diumenge, de març 25, 2007

VERGES 2007... L'ADEU D'UN GRAN

Amb aquesta cançò, Verges 2007, s'acomiadava un dels més grans cantautors que han existit a la història. Malgrat que no vaig poder contemplar en primera persona la retirada de Lluís Llach, no vaig perdre la ocasió de fer-ho per televisió... cosa que mig país no haguès pogut fer si això haguès succeït gaire després, degut als intents foribunds dels poders fàctics de l'espanyolisme d'acabar amb tot símbol que pugui olorar a Països Catalans, traduït amb la no-renovació de la llicència a TV-3 per a operar al País Valencià.


El concert multitudinari, que no ho va ser més perquè així ho va voler l'artista, va ser enormement emotiu, i on Llach va tocar cançons noves, com la de Verges 2007, sempre combinant-les amb els seus grans clàssics com Viatge a Itaca, El meu País, Venim del nord, venim del sud, Verges 50... i amb discursos de grans transfons polític i social, marca de la casa, que van fer vibrar al públic, i a molta gent que es trovaba a bastants quilometres del seu piano i la seva veu, jo entre ells.


Aquí us deixo amb la cançò que va faltar al concert, una cançò que Llach va saber colar als censors franquistes, que no entenien perquè el cantautor català li dedicava una cançò a un pal (xD). Una cançò que es convertí en un himne de la resistència anti-franquista i llibertària.





dimecres, de març 21, 2007

TORNEM A LA MÚSICA... RECORDANT DOVER

Doncs sí, torno a penjar un video musical. Aquest cop l'aprofitaré per a reivindicar la tornada d'un grup que ara, amb el mateix nom, s'ha carregat la seva música. Sempre ha estat el meu grup favorit fins que vaig descobrir Sum, i és per això que estic un xic indignat amb el gir que ha donat la seva música, que ha passat de rock i grunge a discotequera.

Aquí teniu als autèntics Dover!



dimecres, de març 14, 2007

DE L’INDEPENDENTISME ROMÀNTIC A L’INDEPENDENTISME RACIONAL

Dissabte passat, a les jornades de formació de les JERC a Corçà, durant la típica xerradeta del cafè desprès de dinar a les jornades de formació, vaig tenir una conversa realment interessant amb en Pere Aragonès, en Lluís Pérez, en Xavi Isern, en David Guàrdia i el meu amic Xavi Morales sobre com ha evolucionat l’independentisme al llarg del temps. De fet, aquest post ja l’estava preparant abans de la conversa abans esmentada, però va afegir-hi alguns punts interessants que potser no havia tingut en compte.

Bé, tal com deia, l’independentisme, com tots els moviments polítics, ha tingut una evolució al llarg del temps. Fins fa no gaire, l’independentisme es basava bàsicament en un nacionalisme romàntic, centrat en fets passats i herois ja no existents. Com a tots els moviments polítics basats en tesis d’aquesta mena, això provocava una alta fidelitat de la gent implicada en el moviment, ja que hi estaven lligats per fets emocionals i aquests són els que sempre ens influeixen amb més força dins de la nostra consciència. Però és clar, tot té dos vessants, i el fet de crear un moviment polític basat en uns sentiments, també fa que la majoria de la gent no se senti identificada ja que els hi crea una imatge de frikis. Per tant, cap opció política pot estar ancorada en el romanticisme, ja que com he dit, mai podrà aglutinar una majoria social, que és l’única manera de tirar un projecte endavant en el sistema democràtic.

En un inici, gairebé sempre tots els partits o els moviments polítics s’han iniciat centrant-se en ideologies romàntiques, i només s’han consolidat quan han aconseguit adaptar aquest moviment a un argumentari en el qual desapareixen aquests elements èpics, i això l’independentisme ho ha aconseguit. L’independentisme representat al Parlament, el d’Esquerra, ha aconseguit crear un discurs d’independentisme “de pa i butxaca”. Un independentisme que no és per retornar a temps passats, sinó per a poder afrontar el futur assegurant una millora de les condicions de vida de la gent arreu dels Països Catalans, un independentisme que no es basa en el tancament dels Països Catalans en ells mateixos, sinó en la seva obertura a la Unió Europea... és a dir, un independentisme racional.

Crec que ara falta una mica de temps per a que la gent oblidi aquesta concepció de frikis que tenen de nosaltres. Evidentment la resta dels partits no s’ho posaran gens fàcil. Per això ara toquen quatre anys de silenci i feina, i de guanyar credibilitat per a que, en un futur, que esperem que sigui pròxim, Esquerra estigui en condicions de plantar-se i arrossegar a la resta de partits a reclamar el dret d’autodeterminació, amb una determinació, valga la redundancia com es diria en castellà, que l’Estat Espanyol no podrà fer la finta cap a enrera com ha estat fent fins ara. No tindran més opció que acceptar. Serà aleshores quan realment tot estarà en les mans del poble.

dilluns, de març 12, 2007

VEGEU QUE BÉ S'HO PASSEN

Nens, no feu això a casa, podeu provocar una guerra civil! Això és només apte per a experts en crispació i feixisme.

[Libertad... SIN IRA??? JUASSSSSSSSSS]




[Un altre exemple de demagògia barata, d'espanyolisme recalcitrant, etc... en resum basura]



[Més basura espanyolista...]



En fi, tot un exemple d'oposició tranquila i democràtica.

dijous, de març 08, 2007

El cas De Juana Chaos (o fum dins la boira)

Sempre he estat molt contrari a parlar d’aquest tema, pel simple fet que crec que fer-ho és riure la gràcia als bufons de les bandes implicades en el cas, però és que la situació ja arribat a un punt que clama el cel. Aquest cas resulta més confús que com si ens veiéssim envoltats de fum dins la boira, ja que tothom que hi està implicat a fet moviments del tot estranys. Aniré per parts:

Primer de tot, crec que queda clar per a la gent amb una mica de seny que si aquest tio encara estigués tancat per les vint-i-cinc persones va assassinar, com hauria de ser, tota aquesta burda polèmica no hagués sorgit. Però bé, per coses que mai entendrem la seva condemna va ser reduïda de 3129 anys a tan sols 18, i això, que crec que és amb diferència el més greu de tot el cas, sembla ser que la gent hi passa per sobre.

Això ens pot semblar increïble, però bé, aquest fet és tan sols el preludi del que vindrà a continuació. Poc abans de complir condemna, el terrorista és processat i empresonat provisionalment per uns articles publicats al diari Gara, acusat de perpetrar amenaces terroristes en aquests últims. Posteriorment, el dia 6 de novembre de l’any passat se’l condemnava a dotze anys per aquesta raó, només sis anys menys que la condemna que havia complert per la mort de vint-i-cinc persones. Si dividim, voldrà dir que surt més a compte matar a dotze persones i mitja que no pas escriure un artícle, certament pujat de to, però per on no hi veig per cap banda cap mena d’amenaça d’índole terrorista. No sé a vosaltres, però a mi em sembla aterrador.

Hem parlat dels tribunals, però a tot això, que feien els terroristes? Quan De Juana Chaos començava la seva vaga de fam el 6 d’Agost, la cúpula d’ETA sembla ser que no la va veure amb bons ulls. De fet ja li ho va fer saber per mitjà de Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi), el qual per diferents canals ja li va comunicar el descontentament de la direcció de la banda pel comportament individualista d’aquest peculiar subjecte, ja que ETA estava en meitat d’un procés anomenat d’alto al foc permanent (cosa que posteriorment es va comprovar que no era certa). Tambè cal destacar que la notícia de la vaga de fam no va ser publicada fins a onze dies desprès al diari Gara.

Desprès de veure que han fet terroristes i els magistrats, anem a veure que han fet els polítics. Hi ha un anglicisme que ho defineix a la perfecció: hooliganisme. Tant els uns com els altres. El Partit Popular convoca una manifestació rera l’altre (és divertit que sigui la dreta qui ocupi els carrers manifestant-se...) i dedica els plens tant al Congrés com al Senat de Madrid per insultar i deixar anar basura per la boca. Quan ells evidentment no han fet cap mena de concessió a la banda, no han apropat presos, no han parlat amb ells a Suïssa... Tot i que és lamentable, del PP ja ens ho podíem esperar degut a la dinàmica “de acoso i derribo” duta a terme pels seus dirigents i pel seu entorn des de fa ja algun temps. El que jo personalment no m’esperava era que el PSOE caigués en la trampa de contestar-li a aquest joc. Tant Zapatero, com Rubalcaba, com Maria Teresa Fernàndez de la Vega han dedicat les seves últimes intervencions per a acusar al PP pel fet amb anterioritat, en comptes d’argumentar les seves desicions, o simplement aprofitar el temps i parlar d’altres coses que potser tenen molta més importància.

Esperem que tot aquest circ s’acabi aviat, perquè aquestes bajanades desprès tenen conseqüències. Quan arribin les eleccions i veiem que la participació ha caigut en picat aleshores arribaran les lamentacions, llàstima que ja serà massa tard. Tota aquesta púrria no fa una altra cosa que desprestigiar la política.

dilluns, de març 05, 2007

EL MEU RETORN BLOCAIRE

Després de gairebé un parell de mesos absent, torno al món blocaire amb ganes de recobrar el meu ritme habitual. Demano disculpes a la gent que s'hagi passat per aquest bloc i hagi trobat la mateixa entrada que tenia al gener, però he estat molt ocupat elaborant el treball de recerca.

Espero que a partir d'ara tingui el temps suficient per continuar donant les meves humils opinions en aquest espai.

Salut!