dissabte, de desembre 22, 2007

PROU MENTIDES!

Espanya ens enganya.

Quantes vegades hem sentit que l’AVE arrivaria el 21 de Desembre a Barcelona? Quantes vegades hem escoltat que les inversions en infraestructures en Catalunya serien una prioritat per al gobierno del Estado? No hem de buscar gaire per a poder trobar aquestes falsedats. Davant nostre tenim el seu resultat: un AVE encara molt lluny de Barcelona i unes obres que no porten res més que problemes. Que s’ho diguin als nostres veïns del Gornal, doncs molts estan allotjats a hotels donat que les seves llars han estat afectades per les obres! Que s’ho diguin als milers i milers de persones que van haver de patir el tancament de rodalies durant més d’un mes! Que s’ho diguin als usuaris de la línia Ferrocarrils de la Generalitat que restarà tancada almenys fins al Febrer!

Els habitants del Baix Llobregat estem farts de no poder fer la nostra vida normal per culpa de la incompetència de l’estat. Estem farts de mentides, estem farts d’Espanya.

PER AIXÒ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA

diumenge, de desembre 16, 2007

NOUS REPTES, LA MATEIXA IL·LUSIÓ

Avui no podria escriure cap altre post diferent a aquest. No en podria fer cap que no fos d'agraïment per la confiança donada ahir. D'agraïment per tota la gent que m'ha acompanyat en aquests quatre anys de viatge que porto al món de les JERC. Pel cap volten molts i molts noms: en Xavi Morales (que va ser qui em fa fer entrar a militar), en Xavi Iroz (malgrat tot...), la Sarah, en Lluís Pérez, en Miqui, la Núria Palomar, en Bernat Macià, l'Annabel, en Marc Darriba, en Bernat Vilaró... Al cap em venen també les encartellades (tant les il·legals de la primera època, com les legals amb les enriquidores converses amb el Lluís i el Xavi), les assembles dels Dijous (ara els Dimecres), el Plà de Joventut Municipal, les jornades de formació (xD), les acampades, els consells nacionals...

Molts records, sens dubte, però tots amb una cosa en comú. Una cosa sense la qual no haguèssin estat posibles: la il·lusió que crea defensar el que penses. Una il·lusió que, tal com vaig dir ahir al discurs de presentació de candidatura, ha estat present des de que aquell nen de catorze anys acavats de fer entrava en un local ple d'esquerdes amb ganes de treballar per a construir un país lliure format per persones lliures (tot i que potser encara realment no sabia el que volien dir aquestes paraules).

Un altre cop, moltes gràcies a tots per la confiança. No prometo fer-ho be, però si el millor que pugui.

dimarts, de desembre 11, 2007

QUAN CALLEN LES CAMPANES...






Diuen que quan aniquiles una cultura aniquiles al poble. Donar l'esquena a la cultura és per tant donar l'esquena al poble.

Aquest és el dia a dia que patim els pratencs i les pratenques per part del nostre ajuntament, que mai ha sapigut gestionar el gran potencial musical de la nostra vila. Això és una cosa que no ens cal que diguin a qui formem aquest teixit, que no som pocs: Ikària (A tu lado, Quan callen les campanes ), Skakimat (Puto alcohol, Jaia, Hallellujah), Autorretrete (vídeo del grup), Distortion Genocide (Lost bullets), el meu grup (Out of Place), i un llarg etcetera de grups novells que ens hem de buscar la vida per a tirar endavant. De tots aquests abans esmentats tan sols Ikària assaja al Prat, i per casualitat, no pas per cap ajuda de l'ajuntament. L'estat dels bucs d'assaig (tan a nivell econòmic com a nivell material) de la capsa, ELS ÚNICS TRES EXISTENTS AL PRAT, és pitjor que lamentable, i l'oferta musical per part de l'ajuntament es centra en música de consum d'artistes ja consolidats, i en algún grupet pratenc que sembla que te preferència per sobre la resta.

Per a acavar-ho d'adobar, desprès de les darreres eleccions municipals iniciativa es va treure de la màniga una regidoria que no havia plantejat al seu programa, la de joventut, sobre la qual les JERC-El Prat ja haviem manifestat la nostra opinió. Que ha fet aquesta regidoria per una de les grans inquietuts del jovent pratenc? El mateix que porta fent el nostre ajuntament durant molts i molts anys, no res. Els grups estem farts d'haver d'anar a Hospitalet o a Gavà per a poder assajar. Si som del Prat, per què per a poder fer el que ens apassiona hem de marxar de la nostra ciutat? Per què si volem muntar un concert ens hem de tirar molts mesos preparant-lo sense cap ajuda, a només un escenari possible?

Però malgrat tot no ens aturarem, perquè com tot el que es fa amb passió, les nostres ganes de tocar són inaturables. I perquè com diu la cançó d'Ikària: Quan callen les campanes els nostres cors deixen de bategar.

Salut, i que visqui la música, com tot alló que ens genera la ilusió necessària per a afrontar el dia a dia!