dimecres, de desembre 09, 2009

SOLIDARITAT AMB HAIDAR

Tot i que vaig uns quants dies tard, com a soci d’Amnistia Internacional i com a independentista no em podia estar d’escriure sobre aquesta notícia. Aminatou Haidar, independentista sahrauí, resta en vaga de fam des de fa ja vint-i-sis dies a les Canàries, la història és ben rocambolesca.

Tot comença el 13 de desembre de 2009 quan l’activista tornava a casa després d'haver passat un mes a l'extranger. Aquest viatge era degut a un premi que va rebre a Estats Units per la seva lluita pels drets humans al Sàhara Occidental i a un tractament médic dut a terme a l'estat espanyol. En el moment que Aminatou aterrava a El Aaiún , casa seva, el govern del Marroc decretava la seva expulsió cap a Lanzarote (lloc on l’avió de tornada a casa havia fet escala). Sense que li tremolés el més mínim el pols enviava aquesta persona, mare de dos fills, a l’exili. Els motius no calen explicar-los. La veu de Haidar, igual que la de la resta d’activistes del Front Polissari, molesta profundament el regne Alauita. I si alguna cosa tenen els governs antidemocràtics és la utilització de les eines que un estat proporciona per silenciar les veus dissonants.

Total, la pilota passa a ser del regne d’Espanya. Això suposava un problema pel govern de ZP, ja que plantejava el dilema d’escollir entre les fructíferes relacions polítiques (basades bàsicament en interessos comercials) amb l’altra banda de la Mediterrània o fer el que realment és just, tot i que això suposes ajudar a una separatista, encara que sigui del país veí. Com no, el president espanyol és va agafar al seu mundialment conegut talante i va tirar per la via del mig, suposo que mirant de tindre contentes a les dues parts. Moratinos oferia al dia següent la nacionalitat espanyola a Haidar, esperant que no pogués refusar l’honor de formar part de la pàtria de la roja y gualda. Mira tu per on, Haidar va refusar. La resposta va ser clara: -No gràcies, el que vull és tornar a casa.

No sabem si va ser la humiliació d’un patriota a qui li refusen formar part del seu estat, o si la rabieta de no haver pogut penjar-se la medalla de haver solucionat el conflicte. El cas és que Moratinos, un home aparentment afable i bondadós, es va enrabiar d’allò més en veure la resposta de la sahrauí, i feia una roda de premsa gairebé enviant-la a pastar.

Dies després, era el govern marroquí el que movia fitxa. Acceptava el retorn de Haidar, amb la condició de que “reconegués la seva nacionalitat marroquina i demanés perdó al rei del Marroc”. Oi que ens sona aquesta divinització del monarca? Aquestes declaracions, per si encara hi havia algun dubte, confirmen totalment que el conflicte és tracta d’un problema polític i no pas legal com des de l’estat espanyol se’ns ha volgut fer creure. Aminatou no pot tornar a casa per haver lluitat tota la vida per la independència del Sàhara Occidental. Pel mateix que ha estat empresonada i torturada en diverses ocassions.

Vint-i-sis dies després la situació és molt crítica, i l’únic debat que es te al si del govern espanyol és si obligaran a Haidar a ingerir aliments per evitar la seva mort, en comptes de pressionar al govern del Marroc per a que accepti el retorn de l’activista a casa sense cap mena de condició prèvia. Si el resultat és el pitjor, Marroc haurà estat culpable de la mort d’una persona que només volia a tornar a estar amb els seus per a prosseguir de manera democràtica en la seva legítima lluita, però l’estat espanyol haurà estat clarament còmplice d’aquesta desgràcia.

Com a independentista i com a defensor dels drets humans no em queda una altra que solidaritzar-me amb aquesta valenta, que tot i la pressió de dos estats poderosos i antidemocràtics, no ha callat. Ella només vol tornar a casa.


P.S. Menció a part mereixen les declaracions d'en Tardà, com sempre genial i valent, al peu del canó.

Cap comentari: