dimarts, de gener 08, 2008

VERGONYA, VERGONYA, I FINALMENT ORGULL

Desquiciat pel matí perdut per culpa dels funcionaris de l’Estat, aprofito les tres hores d’espera a les que soc sotmès per a fer-me un nou carnet d’identitat per a agafar un diari i, amb un cafè davant, enterar-me del que passa més enllà de la meva atrafegada vida (cosa que feia massa temps que no feia). Només llegir els titulars m’encamino cap a les pàgines cinc i sis, on figura la notícia que figura en primera plana: la detenció de dos etarres.

Ja havia escoltat sobre la notícia, i sabia de l’etarra hospitalitzat, però desconeixia els detalls exactes del que havia succeït. Començo a llegir la notícia amb l’absoluta satisfacció que em produeix la detenció de dues persones que volen la mort de qui no pensa com ells, però conforme vaig llegint una sensació d’esgarrifança em recorre tot el cos. Una costella trencada, un pulmó perforat, hematomes per tot el cos, hemorràgia interna a l’ull esquerre... tres pàgines d’informe mèdic que descriuen la desgràcia en què ha quedat convertit Igor Portu, en estat crític des del seu ingrés. Segons Rubalcaba ús legítim de la força, segons Batasuna, tortura. Digueu-li com vulgueu, jo ho qualifico com a salvatjada. Dubto molt que per a detenir una persona desarmada (les pistoles que duien estaven completament embolicades en paper de cel·lofana, el que demostra el cutrerio en què la ETA d’avui dia està immersa, que serà el proper, atemptar amb traques?) calgui deixar-la en estat crític, debatent-se entre la vida i la mort... però en fi, això és una cosa que encara podria passar en casos molt extrems, però el que no té excusa és que, després de la brutal pallissa, es dediquin a passejar a l’etarra pels escorcolls que es van fer posteriorment a la detenció i aquest no rebés cap mena d’atenció mèdica fins a cinc minuts abans de les 4 de la matinada, quan Igor Portu ingressava a l’Hospital Donostia a Sant Sebastià, entrant pel seu propi peu i emmanillat.

Això senyor Rubalcaba no té excusa. Com el GAL, que bé recordaràs, no hi ha excusa. Els terroristes, a part de ser uns assassins desgraciats, són persones, i tot i que mereixen podrir-se a la presó, no mereixen ser apallissats de manera covarda per un grup de bándals, que quedaran impunes pel fet de vestir de verd i portar tricorni. L’Estat ha de fer justícia, no abús de poder. Ningú hauria de saltar-se els drets humans, però menys encara ho ha de fer la institució que està obligada a preservar-los.

Emprenyat pel que acabava de llegir, i veient que encara restaven més de dues hores per a que els incompetents de l’oficina de la policia nacional espanyola (i tant espanyola! no entenien ni una paraula del català) m’atenguessin, m’aixeco de la incòmoda cadira en què estava apoltronat, pago el cafè, i em dirigeixo cap a casa amb la determinació de complir una de les proposicions que m’havia fet per a aquest any nou: fer-me soci de la principal ONG defensora dels drets humans, Amnistia Internacional. No faré activisme a l’organització, ja que com bé sabeu els que em coneixeu, el temps és la cosa que més desitjo i menys disposo, però ja en soc soci.

Cinc hores després tornava a travessar la porta de casa meva, amb el nou DNI electrònic (horrorós per cert), un mosqueig impressionant per la desídia mostrada per part dels administratius... però amb l’orgull de que l’única cosa útil feta en tot el matí hagi estat donar suport a una causa tan noble com és la lluita pels drets humans.

P.D. Al proper post em centraré a explicar més detalladament la història del meravellós tracte amb els meus estimats funcionaris, i de l’aventura que m’ha suposat poder posseir un cartró (ara amb un micro-chip) que m’acredita com a ciutadà del Regne d’Espanya. Esperem que no haguem de passar per això durant gaire temps més.

dimarts, de gener 01, 2008


BON ANY NOU!