenques previstes per aquest diumenge 27 de maig, tot apostant per la llista electoral d'Esquerra - El Prat, encapçalada per en Joan Camps. Les JERC han sigut presents a tots els actes electorals d'Esquerra - El Prat i han distribuït gran quantitat de propaganda electoral, tot dedicant diverses jornades a encartellar. Així mateix, el cap de llista de les JERC del Prat i número 8 de la llista d'en Joan Camps, en Lluís Pérez, va participar la setmana passada en un debat entre diverses forces juvenils pratenques a l'emissora local El Prat Ràdio, on en Pérez va poder exposar la clau de volta de l'aposta de les JERC i d'Esquerra pel que fa a política local de joventut: emancipació juvenil, tot recordant que emancipació juvenil no només vol dir marxar de casa dels pares sinó, en general, "anar-se dotant de les eines que permeten a un jove assolir prou autonomia personal com per a tirar endavant el seu projecte de vida". En aquest sentit, Pérez va destacar que "tant Joan Camps com Esquerra del Prat han tingut molt bona sintonia amb les JERC del Prat en tractar aquest punt".

Com a culminació d'aquesta campanya, el portaveu local de les JERC, Carles Vilaseca, ha declarat que "les JERC del Prat criden avui el jovent pratenc, a dos dies de les eleccions, a votar per Esquerra del Prat i pel seu candidat Joan Camps". "Creiem fermament" ha assegurat en Vilaseca, "que en Joan Camps és l'únic candidat a l'alcaldia amb un perfil com el que el jovent pratenc necessita que sigui present a l'Ajuntament: catalanista, d'esquerres i amb una ferma voluntat de fer del Prat una ciutat orgullosa del seu present i il·lusionada amb el seu futur" ja que, segons en Vilaseca, "el Prat del futur serà el Prat que ens tocarà viure a nosaltres, els joves". En aquest mateix sentit s'ha pronunciat el Secretari de la secció local, en Xavi Morales: "apostem per un model de ciutat que es planifiqui i es pensi en funció del benestar de la gent i no d'un somni faraònic de creixement urbanístic desproporcionat les conseqüències del qual només poden ser perjudicials pels joves, que viurem el Prat que ens deixi l'Ajuntament que governi durant els propers anys". Per la seva banda en Lluís Pérez, seguint la línia d'en Vilaseca i en Morales, ha conclós la crida afirmant que "al Prat, ara mateix, hi ha un únic vot de futur pel jovent pratenc: Joan Camps i el seu equip d'Esquerra Republicana".

TORNEN ELS GENIS!

Dos anys després d'el seu últim concert a Vancouver, Sum 41 torna a tocar en concert! Serà a Memphis el 5 de maig conjuntament amb Bad Religion. Tornen amb un component menys i un disc sota el braç que surtirà cap al juny-juliol, que s'anomenarà Underclass Hero. Per desgràcia no trepitjaran els Països Catalans, així que m'hauré de fer el viatget cap a París, que es el lloc més proper on toquen. Així que el 7 de Juliol no em busqueu, perquè estaré a París gaudint d'un dels millors grups que ha parit la història!

AQUÍ PASSA ALGUNA COSA...

L’home és el llop de l’home, va dir un important filòsof fa ja uns segles. L’ésser humà des de sempre ha buscat abans fer-li la trabanqueta a la persona del costat abans de pensar en avançar. Aquesta cita és absolutament certa, però és fa més aguda quan un dels dos “competidors” control·la alguna cosa que fa que tingui superioritat vers l’altre. Potser us dona la sensació que estic parlant de l’edat mitjana, però lluny d’aquesta percepció, avui en dia, al segle XXI, estan passant uns cassos realment preocupants. No és una notícia nova les continues denúncies que estan patint el Cos de Policia dels Mossos d’Esquadra per abús de poder sobre els seus detinguts. Fins i tot aquí al Prat, a on els mossos tan sols porten des de cap d’any, ja en conec dos casos.

La situació és realment perillosa, ja que aquest cos de policia, lluny de generar confiança dins la ciutadania (el que hauria de ser la seva primera prioritat) està obtenint desprestigi i fins i tot odi per part d’alguns dels sectors de la societat. Això és absolutament incompatible amb l’objectiu d’aturar el crim i de preservar el dret de la ciutadania a no haver de patir per la seva seguretat.

Les dades parlen per elles soles: són 197 les denúncies rebudes els últims dos anys per maltractaments. Tot i que d’aquestes haurem de restar-ne unes quantes, que de ben segur seran falses, la dada és molt, molt preocupant.

Jo crec personalment que la situació s’ha de repensar, i s’ha de prendre mesures per a que la situació és modifiqui. Perquè tot i que l’home ha estat des de sempre el llop de l’home, les institucions públiques no han de predicar amb l’exemple, i menys els cossos de policia, que són els únics que posseeixen el dret a la violència legitima, ja que aquesta violència s’ha de limitar als casos en què aquesta és extremadament necessària.

DIVENDRES REPUBLICÀ AL PRAT DE LLOBREGAT

Aquest divendres 13 d'abril, vesprada de l'aniversari de la proclamació de la República Catalana, les JERC del Prat organitzem una xerrada sobre el republicanisme que portarà el títol "Què significa ser republicà, al segle XXI?". L'acte comptarà amb les intervencions d'en Lluís Pérez, cap de llista de les JERC-el Prat i de l'incombustible Daniel Raventós, economista de la UB, membre del comité de redacció de SinPermiso i president de la Xarxa Renda Bàsica (per a tots aquells que estigueu interessats en la RB: el tema sortirà). Començarem a les 19:00 al Centre Cívic Jardins de la Pau (Jardins de la Pau, s/n). L'acte durarà aproximadament una hora i mitja, entre els parlaments i el torn de preguntes. No us ho perdeu!Ah! I després, a les 21:30, Esquerra del Prat organitza el tradicional Sopar de la República; aquest cop, comptarem amb la presència d'en Joan Ridao.

VERGES 2007... L'ADEU D'UN GRAN

Amb aquesta cançò, Verges 2007, s'acomiadava un dels més grans cantautors que han existit a la història. Malgrat que no vaig poder contemplar en primera persona la retirada de Lluís Llach, no vaig perdre la ocasió de fer-ho per televisió... cosa que mig país no haguès pogut fer si això haguès succeït gaire després, degut als intents foribunds dels poders fàctics de l'espanyolisme d'acabar amb tot símbol que pugui olorar a Països Catalans, traduït amb la no-renovació de la llicència a TV-3 per a operar al País Valencià.


El concert multitudinari, que no ho va ser més perquè així ho va voler l'artista, va ser enormement emotiu, i on Llach va tocar cançons noves, com la de Verges 2007, sempre combinant-les amb els seus grans clàssics com Viatge a Itaca, El meu País, Venim del nord, venim del sud, Verges 50... i amb discursos de grans transfons polític i social, marca de la casa, que van fer vibrar al públic, i a molta gent que es trovaba a bastants quilometres del seu piano i la seva veu, jo entre ells.


Aquí us deixo amb la cançò que va faltar al concert, una cançò que Llach va saber colar als censors franquistes, que no entenien perquè el cantautor català li dedicava una cançò a un pal (xD). Una cançò que es convertí en un himne de la resistència anti-franquista i llibertària.

TORNEM A LA MÚSICA... RECORDANT DOVER

Doncs sí, torno a penjar un video musical. Aquest cop l'aprofitaré per a reivindicar la tornada d'un grup que ara, amb el mateix nom, s'ha carregat la seva música. Sempre ha estat el meu grup favorit fins que vaig descobrir Sum, i és per això que estic un xic indignat amb el gir que ha donat la seva música, que ha passat de rock i grunge a discotequera.

Aquí teniu als autèntics Dover!

DE L’INDEPENDENTISME ROMÀNTIC A L’INDEPENDENTISME RACIONAL

Dissabte passat, a les jornades de formació de les JERC a Corçà, durant la típica xerradeta del cafè desprès de dinar a les jornades de formació, vaig tenir una conversa realment interessant amb en Pere Aragonès, en Lluís Pérez, en Xavi Isern, en David Guàrdia i el meu amic Xavi Morales sobre com ha evolucionat l’independentisme al llarg del temps. De fet, aquest post ja l’estava preparant abans de la conversa abans esmentada, però va afegir-hi alguns punts interessants que potser no havia tingut en compte.

Bé, tal com deia, l’independentisme, com tots els moviments polítics, ha tingut una evolució al llarg del temps. Fins fa no gaire, l’independentisme es basava bàsicament en un nacionalisme romàntic, centrat en fets passats i herois ja no existents. Com a tots els moviments polítics basats en tesis d’aquesta mena, això provocava una alta fidelitat de la gent implicada en el moviment, ja que hi estaven lligats per fets emocionals i aquests són els que sempre ens influeixen amb més força dins de la nostra consciència. Però és clar, tot té dos vessants, i el fet de crear un moviment polític basat en uns sentiments, també fa que la majoria de la gent no se senti identificada ja que els hi crea una imatge de frikis. Per tant, cap opció política pot estar ancorada en el romanticisme, ja que com he dit, mai podrà aglutinar una majoria social, que és l’única manera de tirar un projecte endavant en el sistema democràtic.

En un inici, gairebé sempre tots els partits o els moviments polítics s’han iniciat centrant-se en ideologies romàntiques, i només s’han consolidat quan han aconseguit adaptar aquest moviment a un argumentari en el qual desapareixen aquests elements èpics, i això l’independentisme ho ha aconseguit. L’independentisme representat al Parlament, el d’Esquerra, ha aconseguit crear un discurs d’independentisme “de pa i butxaca”. Un independentisme que no és per retornar a temps passats, sinó per a poder afrontar el futur assegurant una millora de les condicions de vida de la gent arreu dels Països Catalans, un independentisme que no es basa en el tancament dels Països Catalans en ells mateixos, sinó en la seva obertura a la Unió Europea... és a dir, un independentisme racional.

Crec que ara falta una mica de temps per a que la gent oblidi aquesta concepció de frikis que tenen de nosaltres. Evidentment la resta dels partits no s’ho posaran gens fàcil. Per això ara toquen quatre anys de silenci i feina, i de guanyar credibilitat per a que, en un futur, que esperem que sigui pròxim, Esquerra estigui en condicions de plantar-se i arrossegar a la resta de partits a reclamar el dret d’autodeterminació, amb una determinació, valga la redundancia com es diria en castellà, que l’Estat Espanyol no podrà fer la finta cap a enrera com ha estat fent fins ara. No tindran més opció que acceptar. Serà aleshores quan realment tot estarà en les mans del poble.

VEGEU QUE BÉ S'HO PASSEN

Nens, no feu això a casa, podeu provocar una guerra civil! Això és només apte per a experts en crispació i feixisme.

[Libertad... SIN IRA??? JUASSSSSSSSSS]




[Un altre exemple de demagògia barata, d'espanyolisme recalcitrant, etc... en resum basura]



[Més basura espanyolista...]



En fi, tot un exemple d'oposició tranquila i democràtica.

El cas De Juana Chaos (o fum dins la boira)

Sempre he estat molt contrari a parlar d’aquest tema, pel simple fet que crec que fer-ho és riure la gràcia als bufons de les bandes implicades en el cas, però és que la situació ja arribat a un punt que clama el cel. Aquest cas resulta més confús que com si ens veiéssim envoltats de fum dins la boira, ja que tothom que hi està implicat a fet moviments del tot estranys. Aniré per parts:

Primer de tot, crec que queda clar per a la gent amb una mica de seny que si aquest tio encara estigués tancat per les vint-i-cinc persones va assassinar, com hauria de ser, tota aquesta burda polèmica no hagués sorgit. Però bé, per coses que mai entendrem la seva condemna va ser reduïda de 3129 anys a tan sols 18, i això, que crec que és amb diferència el més greu de tot el cas, sembla ser que la gent hi passa per sobre.

Això ens pot semblar increïble, però bé, aquest fet és tan sols el preludi del que vindrà a continuació. Poc abans de complir condemna, el terrorista és processat i empresonat provisionalment per uns articles publicats al diari Gara, acusat de perpetrar amenaces terroristes en aquests últims. Posteriorment, el dia 6 de novembre de l’any passat se’l condemnava a dotze anys per aquesta raó, només sis anys menys que la condemna que havia complert per la mort de vint-i-cinc persones. Si dividim, voldrà dir que surt més a compte matar a dotze persones i mitja que no pas escriure un artícle, certament pujat de to, però per on no hi veig per cap banda cap mena d’amenaça d’índole terrorista. No sé a vosaltres, però a mi em sembla aterrador.

Hem parlat dels tribunals, però a tot això, que feien els terroristes? Quan De Juana Chaos començava la seva vaga de fam el 6 d’Agost, la cúpula d’ETA sembla ser que no la va veure amb bons ulls. De fet ja li ho va fer saber per mitjà de Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi), el qual per diferents canals ja li va comunicar el descontentament de la direcció de la banda pel comportament individualista d’aquest peculiar subjecte, ja que ETA estava en meitat d’un procés anomenat d’alto al foc permanent (cosa que posteriorment es va comprovar que no era certa). Tambè cal destacar que la notícia de la vaga de fam no va ser publicada fins a onze dies desprès al diari Gara.

Desprès de veure que han fet terroristes i els magistrats, anem a veure que han fet els polítics. Hi ha un anglicisme que ho defineix a la perfecció: hooliganisme. Tant els uns com els altres. El Partit Popular convoca una manifestació rera l’altre (és divertit que sigui la dreta qui ocupi els carrers manifestant-se...) i dedica els plens tant al Congrés com al Senat de Madrid per insultar i deixar anar basura per la boca. Quan ells evidentment no han fet cap mena de concessió a la banda, no han apropat presos, no han parlat amb ells a Suïssa... Tot i que és lamentable, del PP ja ens ho podíem esperar degut a la dinàmica “de acoso i derribo” duta a terme pels seus dirigents i pel seu entorn des de fa ja algun temps. El que jo personalment no m’esperava era que el PSOE caigués en la trampa de contestar-li a aquest joc. Tant Zapatero, com Rubalcaba, com Maria Teresa Fernàndez de la Vega han dedicat les seves últimes intervencions per a acusar al PP pel fet amb anterioritat, en comptes d’argumentar les seves desicions, o simplement aprofitar el temps i parlar d’altres coses que potser tenen molta més importància.

Esperem que tot aquest circ s’acabi aviat, perquè aquestes bajanades desprès tenen conseqüències. Quan arribin les eleccions i veiem que la participació ha caigut en picat aleshores arribaran les lamentacions, llàstima que ja serà massa tard. Tota aquesta púrria no fa una altra cosa que desprestigiar la política.

EL MEU RETORN BLOCAIRE

Després de gairebé un parell de mesos absent, torno al món blocaire amb ganes de recobrar el meu ritme habitual. Demano disculpes a la gent que s'hagi passat per aquest bloc i hagi trobat la mateixa entrada que tenia al gener, però he estat molt ocupat elaborant el treball de recerca.

Espero que a partir d'ara tingui el temps suficient per continuar donant les meves humils opinions en aquest espai.

Salut!

EL BULLING, UN PROBLEMA SOCIAL

L’assetjament escolar últimament s’ha posat de moda com si fos una cosa que ha sorgit nova els últims anys, però és evident que és una problemàtica que sempre ens ha acompanyat. De totes maneres l’increment d’aquest fenómen els últims anys ha estat patent i és certament preocupant.

Molta de la responsabilitat (per no dir tota) dels casos d’aquests successos és clarissimament de la família, doncs el bulling és simplement una manera primària de que l’agressor mostri la seva superioritat al agredit, mitjançant agressions físiques o psiquiques, i això no succeeix amb una bona educació. Si a un crio de petit no li marques unes pautes mínimes de comportament desde ben petit, aquest emprarà sempre el seu instint animal per a aconseguir les coses, és a dir, que farà el que calgui per a obtenir el que desitgi, i si això comporta agredir a algú doncs ho farà.

Jo no soc un expert en psicologia i per sort mai m’he vist implicat en cap cas d’aquest fenòmen; per simple casualitat vital he tingut la sort de néixer en una família que m’ha educat bé i m’ha tallat les ales quan ho havia de fer, i sempre he estat un noi molt sociable, el que potser m’ha salvat també de patir cap mena d’assetjament. Com deia, no he viscut mai directament aquest fenòmen ni he estudiat res sobre aquest, per tant no puc donar una informació molt concreta, però si que ara que estic fent de monitor d’anglès (desde fa dos anys) a unes assignatures extra-escolars que organitza una escola davant de casa meva, he pogut observar que la conducta del nen està quasi al cent per cent relacionada amb la dels seus pares, i que en nens de cinc anys ja hi ha alguns que fan de “cabdills” de la classe, i aquests són els que possiblement en el futur siguin els agressors. Gairebè sempre aquests petits “delinqüents en potència” tenen uns pares que són uns passotes, sinó els dos, almenys un de la parella. Que el nen es queda castigat? És igual! Que el nen no fa cas? És igual! Si a casa tampoc ho fa!

Aquest és un problema que s’ha de tallar d’arrel, quant més d’hora és comença a tractar millor. Per això és un tema que s’hauria de vigilar desde els primers cursos de primària amb tutors o psicopedagogs que s’encarreguin de vetllar, a la mesura que sigui possible, per la integració de tots els nens, amb especial atenció als immigrants o als que s’han canviat d’escola, doncs aquests són els que més esforç necessiten per a integrar-se. A més d’assegurar que cap nen resulti rebutjat per la resta, s’hauria d’establir contacte ràpid, mitjançant especialistes, amb les famílies dels nens més problemàtics assessorant-les sobre com solucionar el problema del seu fill abans que es converteixi en una cosa imposible de fer-hi front.

Aquesta és la meva humil opinió, sobre un tema que com he dit abans no en posseeixo gairebè coneixements. Si trobeu alguna cosa a corretgir comenteu i la llegiré encantat!

UNA MICA D'HUMOR PER DESENGRASSAR

Ahir a la nit mentres estava amb els meus colegues a un aniversari, hem van ensenyar un video que em vaig estar partint gairebè tota la nit. És un video impressionant, sobretot si has estudiat música. Aquí us el deixo.

(El poso en subtítols en castellà perqué no estava en català, en fi, ja val per entendre-ho)

Enjoy it!

La moda dels anti-moda

Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?

La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.

A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.

En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.

JOAN CAMPS JA TÉ BLOC

Joan Camps i Boy, candidat d'Esquerra a l'alcaldia del Prat ja té bloc. La persona que conseguirà acabar amb el deute històric que té el consistori de la nostra vil·la amb ERC exposarà les seves propostes i opinions a aquest espai. Si voleu coneixer més de prop la persona que, junt amb tot l'equip d'Esquerra-El Prat, lluitarà per posar al Prat al lloc on li pertoca, no dubteu en visitar el seu bloc.

Ànims Joan, tan en el bloc com a la teva cursa cap al consistori del Prat!

TIRAR DE RECURS FÀCIL

Avui no parlo ni de cap polític, ni de cap empresa, ni res que se li assembli. Avui parlo de mi mateix perqué és això, tirar de recurs fàcil, el que faré en aquest post. Demano disculpes per la meva absència a la bloggsfera, tan al meu bloc com a la resta, però són moltes les exigències personals que m'impedeixen prestar la atenció necessària a aquest món tan interessant. És tan poc el temps que tinc que ni tan sols puc escriure un artícle potable, així que per això tiraré de recurs fàcil. Aquí us penjo la lletra d'una cançò del grup al que jo participo, i titulada Stop the wars. Crec que més clar el títol impossible no?

STOP THE WARS

In this fucking world there are things we can't ever understand
and the most important one are the wars
killing people to preserve our lovely way of life
in Irak, Bagdad, Jerusalem and Afganistan

Our oil is most importat than if they're alive or dead
and if it's not the oil is our patriotism
which increases when one kid is blooding hard on the floor
after a great shoot of a sniper on the top of a wall

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!

All we have a debt arround the world with poors societys
because the situation is too far of the equality
thousands, milions people who cannot eat any piece of bread
thirsty and starving they are waiting for your help
To our help!

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!