dilluns, de desembre 25, 2006

NO ESTEM SOLS

"Dicen, que de todos los animales de la creación, el hombre és el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"

Aquesta cita, terriblement certa, tan sols li hauríem d'afegir una altra característica, bastant més fatal que aquestes anteriors: l'home és l'únic ésser que pot infringir dolor i inclòs matar a un altre ésser per motius que no siguin la estricta llei de la supervivència. Emprem la violència per cobdícia, ja siguin motius econòmics o polítics, o pel simple fet de sentir-nos millor pensant-nos superiors a la persona sotmesa. Inclòs la emprem en el nom de la cultura! I el que és pitjor, en aquests últims casos la gent vitoreja l'assassí o el torturador com a un autèntic heroi.

"Homo homini lupus" deia Hobbes al segle XVII, l'home és el llop de l'home. Més aviat hauríem de dir que l'home és el llop del Món, però tambè és l'únic ésser que si és consciecia pot salvar-lo de les seves pròpies mans.

Desprès d'aquesta introducció més filosòfica, anem al tema del que us volia parlar en aquest post. Llegint el bloc del meu amic Mario, vaig trobar-me un post realment impactant, a més explicat de la manera que tan sols el meu bon amic ho sap fer. El post parlava d'una de les tantes barbaritats comeses contra els animals en el nom de les festes populars celebrades a la península Ibèrica: "El Toro de Coria". Aquesta bonica i pacífica tradició consisteix en fer correr a un brau durant hores fins que el comencen a cansar. Aleshores, a fi d'exhaustar-lo li disparan dards fins que el brau, agonitzant cau aterra aturdit. Un cop ha passat això, i per culminar la festa per les altures, surten un parell d'autèntics ¬5#/&?=* (censurat) i li tallen els testicles al animal. Quina valentia!

En fi, però com havia dit abans, si l'home és capaç de crear destrucció, tambè és l'únic capaç d'aturar-la, i com no podia ser d'una altra manera, hi ha gent que no ha restat indiferent davant d'aquesta barbaritat. ANIMANATURALIS ha impulsat, a banda de moltes altres, una campanya internacional per la abolició del "Toro de Coria". Intentaran recollir 50000 firmes per enviar-se-les al alcalde de Coria, per a que vegi el rebuig mundial a la seva maca i impoluta tradició. No costa res colaborar-hi, tan sols has de signar AQUÍ. Jo ja ho vaig fer fa dos dies. (A més, no cal que signis a nom del teu Estat, pots signar a nom d'Internacional)

No estem sols en aquest Món, i hem d'aprendre a compartir-lo.

Bones festes i bon any nou!

dissabte, de desembre 23, 2006

LA CARADURA D'AIR MADRID

Ja fa temps que vaig prometre a una serie de gent que publicaria un post parlant del tema (xD) però no ha estat fins avui que m'he decidit. El cas esperpèntic d'aquesta companyia es molt preocupant. Per a qui no sapiga ben be de que va aquí tenen un resum:

Air Madrid és una companyia aèria que va començar a operar l'any 2004 i que 100% del seu capital és propietat del grup immobiliari (a partir d'aquí això ja huele a chamusquina) Optursa Management, propietat de José Luís Carrillo, un home que va passar de cambrer a magnat del turisme (jo això tampoc ho veig normal). En fi, fins aquí res que no es pugui explicar legalment, encara que sigui altament sospitós.

Aquesta companyia, com totes les altres, ha de estar sotmesa a molts controls de seguretat per motius evidents. Doncs be, el Ministerio de Fomento de l'Estat Espanyol va advertir a la aerooperadora de que si no resolia les grandissimes deficiències de seguretat amb les quals volaven els avions de la companyia suspendrien la lliçència d'aquesta per a funcionar.

Air Madrid, desprès d'aquest advertiment, va esperar a rebre tots els diners de les agències de viatges per les quals havia venut milers de bitllets. Un cop amb els calers a la butxaca, diuen que pleguen, ja que per la culpa de la mala publicitat de l'Estat Espanyol no els hi sortia a compte continuar amb el negoci.

Quin és el resultat d'aquesta magnífica jugada? Els jefazos es queden la pasta i la pobra gent que desitjava unes bones vacances de nadal, la majoria d'ells amb la família a l'altra banda de l'Atlàntic a països com Argentina, Paraguay, Xile, etc. s'han quedat amb un pam de nas als aeroports, sense vol i sense diners; i el que és pitjor, la companyia encara se'n riu, almenys així ho sembla en el seu comunicat, en el que fa com si la cosa no anès amb ella.

No pot ser que es jugui amb la gent d'aquesta manera, agafant la pasta i amagant la mà. No s'invertia en seguretat perquè no sortia rentable, i quan la única cosa que els hi sortia rentable era deixar a la gent tirada, s'ha sortit per la tangent, prioritzant els beneficis a la humanitat. Esperem que els responsables d'aquest delicte (sisi, DELICTE!) ho acabin pagant, i que si s'han de depurar responsabilitats a les administracions, que es faci amb contundència, perquè sinó això acabarà sent un cachondeo general.

dimarts, de desembre 19, 2006

UNA AUTÈNTICA SORPRESA

Ahir a la tarda, mentre pràcticava la tan insalubre acció del zapping, esperant que passessin els deu minuts de rigor que calen per a que el termòmetre marqués fins a quin punt arribava el meu estat febril, m’he trobat una sorpresa que no m’esperava pas trobar-me.

El cas és que a una de les cadenes que més insulta a la qualitat musical mundial, és a dir tele-taxi televisió, m’he trobat la cançó objecte de la meva sorpresa. M’ha sobtat, no pas la seva qualitat musical, sinó el missatge que contenia la cançó, procedint de l’artista que procedia. La cançó es titula Soldado de papel i és de David Bisbal. Si, si, l’espanyol dels rinxols, dels saltirons i aquestes coses.

Normalment les cançons d’aquest estil musical, tan respectable com qualsevol altre, es nodreix bàsicament de donar-nos una visió del món en el qual tot és sexe, festa, calor i noies en biquini, i en molts casos, aquests es converteixen en únics objectius vitals de molts dels consumidors d’aquests productes musicals.

Doncs bé, la cançó en qüestió parla sobre la dura realitat dels nens i nenes que combaten als fronts de moltes guerres, essent carn de canó; sacrificant-se per objectius que beneficien als de dalt, però que a ells no els aporten res. Són carn de canó esclavitzada.

Al videoclip, surten algunes frases denunciants realment impactants:
-300.000 menors combaten als fronts de batalla a guerres de 35 països
-Les armes lleugeres faciliten la transformació de menors en assassins més efectius
-A les nenes, a més de lluitar, s’espera que proporcionin serveis sexuals
-Els nens soldats més joves tenen 6 anys
-Més de dos milions de nens han mort a l’última dècada en conflictes armats

Un problema realment repugnant que ha estat encarat sense ànim de lucre per aquest artista, ja que el 100% dels fons generats pels drets d’autor aniran a parar a la Coalición Española para acabar con la Utilización de Niños y Niñas Soldados.

Les meves sinceres felicitacions a aquest artista, (les quals no tenen res a veure amb el seu estil musical, el qual no suporto), per fer un gest a favor d’una causa justa, de la qual moltíssima gent se n’oblida. Aviam si aquesta cançó fa reflexionar a molta gent sobre si les úniques coses que importen a la seva vida són el sexe, la festa, la calor i les noies en biquini.

divendres, de desembre 15, 2006

UN GRUP REALMENT INTERESSANT

Com ja he dit d'altres vegades a aquest bloc, no només de política viu l'home. Cal contar amb la música! Aqui us poso un grup molt interessant: Floggy Molly. Aquest és un grup irlandés que barreja de manera magistral dos estils musicals absolutament oposats, com són el punk i la pura música folk made in Ireland.

Lamentablement no són gens coneguts, de fet la cançò l'he tingut que pujar jo mateix al goear XD.

Aquest post va dedicat al meu amic Gerard, que va ser qui em va descobrir aquest grup, i al meu company Lluís que porto prometent-li una eternitat que li ensenyaria aquesta cançó.

Ara ja la pots escoltar!

Enjoy it!


diumenge, de desembre 10, 2006

LA MORT L'HA SALVAT

Avui, diumenge 10 de desembre, a les 14:15 segons l'hora local a Xile, ha mort un ex-dictador feixista. Una persona (si es que es poden dir persones a aquestes bèsties repugnants) que durant la seva dictadura va assassinar a més de 3000 persones i va segrestar i torturar a unes 28000, inclosa la actual presidenta xilena Michelle Bachelet.

Aquest succés em deixa un regust agredolç. M'alegro perquè desapareix un malson per a tot el poble xilé, però em fot el fet que aquest home no hagi pagat el seus crims contra els drets humans, dels quals encara molts resten oberts i d'altres no han estat ni investigats. Espero i confio en que, encara que Pinochet no pugui cumplir les condemnes, totes les barbaritats que ha comés aquest insult a l'ésser humà siguin jutjades i és dicti la sentència més dura en tots els casos. Com a mínim es donarà un reconeixement a tota la gent que l'ha patit d'una o altra manera.

D'altra banda, aquesta dictadura no va ser obra d'un sol home (com passa a totes). Encara hi ha gent que va participar directament a la dictadura i està campant lliurement per Xile i inclòs ocupant càrrecs civils. Aquesta gent tambè han de ser jutjats, perquè encara que fos desde l'ombra, tambè van assassinar més de 3000 persones i van torturar-ne les 28000 abans esmentades. És més, aquests encara poden complir part de la condemna. Però cal donar-se pressa per a que no ocurreixi el mateix que ha passat amb l'Augusto.

Avui, 10 de desembre, dia internacional pels Drets Humans, mor una de les persones que més els ha violat, curiosa paradoxa.

Contra el feixisme ni un pas enrere! Justícia!

dijous, de desembre 07, 2006

SUPEREM LA CONSTITUCIÓ, AUTODETERMINACIÓ

(Manifest publicat originalment a jerc.cat)

El 6 de desembre d’enguany els poders de l’estat espanyol tornaran a celebrar la vigència i supervivència de la seva Constitució, un text legal que prohibeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, la federació de les comunitats autònomes, estableix la monarquia com a forma d’estat i atorga a l’exèrcit la potestat de garantir la unitat d’Espanya.
El jovent independentista ens tornem a mobilitzar perquè creiem que la reivindicació del dret a decidir és més necessària que mai. Creiem que cal superar el model de la Constitució Espanyola perquè no serveix per canalitzar les aspiracions la ciutadania dels Països Catalans. Ara fa just un any, aquesta Constitució era l’excusa i l’instrument a partir del qual es justificaven les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, tot i que per nosaltres aquest era un text que no contenia les nostres màximes aspiracions, però que representava el millor acord polític entre tots els agents de la societat catalana. De la mateixa manera, el contingut de l’actual Constitució i la seva interpretació han forçat un estatuts balear i valencià absolutament limitats d’entrada. El proper pas en l’autogovern dels Països Catalans, si vol ser real, haurà de superar l’actual Constitució Espanyola, i per aquesta raó, cal construir la majoria social que permeti fer-ho, mitjançant l’exercici del dret a l’autoderminació.
El dret a l’autodeterminació és una necessitat democràtica. Creiem que l’actual marc jurídic i polític dista molt del que hauria de ser una democràcia avançada. Per una banda, hi ha un poder judicial absolutament centralitzat, polititzat i partidista que practica una intervenció política sense complexos, i la majoria de vegades ho fa a favor de les posicions més conservadores. Per altra banda, la monarquia avui com ahir és un anacronisme. En una democràcia completa el cap d’estat ho és perquè l’ha escollit la ciutadania, i no perquè pertany a una determinada família. I en una democràcia, tot ha d’estar sotmès al control de les urnes, fins i tot els límits territorials de l’estat. L’estat espanyol no serà una democràcia completa fins que no sotmeti a la voluntat de la ciutadania dels diferents pobles de l’estat si volen continuar formant-ne part o volen esdevenir estats independents.
El dret a l’autodeterminació és una qüestió de justícia. Els Països Catalans no podem tenir les eines que tenen els altres pobles del món per decidir el seu futur perquè dos estats, l’espanyol i el francès, ho fan en nom nostre, i molt sovint, en contra nostre. Cada vegada més, els conflictes polítics al món es solucionen amb mecanismes democràtics, i tenim casos recents que ens ho recorden com Montenegro o el Quebec. Nosaltres no podem quedar-nos enrere i seguir acceptant que les nostres decisions hagin de passar per la retallada dels governs de Madrid i París.
El dret a l’autodeterminació és una eina per la millora del benestar col·lectiu. Amb un estat propi, tindrem la última paraula en polítiques socials, educatives, de sanitat, en l’economia, les infraestructures, l’habitatge i tantes altres qüestions. Aquí patim els problemes, aquí preparem les solucions, i aquí volem decidir.
És el moment de construir una majoria social per al ple exercici de la democràcia, per l’exercici del dret a l’autodeterminació. Només d’aquesta manera garantirem un futur de llibertat, justícia social i progrés per als Països Catalans.
Visca la terra!

dimecres, de novembre 29, 2006

LA MENTIDA DEL BILINGÜISME

“Totes les nacions parlen tal com pensen i pensen de la manera que parlen”- Johann Gottfried von Herder

Últimament és parla molt desde els atrils de la nostra política del concepte del bilingüisme, i qui més ho fa són curiosament són els partits espanyolistes castellano-parlants (Boadella-boys, PP i algun que altre cop el PSC). El bilingüisme s’ha convertit en un tema de discussió política, erroneament, ja que no és tracta d’un tema de país, sinó d’un fet individual en l’ambit privat de cada persona.

Són bilingües les persones i no pas les comunitats lingüístiques, ja que aquestes tenen històricament una llengua pròpia, l’autòctona. Això no ho dic jo, això ho diuen els sociolingüistes, gent especialitzada que s’encarrega exclusivament d’estudiar les realcions entre la llengua i el medi social. Per tant aquestes declaracions de que s’ha de treballar per a un absolut bilingüisme a Catalunya són una farsa, ja que Catalunya i tots els Països Catalans tenen una llengua: el català (també anomenat Valencià al País Valencià). Això no vol dir que s’hagi d’exterminar el castellà i que es prohibeixi el seu ús al nostre territori, ni molt menys! El castellà s’ha de mantenir, però no pas com una llengua pròpia de Catalunya, perquè no ho és, sinó com una llengua complementària (com ho són l’anglès o el Francès) degut a la seva importància i a la pròximitat de la comunitat lingüística castellana. Tampoc vol dir que la gent que la seva llengua materna sigui el castellà l’hagin de deixar sentir com a pròpia, perquè com he dit abans, les comunitats lingüístiques no poden ser bilingües, però les persones sí (si ho és l’Aznar, que parla català en la intimitat...). Per tant, aquestes persones podran parlar perfectament el castellà a les seves llars sense que ningú els persegueixi (això ja ho han patit masses catalans per a que ho fem ara nosaltres...), però tenen el deure de coneixer el català com els residents a l'Estat Espanyol tenen el deure de conèixer el castellà.

Per tant, tot aquest enrenou que s’està formant al voltant de si les institucions han de defensar el bilingüisme queden en res. Les institucions han de defensar el català que és la llengüa pròpia de la comunitat lingüística catalana: els Països Catalans.

dissabte, de novembre 25, 2006

KREMLIN ASSASSÍ

Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...

Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.

I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.

En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.

divendres, de novembre 17, 2006

RANKING DE BARBARITATS

Bones gent!

Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!

Les frases són les següents:

"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos

"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar

"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero

"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras

"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)

"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos

"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)

"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)

"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana

"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)

Que guanyi el més lamentable!

dimarts, de novembre 14, 2006

OSSÈTIA DEL SUD, LLIBERTAT NEGADA

No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.

Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.

Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.

La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.

Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...

La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.

diumenge, de novembre 12, 2006

AQUÍ TAMBÉ ES DESCANSA




Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.

Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.

Enjoy it!

dimarts, de novembre 07, 2006

HA GUANYAT LA CATALUNYA DEL PROGRÉS

Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.

Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.

Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.

Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:

1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.

2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.

Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.

A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.

dijous, de novembre 02, 2006

TEMPS INTERESSANTS

Com deia el gran Terry Pratchet, "Tant de bo visquis temps interessants!". En el seu llibre aquesta frase era esmentada com una maledicció, però en el panorama polític català veurem en que desenvocarà. El que és evident és que els viurem, aquests temps interessants. Els resultats electorals d'ahir no poden donar un panorama més obert i amb tantes possibilitats de coalicions governants.

Avans de començar el meu anàlisi punt per punt, esmentar el fet més greu d'aquestes el·leccions: la baixa participació. És francament preocupant que només un 56'77% de la societat catalana es senti implicada en la democràcia del nostre país. Aquí, evidentment, tant esquerra com la resta de partits polítics hem de fer una profunda autocrítica per no saber inmiscuïr a la gent dintre de les decisions que es puguin prendre per a bè o per a malament a Catalunya. Però l'autocrítica no s'ha d'acavar als partits polítics. És evident que desde els medis tampoc s'ha ajudat el que hauria de ser desitjable, carregant massa a la societat catalana sobre les polèmiques polítiques en comptes dels avenços reals aconseguits. Ara passo a valorar el que han estat els resultats en sí.

Esquerra ha obtingut un resultat francament bo, després de la desfeta per la indecisió al referendum de l"Estatutet" i el linxament posterior per part dels medis de comunicació per ser els únics que prioritzavem els interesos de Catalunya als partidistes, fan aquest resultat encara més meritori. Però el més important no és el nombre d'escons que Esquerra ha obtingut, sinó que torna a tenir la clau de la porta principal d'una banda de la Plaça Sant Jaume, això en cas que no surti la terrible sociovergència, possibilitat que pel que sembla per sort està perdent força, ja que PSC afirma que el que vol és un govern catalanista i d'esquerres (com jo), i no cal dir que ICV tambè, ja que és la seva única sortida.

Ara per ara, l'opció que jo personalment crec que seria la millor, tant per esquerra com per Catalunya, seria reeditar el tripartit. Però compte! No pas a qualsevol preu! La patacada del PSC i el fet de que ERC tingui també la possibilitat de formar majoria amb CiU, haurien de provocar que en cas de que ERC entri al govern se li hagi de cedir un paper molt important; lluny de les pretencions socialistes d'enfortir la figura del president, aconseguint treure protagonisme als altres partits de la coalició. És per això que ara toca tenir sang freda i molta calma, sempre posant Catalunya i el progrés per davant de tot.

Apartant el resultat d'Esquerra, el més destacable ha estat l'espectacular patacada del PSC. És evident que el carisma innat i el indiscutible catalanisme d'en senyor Montilla no han estat suficients per evitar aquesta caiguda xD.

Una altra sorpresa gens grata ha estat l'aparició al panorama polític d'un partit espanyolista com Ciutadans de Catalunya. Almenys el Circ d'en Boadella afirma mitjançant les declaracions del seu yogurín Albert Rivera que defensaran polítiques de caire """social-democràtic""" (permeteu-me un xic d'escepticisme...). Si això és cert, almenys dintre de l'horrible hi ha alguna cosa que podria ser bona.

Ara toca estar atents i... "viure temps interesants!"

dimecres, d’octubre 25, 2006

CAOS? PERQUÈ?

Dissabte passat, la secció local de JERC el Prat feiem un acte a la Plaça de la Vila a favor del traspàs de l'aeroport de la nostra vila a la Generalitat de Catalunya. És evident que el sistema centralista sobre la política d'aeroports de l'Estat, cedint totes les competències sobre aquest tema a AENA, està absolutament desfassada.

Un exemple de que aquesta afirmació és certa la vem veure aquest estiu, amb el caos per una vaga de personal de terra provocada per la no renovació de la concessió sobre el servei de "handling"d'AENA a IBERIA. Aquest event, conjugat amb la no-reacció del Gobierno Español, va provocar que milers de persones, que volien anar-se tranquilament de vacances a algun lloc lluny d'aquí, es van trobar que es quedaven a terra amb el seu vol cancelat, i en el millor dels casos posposat fins una eternitat després.

Però aquest no és l'únic cas de la mala gestió aeroportuària. La continuada marxa de vols d'IBERIA cap a Barajas, i el trasllat de les seus d'EASYJET i CATAIR i les declaracions del Director General de VUELING, dient que el seu objectiu és el trasllat a Madrid, deixa plasmada la desigualtat. I el més trist de tot es que tot això succeeix mentres a Madrid s'inaugura una terminal que segons ells és la repera. Si es que més no se us pot veure més el plumero!

Segons l'estratègia dels espanyolistes ara se m'acusaria de victimisme, però aquesta no és pas la meva intenció, i quan utilitzo l'aeroport de Barajas en aquestes comparacions no vull dir que desitgi cap mal al poble de Madrid ni al seu aeroport (que és el que diria més de un demagog), simplement expresso la meva humil opinió de que la inversió que s'està emprant en el Prat és més que insuficient, i que la única solució és descentralitzar les desicions.

He començat parlant del cas particular de l'aeroport de la nostra vila, però és evident que hi ha també un problema greu en quant a estructures ferroviàries, que és igual o potser fins i tot més important que el tema de grans infraestructures com pot ser l'aeroport, ja que ens afecta el dia a dia. L'estat penós de la xarxa de rodalies a la zona metropolitana és una tortura que hem de patir cada dia.

Dissabte passat m'en vaig anar de festa amb uns col.legues a Castelldefels platja, i per tornar ens vem haver d'esperar fins a les dos quarts de vuit del matí per poder tornar a casa, ja que a partir de les onze de la nit no passa ni un sol tren. Però no us penseu que vem tornar en tren, no, vem haver de agafar un taxi de tornada amb la conseqüent clavada de més de 20 euros.

I ja que parlava abans del caos a l'aeroport del Prat, continuaré parlant de caos. Ara ens traslladarem al que es viu cada dia a les estacions de rodalies a les "hores puntes". Qui no ha patit algun cop alguna d'aquestes aglomeracions? Qui algun cop no ha pogut pujar al tren perquè estava tan colapsat que no hi cavia ningú més i s'ha tingut que esperar mitja hora, o inclús una hora al següent tren? Sense tenir en compte que hagueu respòs que sí o que no, és evident que massa gent li ha passat la resposta afirmativa pel cap, i això és el que hem de combatre. En comptes d'invertir en transports que s'ha demostrat que no són rentables i que necessiten una inversió i una destrucció del territori desmesurada, s'hauria d'invertir més en l'ampliació i reformes de la xarxa de rodalies, que al cap i a la fi, és el que ens porta cada dia a la feina, a la universitat o algun cap de setmana quan anem a Barna o a algun altre lloc fora de la nostra vila.

La solució és sencilla: el traspàs de les competències sobre transports públics a la Generalitat.

dilluns, d’octubre 23, 2006

BENVINGUTS AL MEU BLOC

Bones gent!

Feia ja temps que em rondava pel cap la idea de plasmar les meves idees i opinions a la xarxa de xarxes, però ha estat finalment la influència del meu company Lluís la que m'ha abocat a forçar a la gent que visiti aquest espai a una estona que pot ser avorrida, però faré tot el meu esforç per a que no ho sigui tant.

Per aquest bloc aniré publicant les meves inquietuts sobre política, notícies, música, i demés xorrades que s'em passin pel cap, així que estigueu atents als posts!

Gràcies per la visita i benvinguts!