diumenge, de gener 28, 2007

La moda dels anti-moda

Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?

La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.

A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.

En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.

dijous, de gener 25, 2007

JOAN CAMPS JA TÉ BLOC

Joan Camps i Boy, candidat d'Esquerra a l'alcaldia del Prat ja té bloc. La persona que conseguirà acabar amb el deute històric que té el consistori de la nostra vil·la amb ERC exposarà les seves propostes i opinions a aquest espai. Si voleu coneixer més de prop la persona que, junt amb tot l'equip d'Esquerra-El Prat, lluitarà per posar al Prat al lloc on li pertoca, no dubteu en visitar el seu bloc.

Ànims Joan, tan en el bloc com a la teva cursa cap al consistori del Prat!

dimecres, de gener 24, 2007

TIRAR DE RECURS FÀCIL

Avui no parlo ni de cap polític, ni de cap empresa, ni res que se li assembli. Avui parlo de mi mateix perqué és això, tirar de recurs fàcil, el que faré en aquest post. Demano disculpes per la meva absència a la bloggsfera, tan al meu bloc com a la resta, però són moltes les exigències personals que m'impedeixen prestar la atenció necessària a aquest món tan interessant. És tan poc el temps que tinc que ni tan sols puc escriure un artícle potable, així que per això tiraré de recurs fàcil. Aquí us penjo la lletra d'una cançò del grup al que jo participo, i titulada Stop the wars. Crec que més clar el títol impossible no?

STOP THE WARS

In this fucking world there are things we can't ever understand
and the most important one are the wars
killing people to preserve our lovely way of life
in Irak, Bagdad, Jerusalem and Afganistan

Our oil is most importat than if they're alive or dead
and if it's not the oil is our patriotism
which increases when one kid is blooding hard on the floor
after a great shoot of a sniper on the top of a wall

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!

All we have a debt arround the world with poors societys
because the situation is too far of the equality
thousands, milions people who cannot eat any piece of bread
thirsty and starving they are waiting for your help
To our help!

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!

dijous, de gener 18, 2007

Soc del Prat

Soc del Prat. Si si, del Prat. D’aquesta ciutat que tan sols era un poble no fa gaire temps. Potser si us dic això no sabríeu ben be de quin lloc us estic parlant, però us faré saber algunes coses que us ajudaran a saber de quina vila estic parlant.

Soc de la ciutat on surten esquerdes a les cases, perquè les coses es fan mal fetes. Com a mínim l’ajuntament, i sobretot el nostre insigne (per no dir lamentable) regidor d’urbanisme, el senyor Sergi Alegre, és preocupa profundament per les cases afectades, doncs és clar que si cauen no les podrà demolir ell d’aquí a dos anys per a construir el Prat Nord.

Soc d’una vila on, per la ineficiència del nostre ajuntament, la gran via no se soterra. Ah! Però estem salvats! Les grans idees del abans esmentat senyor Alegre donen un salt qualitatiu i es decideix construir una muntanya per sobre de l’augusta via, d’aquesta manera podrem anar de compres a un nou centre comercial mentre passegem pel mig d’un barri amb blocs de pisos monstruosos. I tots contents... ah... no, és veritat! Que la gent que foten fora de casa seva al nucli antic no els hi ha fet gaire gràcia.

Soc també de la ciutat on s’ha rebentat una de les àrees naturals més importants arreu d’Europa. Que si un camp de golf, que si ampliem l’aeroport, que si s’amplia el port de Barcelona i nosaltres ens ho empassem, que si es contamina el riu (el que porta a construir una depuradora gegant, és a dir, petar més encara el delta), que si es desvia il·legalment la llera del riu, que si es tapa també il·legalment l’antiga llera amb ciment...
I és que com diu un amic meu, que encara que tinguem posicionaments polítics més o menys diferents en això coincidim, els verds a vegades prefereixen el gris del ciment.

Soc també conciutadà d’un lloc on no et pots passejar tranquil per segons quins barris, ja que la policia està desallotjant casals okupes o perseguint a algun nano que s’estava fumant un farcit a un parc en comptes de plantar cara a les situacions realment perilloses. Tothom que visqui per aquí a la vora sap de quin barri estic parlant.

Però si una cosa tinc clara, és que soc ciutadà d’un indret que canviarà. No tothom es queda buscant-se burilles al nas mentre ens foten amb un fuet. Gent com la que constituïm les JERC-El Prat i com la que forma part d’Esquerra-El Prat no som així, i esperem humilment estar a l’alçada de la tasca que ens toca fer: despertar al Prat i convertir-lo en un lloc nou. Transformar-lo en una vil·la digna de la gent que hi viu, i conscienciar a la gent que ha de ser digne de la vil·la on viuen.

Tot això canviarà al maig, quan aconseguim esborrar del mapa l’anomalia històrica que pateix el consistori del Prat, on no hi ha representació de l’únic partit d’esquerra, republicà i independentista.

diumenge, de gener 07, 2007

AQUEST JA ÉS L’ÚLTIM

Sento la meva tardança en fer un article sobre un tema tan important com és l’atemptat terrorista a l’aeroport de Barajas a Madrid, però al principi vaig voler deixar uns dies per a observar com acabava el tema de les dues víctimes i desprès no he tingut ocasió de connectar-me el temps suficient per fer la meva anàlisi, per això us demano disculpes.

Potser us sorprèn aquest títol tan contundentment optimista després de la barbaritat comesa per aquests criminals, que han deixat com a meravellós regal de reis a les famílies de les víctimes dos morts, quatre ferits, un munt de cotxes convertits en ferralla; però si ens aturem a analitzar en profunditat (segons el meu punt de vista) és la opció més probable.

1) La càrrega explosiva utilitzada va ser una autèntica barbaritat, es comenta que pot arribar als 800 quilos! Després de tota la pressió policial duta a terme sobre la banda terrorista, dubto molt que en tinguessin gaire més. ETA està més seca que una canya, i en aquest absurd atemptat ha buidat el que li quedava; i sense bombes no hi ha atemptats. Seguint aquesta lògica ETA hauria d’estar-se un bon temps sense poder atemptar.

2) L’esquerra abertzale, l’únic suport polític (i un important suport econòmic) d’ETA, són els primers interessats en el fi de la banda, ja que això els significarà la seva legalització i un bon grapat de vots, ja que la seva acció política no estarà centrada en donar suport a un grup terrorista, amb tot el que això comporta, sinó al socialisme i la independència d’Euskal Herria. Això no és tan complicat de veure: quines van ser les primeres declaracions d’Arnaldo Otegui després de l’atemptat? Implorar tot arrossegant-se que el procés de pau no estava tancat i que calia fer esforços per tirar-lo endavant. Estic convençut que la plana major de Batasuna pensa que ETA l’ha cagat, i això és un punt a favor immens cap a la pau.

3) La pressió popular és evident. Preguntis a qui preguntis pel carrer a Euskadi et dirà que vol que ETA desaparegui (excepte si li preguntes a un terrorista o algun tronat no digne de tenir en compte). La gent està cansada i vol que això desaparegui quan abans millor, i un grup terrorista que diu defensar la voluntat del poble basc i que tingui un percentatge elevadíssim d’aquesta gent que diu defensar en contra té un desgast insuperable.

(I per últim i per a mi més important de tots) 4) ETA és un lastre per al procés independentista a Euskadi (també per als Països Catalans, però ara estem parlant del problema basc). Ahir ho comentava amb un amic que posava en dubte la necessitat de la desaparició d’ETA. La democràcia es caracteritza per estar regida per la voluntat popular (que aquesta ens agradi o no ja és un altre debat), i per tant, per a que tant el País Basc com els Països Catalans puguin obtenir la independència, el primer de tot que cal fer és obtenir una majoria independentista al país per a poder començar a reclamar. Sense majoria no hi ha res, i aquí està el problema. Tu a una persona no independentista li preguntes que pensa dels independentistes i el primer que li passarà pel cap és la paraula radical. Potser no ho trobeu correcte, però jo crec que més que pel canvi que suposa la ruptura de l’estat (cosa que la gent no arriba ni a pensar-hi) això succeeix pel fet que tenim els mateixos objectius que una banda que utilitza la violència per a defensar aquests objectius. Per això la gent ja ni contempla la opció d’informar-se sobre el moviment independentista, ja que el seu inconscient ho relaciona amb la violència. La desaparició d’ETA pot provocar que aquest tòpic inconscient desaparegui, i que la causa independentista pateixi un augment considerable. ETA ho sap, i per això els INDEPENDENTISTES DE DEBÒ ESTAN DEIXANT LA BANDA MENTRES QUE RESTEN SÓN ELS QUE VIUEN DEL TERRORISME. M’agradaria amb aquest comentari fer reflexionar a més d’un que veu a ETA com un referent de l’independentisme. La banda és debilita logísticament, econòmicament, políticament, perd suport popular, i el que és més important està deixant de creure en la seva existència i el que volen és una sortida còmode que no sigui la presó.

Ho sento per la longitud d’aquest article, però és molt temps reflexionant sobre un tema molt profund i important com aquest, i necessitava buidar tot el que penso en aquest artícle.

Gràcies a qui s’hagi molestat a llegir fins aquí!

dilluns, de gener 01, 2007

UNA MICA D'AUTOBOMBO PER COMENÇAR L'ANY

Comença un any nou, i quina altra millor manera de començar-lo que estrenant a aquest el meu blog els dos primers vídeos del grup de música al que jo participo. Aquí teniu els dos vídeos en qüestió, són dos versions de dues cançons dels coneguts grups de punk rock Green Day i Sum 41.

Que aquest any nou us porti el millor a tots, i que començi millor que el que va acavar l'anterior.

Enjoy it!