diumenge, de desembre 13, 2009


AVUI, SÍ!


Si el 13 de setembre de 2009 passarà a la historia com el dia en que es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, avui quedarà reflectit com el dia en que es va confirmar que l’acció del valent poble d’Arenys de Munt no es tractava d’una malaltia que infestava la riera de la vila, com els partits espanyolistes (encara que alguns vulguin fer veure que no ho son) ens van voler fer veure. Bona mostra en son les 200.000 persones que han exercit el dret a vot que l’estat espanyol els nega. 200.000 demòcrates vers els només cinquanta sonats que es van passejar per Barcelona. 200.000 demòcrates que han sortit al carrer a celebrar aquesta festa del dret a decidir, que la ciutadania ha tirat endavant tot i la ignorància i rebuig mostrat per bona part de la classe política. L’únic partit que les hem recolzat allà on s’ha debatut el projecte hem estat Esquerra. Si algun convergent o algún d'iniciativa passa per aquí i em diu el contrari li comentaré amablement que a la ciutat on vivia, el Prat, tant Conveniència i Unionistes com Teje's Friends va tindre la genial idea de no donar suport al projecte. Ara, en canvi, volen la medalla per l’èxit. Els resultats, a hores d’ara son clars. Dels vots escrutats fins ara que escric l’article, més del 90% ha votat favorablement, mentre que el vot contrari no ha arribat al 4%.

A banda de visualitzar que això no era un bluf, també ens ha servit per visualitzar e internacionalitzar aquest conflicte polític, doncs han estat diversos els mitjans de comunicació de renom internacional que s’han fet ressò del dia d’avui. Bons exemples en son la BBC [Traducció cronica.cat] o el New York Times.

Per cert, a tot això, no ens oblidem de que la nació no es limita al principat, tot i que aquí gaudim d’una situació certament millor que al País Valencià i que a les Illes pel que fa a visió de país. Els principatins patim sovint aquest error. Oblidar-nos de la dura feina que s’està fent al sud i a les illes ens fa ser còmplices dels esforços del govern del corrupte Camps i del bipartidisme antidemocràtic espanyol per separar-nos. No serem lliures fins a la independència d’uns Països Catalans unificats.

Com comenta el nostre flamant eurodiputat a Brussel·les, Oriol Junqueras, no hem de frenar-nos ara, això no ha d’acabar aquí. Al seu facebook figura el següent estat: “el febrer de 2006 centenars de milers de persones per l’estatut del parlament. El desembre de 2007 centenars de milers de persones per la gestió de les infraestructures. Conseqüència de tot plegat? Res. Res de res. Aquest cop, però, no podem fallar, hem d’aprendre la lliçó, i hem de treballar per donar traducció política a aquesta gran història d’avui. Demà, tots a treballar!”.

Crec que queda clar. A cada poble, a cada ciutat, a cada barri, a cada districte. A tot arreu hem de lluitar per plantar una urna per a que el ciutadà expressi la seva opinió sobre el futur del nostre país. Doncs no hi ha nació si els seus ciutadans no volen decidir el seu destí.

dimecres, de desembre 09, 2009

SOLIDARITAT AMB HAIDAR

Tot i que vaig uns quants dies tard, com a soci d’Amnistia Internacional i com a independentista no em podia estar d’escriure sobre aquesta notícia. Aminatou Haidar, independentista sahrauí, resta en vaga de fam des de fa ja vint-i-sis dies a les Canàries, la història és ben rocambolesca.

Tot comença el 13 de desembre de 2009 quan l’activista tornava a casa després d'haver passat un mes a l'extranger. Aquest viatge era degut a un premi que va rebre a Estats Units per la seva lluita pels drets humans al Sàhara Occidental i a un tractament médic dut a terme a l'estat espanyol. En el moment que Aminatou aterrava a El Aaiún , casa seva, el govern del Marroc decretava la seva expulsió cap a Lanzarote (lloc on l’avió de tornada a casa havia fet escala). Sense que li tremolés el més mínim el pols enviava aquesta persona, mare de dos fills, a l’exili. Els motius no calen explicar-los. La veu de Haidar, igual que la de la resta d’activistes del Front Polissari, molesta profundament el regne Alauita. I si alguna cosa tenen els governs antidemocràtics és la utilització de les eines que un estat proporciona per silenciar les veus dissonants.

Total, la pilota passa a ser del regne d’Espanya. Això suposava un problema pel govern de ZP, ja que plantejava el dilema d’escollir entre les fructíferes relacions polítiques (basades bàsicament en interessos comercials) amb l’altra banda de la Mediterrània o fer el que realment és just, tot i que això suposes ajudar a una separatista, encara que sigui del país veí. Com no, el president espanyol és va agafar al seu mundialment conegut talante i va tirar per la via del mig, suposo que mirant de tindre contentes a les dues parts. Moratinos oferia al dia següent la nacionalitat espanyola a Haidar, esperant que no pogués refusar l’honor de formar part de la pàtria de la roja y gualda. Mira tu per on, Haidar va refusar. La resposta va ser clara: -No gràcies, el que vull és tornar a casa.

No sabem si va ser la humiliació d’un patriota a qui li refusen formar part del seu estat, o si la rabieta de no haver pogut penjar-se la medalla de haver solucionat el conflicte. El cas és que Moratinos, un home aparentment afable i bondadós, es va enrabiar d’allò més en veure la resposta de la sahrauí, i feia una roda de premsa gairebé enviant-la a pastar.

Dies després, era el govern marroquí el que movia fitxa. Acceptava el retorn de Haidar, amb la condició de que “reconegués la seva nacionalitat marroquina i demanés perdó al rei del Marroc”. Oi que ens sona aquesta divinització del monarca? Aquestes declaracions, per si encara hi havia algun dubte, confirmen totalment que el conflicte és tracta d’un problema polític i no pas legal com des de l’estat espanyol se’ns ha volgut fer creure. Aminatou no pot tornar a casa per haver lluitat tota la vida per la independència del Sàhara Occidental. Pel mateix que ha estat empresonada i torturada en diverses ocassions.

Vint-i-sis dies després la situació és molt crítica, i l’únic debat que es te al si del govern espanyol és si obligaran a Haidar a ingerir aliments per evitar la seva mort, en comptes de pressionar al govern del Marroc per a que accepti el retorn de l’activista a casa sense cap mena de condició prèvia. Si el resultat és el pitjor, Marroc haurà estat culpable de la mort d’una persona que només volia a tornar a estar amb els seus per a prosseguir de manera democràtica en la seva legítima lluita, però l’estat espanyol haurà estat clarament còmplice d’aquesta desgràcia.

Com a independentista i com a defensor dels drets humans no em queda una altra que solidaritzar-me amb aquesta valenta, que tot i la pressió de dos estats poderosos i antidemocràtics, no ha callat. Ella només vol tornar a casa.


P.S. Menció a part mereixen les declaracions d'en Tardà, com sempre genial i valent, al peu del canó.