EL BULLING, UN PROBLEMA SOCIAL
L’assetjament escolar últimament s’ha posat de moda com si fos una cosa que ha sorgit nova els últims anys, però és evident que és una problemàtica que sempre ens ha acompanyat. De totes maneres l’increment d’aquest fenómen els últims anys ha estat patent i és certament preocupant.
Molta de la responsabilitat (per no dir tota) dels casos d’aquests successos és clarissimament de la família, doncs el bulling és simplement una manera primària de que l’agressor mostri la seva superioritat al agredit, mitjançant agressions físiques o psiquiques, i això no succeeix amb una bona educació. Si a un crio de petit no li marques unes pautes mínimes de comportament desde ben petit, aquest emprarà sempre el seu instint animal per a aconseguir les coses, és a dir, que farà el que calgui per a obtenir el que desitgi, i si això comporta agredir a algú doncs ho farà.
Jo no soc un expert en psicologia i per sort mai m’he vist implicat en cap cas d’aquest fenòmen; per simple casualitat vital he tingut la sort de néixer en una família que m’ha educat bé i m’ha tallat les ales quan ho havia de fer, i sempre he estat un noi molt sociable, el que potser m’ha salvat també de patir cap mena d’assetjament. Com deia, no he viscut mai directament aquest fenòmen ni he estudiat res sobre aquest, per tant no puc donar una informació molt concreta, però si que ara que estic fent de monitor d’anglès (desde fa dos anys) a unes assignatures extra-escolars que organitza una escola davant de casa meva, he pogut observar que la conducta del nen està quasi al cent per cent relacionada amb la dels seus pares, i que en nens de cinc anys ja hi ha alguns que fan de “cabdills” de la classe, i aquests són els que possiblement en el futur siguin els agressors. Gairebè sempre aquests petits “delinqüents en potència” tenen uns pares que són uns passotes, sinó els dos, almenys un de la parella. Que el nen es queda castigat? És igual! Que el nen no fa cas? És igual! Si a casa tampoc ho fa!
Aquest és un problema que s’ha de tallar d’arrel, quant més d’hora és comença a tractar millor. Per això és un tema que s’hauria de vigilar desde els primers cursos de primària amb tutors o psicopedagogs que s’encarreguin de vetllar, a la mesura que sigui possible, per la integració de tots els nens, amb especial atenció als immigrants o als que s’han canviat d’escola, doncs aquests són els que més esforç necessiten per a integrar-se. A més d’assegurar que cap nen resulti rebutjat per la resta, s’hauria d’establir contacte ràpid, mitjançant especialistes, amb les famílies dels nens més problemàtics assessorant-les sobre com solucionar el problema del seu fill abans que es converteixi en una cosa imposible de fer-hi front.
Aquesta és la meva humil opinió, sobre un tema que com he dit abans no en posseeixo gairebè coneixements. Si trobeu alguna cosa a corretgir comenteu i la llegiré encantat!
dimarts, de febrer 06, 2007
dissabte, de febrer 03, 2007
UNA MICA D'HUMOR PER DESENGRASSAR
Ahir a la nit mentres estava amb els meus colegues a un aniversari, hem van ensenyar un video que em vaig estar partint gairebè tota la nit. És un video impressionant, sobretot si has estudiat música. Aquí us el deixo.
(El poso en subtítols en castellà perqué no estava en català, en fi, ja val per entendre-ho)
Enjoy it!
Ahir a la nit mentres estava amb els meus colegues a un aniversari, hem van ensenyar un video que em vaig estar partint gairebè tota la nit. És un video impressionant, sobretot si has estudiat música. Aquí us el deixo.
(El poso en subtítols en castellà perqué no estava en català, en fi, ja val per entendre-ho)
Enjoy it!
diumenge, de gener 28, 2007
La moda dels anti-moda
Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?
La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.
A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.
En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.
Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?
La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.
A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.
En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.
dijous, de gener 25, 2007
JOAN CAMPS JA TÉ BLOC
Joan Camps i Boy, candidat d'Esquerra a l'alcaldia del Prat ja té bloc. La persona que conseguirà acabar amb el deute històric que té el consistori de la nostra vil·la amb ERC exposarà les seves propostes i opinions a aquest espai. Si voleu coneixer més de prop la persona que, junt amb tot l'equip d'Esquerra-El Prat, lluitarà per posar al Prat al lloc on li pertoca, no dubteu en visitar el seu bloc.
Ànims Joan, tan en el bloc com a la teva cursa cap al consistori del Prat!
Joan Camps i Boy, candidat d'Esquerra a l'alcaldia del Prat ja té bloc. La persona que conseguirà acabar amb el deute històric que té el consistori de la nostra vil·la amb ERC exposarà les seves propostes i opinions a aquest espai. Si voleu coneixer més de prop la persona que, junt amb tot l'equip d'Esquerra-El Prat, lluitarà per posar al Prat al lloc on li pertoca, no dubteu en visitar el seu bloc.
Ànims Joan, tan en el bloc com a la teva cursa cap al consistori del Prat!
dimecres, de gener 24, 2007
TIRAR DE RECURS FÀCIL
Avui no parlo ni de cap polític, ni de cap empresa, ni res que se li assembli. Avui parlo de mi mateix perqué és això, tirar de recurs fàcil, el que faré en aquest post. Demano disculpes per la meva absència a la bloggsfera, tan al meu bloc com a la resta, però són moltes les exigències personals que m'impedeixen prestar la atenció necessària a aquest món tan interessant. És tan poc el temps que tinc que ni tan sols puc escriure un artícle potable, així que per això tiraré de recurs fàcil. Aquí us penjo la lletra d'una cançò del grup al que jo participo, i titulada Stop the wars. Crec que més clar el títol impossible no?
STOP THE WARS
In this fucking world there are things we can't ever understand
and the most important one are the wars
killing people to preserve our lovely way of life
in Irak, Bagdad, Jerusalem and Afganistan
Our oil is most importat than if they're alive or dead
and if it's not the oil is our patriotism
which increases when one kid is blooding hard on the floor
after a great shoot of a sniper on the top of a wall
Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!
All we have a debt arround the world with poors societys
because the situation is too far of the equality
thousands, milions people who cannot eat any piece of bread
thirsty and starving they are waiting for your help
To our help!
Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!
Avui no parlo ni de cap polític, ni de cap empresa, ni res que se li assembli. Avui parlo de mi mateix perqué és això, tirar de recurs fàcil, el que faré en aquest post. Demano disculpes per la meva absència a la bloggsfera, tan al meu bloc com a la resta, però són moltes les exigències personals que m'impedeixen prestar la atenció necessària a aquest món tan interessant. És tan poc el temps que tinc que ni tan sols puc escriure un artícle potable, així que per això tiraré de recurs fàcil. Aquí us penjo la lletra d'una cançò del grup al que jo participo, i titulada Stop the wars. Crec que més clar el títol impossible no?
STOP THE WARS
In this fucking world there are things we can't ever understand
and the most important one are the wars
killing people to preserve our lovely way of life
in Irak, Bagdad, Jerusalem and Afganistan
Our oil is most importat than if they're alive or dead
and if it's not the oil is our patriotism
which increases when one kid is blooding hard on the floor
after a great shoot of a sniper on the top of a wall
Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!
All we have a debt arround the world with poors societys
because the situation is too far of the equality
thousands, milions people who cannot eat any piece of bread
thirsty and starving they are waiting for your help
To our help!
Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!
dijous, de gener 18, 2007
Soc del Prat
Soc del Prat. Si si, del Prat. D’aquesta ciutat que tan sols era un poble no fa gaire temps. Potser si us dic això no sabríeu ben be de quin lloc us estic parlant, però us faré saber algunes coses que us ajudaran a saber de quina vila estic parlant.
Soc de la ciutat on surten esquerdes a les cases, perquè les coses es fan mal fetes. Com a mínim l’ajuntament, i sobretot el nostre insigne (per no dir lamentable) regidor d’urbanisme, el senyor Sergi Alegre, és preocupa profundament per les cases afectades, doncs és clar que si cauen no les podrà demolir ell d’aquí a dos anys per a construir el Prat Nord.
Soc d’una vila on, per la ineficiència del nostre ajuntament, la gran via no se soterra. Ah! Però estem salvats! Les grans idees del abans esmentat senyor Alegre donen un salt qualitatiu i es decideix construir una muntanya per sobre de l’augusta via, d’aquesta manera podrem anar de compres a un nou centre comercial mentre passegem pel mig d’un barri amb blocs de pisos monstruosos. I tots contents... ah... no, és veritat! Que la gent que foten fora de casa seva al nucli antic no els hi ha fet gaire gràcia.
Soc també de la ciutat on s’ha rebentat una de les àrees naturals més importants arreu d’Europa. Que si un camp de golf, que si ampliem l’aeroport, que si s’amplia el port de Barcelona i nosaltres ens ho empassem, que si es contamina el riu (el que porta a construir una depuradora gegant, és a dir, petar més encara el delta), que si es desvia il·legalment la llera del riu, que si es tapa també il·legalment l’antiga llera amb ciment...
I és que com diu un amic meu, que encara que tinguem posicionaments polítics més o menys diferents en això coincidim, els verds a vegades prefereixen el gris del ciment.
Soc també conciutadà d’un lloc on no et pots passejar tranquil per segons quins barris, ja que la policia està desallotjant casals okupes o perseguint a algun nano que s’estava fumant un farcit a un parc en comptes de plantar cara a les situacions realment perilloses. Tothom que visqui per aquí a la vora sap de quin barri estic parlant.
Però si una cosa tinc clara, és que soc ciutadà d’un indret que canviarà. No tothom es queda buscant-se burilles al nas mentre ens foten amb un fuet. Gent com la que constituïm les JERC-El Prat i com la que forma part d’Esquerra-El Prat no som així, i esperem humilment estar a l’alçada de la tasca que ens toca fer: despertar al Prat i convertir-lo en un lloc nou. Transformar-lo en una vil·la digna de la gent que hi viu, i conscienciar a la gent que ha de ser digne de la vil·la on viuen.
Tot això canviarà al maig, quan aconseguim esborrar del mapa l’anomalia històrica que pateix el consistori del Prat, on no hi ha representació de l’únic partit d’esquerra, republicà i independentista.
Soc del Prat. Si si, del Prat. D’aquesta ciutat que tan sols era un poble no fa gaire temps. Potser si us dic això no sabríeu ben be de quin lloc us estic parlant, però us faré saber algunes coses que us ajudaran a saber de quina vila estic parlant.
Soc de la ciutat on surten esquerdes a les cases, perquè les coses es fan mal fetes. Com a mínim l’ajuntament, i sobretot el nostre insigne (per no dir lamentable) regidor d’urbanisme, el senyor Sergi Alegre, és preocupa profundament per les cases afectades, doncs és clar que si cauen no les podrà demolir ell d’aquí a dos anys per a construir el Prat Nord.
Soc d’una vila on, per la ineficiència del nostre ajuntament, la gran via no se soterra. Ah! Però estem salvats! Les grans idees del abans esmentat senyor Alegre donen un salt qualitatiu i es decideix construir una muntanya per sobre de l’augusta via, d’aquesta manera podrem anar de compres a un nou centre comercial mentre passegem pel mig d’un barri amb blocs de pisos monstruosos. I tots contents... ah... no, és veritat! Que la gent que foten fora de casa seva al nucli antic no els hi ha fet gaire gràcia.
Soc també de la ciutat on s’ha rebentat una de les àrees naturals més importants arreu d’Europa. Que si un camp de golf, que si ampliem l’aeroport, que si s’amplia el port de Barcelona i nosaltres ens ho empassem, que si es contamina el riu (el que porta a construir una depuradora gegant, és a dir, petar més encara el delta), que si es desvia il·legalment la llera del riu, que si es tapa també il·legalment l’antiga llera amb ciment...
I és que com diu un amic meu, que encara que tinguem posicionaments polítics més o menys diferents en això coincidim, els verds a vegades prefereixen el gris del ciment.
Soc també conciutadà d’un lloc on no et pots passejar tranquil per segons quins barris, ja que la policia està desallotjant casals okupes o perseguint a algun nano que s’estava fumant un farcit a un parc en comptes de plantar cara a les situacions realment perilloses. Tothom que visqui per aquí a la vora sap de quin barri estic parlant.
Però si una cosa tinc clara, és que soc ciutadà d’un indret que canviarà. No tothom es queda buscant-se burilles al nas mentre ens foten amb un fuet. Gent com la que constituïm les JERC-El Prat i com la que forma part d’Esquerra-El Prat no som així, i esperem humilment estar a l’alçada de la tasca que ens toca fer: despertar al Prat i convertir-lo en un lloc nou. Transformar-lo en una vil·la digna de la gent que hi viu, i conscienciar a la gent que ha de ser digne de la vil·la on viuen.
Tot això canviarà al maig, quan aconseguim esborrar del mapa l’anomalia històrica que pateix el consistori del Prat, on no hi ha representació de l’únic partit d’esquerra, republicà i independentista.
diumenge, de gener 07, 2007
AQUEST JA ÉS L’ÚLTIM
Sento la meva tardança en fer un article sobre un tema tan important com és l’atemptat terrorista a l’aeroport de Barajas a Madrid, però al principi vaig voler deixar uns dies per a observar com acabava el tema de les dues víctimes i desprès no he tingut ocasió de connectar-me el temps suficient per fer la meva anàlisi, per això us demano disculpes.
Potser us sorprèn aquest títol tan contundentment optimista després de la barbaritat comesa per aquests criminals, que han deixat com a meravellós regal de reis a les famílies de les víctimes dos morts, quatre ferits, un munt de cotxes convertits en ferralla; però si ens aturem a analitzar en profunditat (segons el meu punt de vista) és la opció més probable.
1) La càrrega explosiva utilitzada va ser una autèntica barbaritat, es comenta que pot arribar als 800 quilos! Després de tota la pressió policial duta a terme sobre la banda terrorista, dubto molt que en tinguessin gaire més. ETA està més seca que una canya, i en aquest absurd atemptat ha buidat el que li quedava; i sense bombes no hi ha atemptats. Seguint aquesta lògica ETA hauria d’estar-se un bon temps sense poder atemptar.
2) L’esquerra abertzale, l’únic suport polític (i un important suport econòmic) d’ETA, són els primers interessats en el fi de la banda, ja que això els significarà la seva legalització i un bon grapat de vots, ja que la seva acció política no estarà centrada en donar suport a un grup terrorista, amb tot el que això comporta, sinó al socialisme i la independència d’Euskal Herria. Això no és tan complicat de veure: quines van ser les primeres declaracions d’Arnaldo Otegui després de l’atemptat? Implorar tot arrossegant-se que el procés de pau no estava tancat i que calia fer esforços per tirar-lo endavant. Estic convençut que la plana major de Batasuna pensa que ETA l’ha cagat, i això és un punt a favor immens cap a la pau.
3) La pressió popular és evident. Preguntis a qui preguntis pel carrer a Euskadi et dirà que vol que ETA desaparegui (excepte si li preguntes a un terrorista o algun tronat no digne de tenir en compte). La gent està cansada i vol que això desaparegui quan abans millor, i un grup terrorista que diu defensar la voluntat del poble basc i que tingui un percentatge elevadíssim d’aquesta gent que diu defensar en contra té un desgast insuperable.
(I per últim i per a mi més important de tots) 4) ETA és un lastre per al procés independentista a Euskadi (també per als Països Catalans, però ara estem parlant del problema basc). Ahir ho comentava amb un amic que posava en dubte la necessitat de la desaparició d’ETA. La democràcia es caracteritza per estar regida per la voluntat popular (que aquesta ens agradi o no ja és un altre debat), i per tant, per a que tant el País Basc com els Països Catalans puguin obtenir la independència, el primer de tot que cal fer és obtenir una majoria independentista al país per a poder començar a reclamar. Sense majoria no hi ha res, i aquí està el problema. Tu a una persona no independentista li preguntes que pensa dels independentistes i el primer que li passarà pel cap és la paraula radical. Potser no ho trobeu correcte, però jo crec que més que pel canvi que suposa la ruptura de l’estat (cosa que la gent no arriba ni a pensar-hi) això succeeix pel fet que tenim els mateixos objectius que una banda que utilitza la violència per a defensar aquests objectius. Per això la gent ja ni contempla la opció d’informar-se sobre el moviment independentista, ja que el seu inconscient ho relaciona amb la violència. La desaparició d’ETA pot provocar que aquest tòpic inconscient desaparegui, i que la causa independentista pateixi un augment considerable. ETA ho sap, i per això els INDEPENDENTISTES DE DEBÒ ESTAN DEIXANT LA BANDA MENTRES QUE RESTEN SÓN ELS QUE VIUEN DEL TERRORISME. M’agradaria amb aquest comentari fer reflexionar a més d’un que veu a ETA com un referent de l’independentisme. La banda és debilita logísticament, econòmicament, políticament, perd suport popular, i el que és més important està deixant de creure en la seva existència i el que volen és una sortida còmode que no sigui la presó.
Ho sento per la longitud d’aquest article, però és molt temps reflexionant sobre un tema molt profund i important com aquest, i necessitava buidar tot el que penso en aquest artícle.
Gràcies a qui s’hagi molestat a llegir fins aquí!
Sento la meva tardança en fer un article sobre un tema tan important com és l’atemptat terrorista a l’aeroport de Barajas a Madrid, però al principi vaig voler deixar uns dies per a observar com acabava el tema de les dues víctimes i desprès no he tingut ocasió de connectar-me el temps suficient per fer la meva anàlisi, per això us demano disculpes.
Potser us sorprèn aquest títol tan contundentment optimista després de la barbaritat comesa per aquests criminals, que han deixat com a meravellós regal de reis a les famílies de les víctimes dos morts, quatre ferits, un munt de cotxes convertits en ferralla; però si ens aturem a analitzar en profunditat (segons el meu punt de vista) és la opció més probable.
1) La càrrega explosiva utilitzada va ser una autèntica barbaritat, es comenta que pot arribar als 800 quilos! Després de tota la pressió policial duta a terme sobre la banda terrorista, dubto molt que en tinguessin gaire més. ETA està més seca que una canya, i en aquest absurd atemptat ha buidat el que li quedava; i sense bombes no hi ha atemptats. Seguint aquesta lògica ETA hauria d’estar-se un bon temps sense poder atemptar.
2) L’esquerra abertzale, l’únic suport polític (i un important suport econòmic) d’ETA, són els primers interessats en el fi de la banda, ja que això els significarà la seva legalització i un bon grapat de vots, ja que la seva acció política no estarà centrada en donar suport a un grup terrorista, amb tot el que això comporta, sinó al socialisme i la independència d’Euskal Herria. Això no és tan complicat de veure: quines van ser les primeres declaracions d’Arnaldo Otegui després de l’atemptat? Implorar tot arrossegant-se que el procés de pau no estava tancat i que calia fer esforços per tirar-lo endavant. Estic convençut que la plana major de Batasuna pensa que ETA l’ha cagat, i això és un punt a favor immens cap a la pau.
3) La pressió popular és evident. Preguntis a qui preguntis pel carrer a Euskadi et dirà que vol que ETA desaparegui (excepte si li preguntes a un terrorista o algun tronat no digne de tenir en compte). La gent està cansada i vol que això desaparegui quan abans millor, i un grup terrorista que diu defensar la voluntat del poble basc i que tingui un percentatge elevadíssim d’aquesta gent que diu defensar en contra té un desgast insuperable.
(I per últim i per a mi més important de tots) 4) ETA és un lastre per al procés independentista a Euskadi (també per als Països Catalans, però ara estem parlant del problema basc). Ahir ho comentava amb un amic que posava en dubte la necessitat de la desaparició d’ETA. La democràcia es caracteritza per estar regida per la voluntat popular (que aquesta ens agradi o no ja és un altre debat), i per tant, per a que tant el País Basc com els Països Catalans puguin obtenir la independència, el primer de tot que cal fer és obtenir una majoria independentista al país per a poder començar a reclamar. Sense majoria no hi ha res, i aquí està el problema. Tu a una persona no independentista li preguntes que pensa dels independentistes i el primer que li passarà pel cap és la paraula radical. Potser no ho trobeu correcte, però jo crec que més que pel canvi que suposa la ruptura de l’estat (cosa que la gent no arriba ni a pensar-hi) això succeeix pel fet que tenim els mateixos objectius que una banda que utilitza la violència per a defensar aquests objectius. Per això la gent ja ni contempla la opció d’informar-se sobre el moviment independentista, ja que el seu inconscient ho relaciona amb la violència. La desaparició d’ETA pot provocar que aquest tòpic inconscient desaparegui, i que la causa independentista pateixi un augment considerable. ETA ho sap, i per això els INDEPENDENTISTES DE DEBÒ ESTAN DEIXANT LA BANDA MENTRES QUE RESTEN SÓN ELS QUE VIUEN DEL TERRORISME. M’agradaria amb aquest comentari fer reflexionar a més d’un que veu a ETA com un referent de l’independentisme. La banda és debilita logísticament, econòmicament, políticament, perd suport popular, i el que és més important està deixant de creure en la seva existència i el que volen és una sortida còmode que no sigui la presó.
Ho sento per la longitud d’aquest article, però és molt temps reflexionant sobre un tema molt profund i important com aquest, i necessitava buidar tot el que penso en aquest artícle.
Gràcies a qui s’hagi molestat a llegir fins aquí!
dilluns, de gener 01, 2007
UNA MICA D'AUTOBOMBO PER COMENÇAR L'ANY
Comença un any nou, i quina altra millor manera de començar-lo que estrenant a aquest el meu blog els dos primers vídeos del grup de música al que jo participo. Aquí teniu els dos vídeos en qüestió, són dos versions de dues cançons dels coneguts grups de punk rock Green Day i Sum 41.
Que aquest any nou us porti el millor a tots, i que començi millor que el que va acavar l'anterior.
Enjoy it!
Comença un any nou, i quina altra millor manera de començar-lo que estrenant a aquest el meu blog els dos primers vídeos del grup de música al que jo participo. Aquí teniu els dos vídeos en qüestió, són dos versions de dues cançons dels coneguts grups de punk rock Green Day i Sum 41.
Que aquest any nou us porti el millor a tots, i que començi millor que el que va acavar l'anterior.
Enjoy it!
dilluns, de desembre 25, 2006
NO ESTEM SOLS
"Dicen, que de todos los animales de la creación, el hombre és el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"
Aquesta cita, terriblement certa, tan sols li hauríem d'afegir una altra característica, bastant més fatal que aquestes anteriors: l'home és l'únic ésser que pot infringir dolor i inclòs matar a un altre ésser per motius que no siguin la estricta llei de la supervivència. Emprem la violència per cobdícia, ja siguin motius econòmics o polítics, o pel simple fet de sentir-nos millor pensant-nos superiors a la persona sotmesa. Inclòs la emprem en el nom de la cultura! I el que és pitjor, en aquests últims casos la gent vitoreja l'assassí o el torturador com a un autèntic heroi.
"Homo homini lupus" deia Hobbes al segle XVII, l'home és el llop de l'home. Més aviat hauríem de dir que l'home és el llop del Món, però tambè és l'únic ésser que si és consciecia pot salvar-lo de les seves pròpies mans.
Desprès d'aquesta introducció més filosòfica, anem al tema del que us volia parlar en aquest post. Llegint el bloc del meu amic Mario, vaig trobar-me un post realment impactant, a més explicat de la manera que tan sols el meu bon amic ho sap fer. El post parlava d'una de les tantes barbaritats comeses contra els animals en el nom de les festes populars celebrades a la península Ibèrica: "El Toro de Coria". Aquesta bonica i pacífica tradició consisteix en fer correr a un brau durant hores fins que el comencen a cansar. Aleshores, a fi d'exhaustar-lo li disparan dards fins que el brau, agonitzant cau aterra aturdit. Un cop ha passat això, i per culminar la festa per les altures, surten un parell d'autèntics ¬5#/&?=* (censurat) i li tallen els testicles al animal. Quina valentia!
En fi, però com havia dit abans, si l'home és capaç de crear destrucció, tambè és l'únic capaç d'aturar-la, i com no podia ser d'una altra manera, hi ha gent que no ha restat indiferent davant d'aquesta barbaritat. ANIMANATURALIS ha impulsat, a banda de moltes altres, una campanya internacional per la abolició del "Toro de Coria". Intentaran recollir 50000 firmes per enviar-se-les al alcalde de Coria, per a que vegi el rebuig mundial a la seva maca i impoluta tradició. No costa res colaborar-hi, tan sols has de signar AQUÍ. Jo ja ho vaig fer fa dos dies. (A més, no cal que signis a nom del teu Estat, pots signar a nom d'Internacional)
No estem sols en aquest Món, i hem d'aprendre a compartir-lo.
Bones festes i bon any nou!
"Dicen, que de todos los animales de la creación, el hombre és el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"
Aquesta cita, terriblement certa, tan sols li hauríem d'afegir una altra característica, bastant més fatal que aquestes anteriors: l'home és l'únic ésser que pot infringir dolor i inclòs matar a un altre ésser per motius que no siguin la estricta llei de la supervivència. Emprem la violència per cobdícia, ja siguin motius econòmics o polítics, o pel simple fet de sentir-nos millor pensant-nos superiors a la persona sotmesa. Inclòs la emprem en el nom de la cultura! I el que és pitjor, en aquests últims casos la gent vitoreja l'assassí o el torturador com a un autèntic heroi.
"Homo homini lupus" deia Hobbes al segle XVII, l'home és el llop de l'home. Més aviat hauríem de dir que l'home és el llop del Món, però tambè és l'únic ésser que si és consciecia pot salvar-lo de les seves pròpies mans.
Desprès d'aquesta introducció més filosòfica, anem al tema del que us volia parlar en aquest post. Llegint el bloc del meu amic Mario, vaig trobar-me un post realment impactant, a més explicat de la manera que tan sols el meu bon amic ho sap fer. El post parlava d'una de les tantes barbaritats comeses contra els animals en el nom de les festes populars celebrades a la península Ibèrica: "El Toro de Coria". Aquesta bonica i pacífica tradició consisteix en fer correr a un brau durant hores fins que el comencen a cansar. Aleshores, a fi d'exhaustar-lo li disparan dards fins que el brau, agonitzant cau aterra aturdit. Un cop ha passat això, i per culminar la festa per les altures, surten un parell d'autèntics ¬5#/&?=* (censurat) i li tallen els testicles al animal. Quina valentia!
En fi, però com havia dit abans, si l'home és capaç de crear destrucció, tambè és l'únic capaç d'aturar-la, i com no podia ser d'una altra manera, hi ha gent que no ha restat indiferent davant d'aquesta barbaritat. ANIMANATURALIS ha impulsat, a banda de moltes altres, una campanya internacional per la abolició del "Toro de Coria". Intentaran recollir 50000 firmes per enviar-se-les al alcalde de Coria, per a que vegi el rebuig mundial a la seva maca i impoluta tradició. No costa res colaborar-hi, tan sols has de signar AQUÍ. Jo ja ho vaig fer fa dos dies. (A més, no cal que signis a nom del teu Estat, pots signar a nom d'Internacional)
No estem sols en aquest Món, i hem d'aprendre a compartir-lo.
Bones festes i bon any nou!
dissabte, de desembre 23, 2006
LA CARADURA D'AIR MADRID
Ja fa temps que vaig prometre a una serie de gent que publicaria un post parlant del tema (xD) però no ha estat fins avui que m'he decidit. El cas esperpèntic d'aquesta companyia es molt preocupant. Per a qui no sapiga ben be de que va aquí tenen un resum:
Air Madrid és una companyia aèria que va començar a operar l'any 2004 i que 100% del seu capital és propietat del grup immobiliari (a partir d'aquí això ja huele a chamusquina) Optursa Management, propietat de José Luís Carrillo, un home que va passar de cambrer a magnat del turisme (jo això tampoc ho veig normal). En fi, fins aquí res que no es pugui explicar legalment, encara que sigui altament sospitós.
Aquesta companyia, com totes les altres, ha de estar sotmesa a molts controls de seguretat per motius evidents. Doncs be, el Ministerio de Fomento de l'Estat Espanyol va advertir a la aerooperadora de que si no resolia les grandissimes deficiències de seguretat amb les quals volaven els avions de la companyia suspendrien la lliçència d'aquesta per a funcionar.
Air Madrid, desprès d'aquest advertiment, va esperar a rebre tots els diners de les agències de viatges per les quals havia venut milers de bitllets. Un cop amb els calers a la butxaca, diuen que pleguen, ja que per la culpa de la mala publicitat de l'Estat Espanyol no els hi sortia a compte continuar amb el negoci.
Quin és el resultat d'aquesta magnífica jugada? Els jefazos es queden la pasta i la pobra gent que desitjava unes bones vacances de nadal, la majoria d'ells amb la família a l'altra banda de l'Atlàntic a països com Argentina, Paraguay, Xile, etc. s'han quedat amb un pam de nas als aeroports, sense vol i sense diners; i el que és pitjor, la companyia encara se'n riu, almenys així ho sembla en el seu comunicat, en el que fa com si la cosa no anès amb ella.
No pot ser que es jugui amb la gent d'aquesta manera, agafant la pasta i amagant la mà. No s'invertia en seguretat perquè no sortia rentable, i quan la única cosa que els hi sortia rentable era deixar a la gent tirada, s'ha sortit per la tangent, prioritzant els beneficis a la humanitat. Esperem que els responsables d'aquest delicte (sisi, DELICTE!) ho acabin pagant, i que si s'han de depurar responsabilitats a les administracions, que es faci amb contundència, perquè sinó això acabarà sent un cachondeo general.
Ja fa temps que vaig prometre a una serie de gent que publicaria un post parlant del tema (xD) però no ha estat fins avui que m'he decidit. El cas esperpèntic d'aquesta companyia es molt preocupant. Per a qui no sapiga ben be de que va aquí tenen un resum:
Air Madrid és una companyia aèria que va començar a operar l'any 2004 i que 100% del seu capital és propietat del grup immobiliari (a partir d'aquí això ja huele a chamusquina) Optursa Management, propietat de José Luís Carrillo, un home que va passar de cambrer a magnat del turisme (jo això tampoc ho veig normal). En fi, fins aquí res que no es pugui explicar legalment, encara que sigui altament sospitós.
Aquesta companyia, com totes les altres, ha de estar sotmesa a molts controls de seguretat per motius evidents. Doncs be, el Ministerio de Fomento de l'Estat Espanyol va advertir a la aerooperadora de que si no resolia les grandissimes deficiències de seguretat amb les quals volaven els avions de la companyia suspendrien la lliçència d'aquesta per a funcionar.
Air Madrid, desprès d'aquest advertiment, va esperar a rebre tots els diners de les agències de viatges per les quals havia venut milers de bitllets. Un cop amb els calers a la butxaca, diuen que pleguen, ja que per la culpa de la mala publicitat de l'Estat Espanyol no els hi sortia a compte continuar amb el negoci.
Quin és el resultat d'aquesta magnífica jugada? Els jefazos es queden la pasta i la pobra gent que desitjava unes bones vacances de nadal, la majoria d'ells amb la família a l'altra banda de l'Atlàntic a països com Argentina, Paraguay, Xile, etc. s'han quedat amb un pam de nas als aeroports, sense vol i sense diners; i el que és pitjor, la companyia encara se'n riu, almenys així ho sembla en el seu comunicat, en el que fa com si la cosa no anès amb ella.
No pot ser que es jugui amb la gent d'aquesta manera, agafant la pasta i amagant la mà. No s'invertia en seguretat perquè no sortia rentable, i quan la única cosa que els hi sortia rentable era deixar a la gent tirada, s'ha sortit per la tangent, prioritzant els beneficis a la humanitat. Esperem que els responsables d'aquest delicte (sisi, DELICTE!) ho acabin pagant, i que si s'han de depurar responsabilitats a les administracions, que es faci amb contundència, perquè sinó això acabarà sent un cachondeo general.
dimarts, de desembre 19, 2006
UNA AUTÈNTICA SORPRESA
Ahir a la tarda, mentre pràcticava la tan insalubre acció del zapping, esperant que passessin els deu minuts de rigor que calen per a que el termòmetre marqués fins a quin punt arribava el meu estat febril, m’he trobat una sorpresa que no m’esperava pas trobar-me.
El cas és que a una de les cadenes que més insulta a la qualitat musical mundial, és a dir tele-taxi televisió, m’he trobat la cançó objecte de la meva sorpresa. M’ha sobtat, no pas la seva qualitat musical, sinó el missatge que contenia la cançó, procedint de l’artista que procedia. La cançó es titula Soldado de papel i és de David Bisbal. Si, si, l’espanyol dels rinxols, dels saltirons i aquestes coses.
Normalment les cançons d’aquest estil musical, tan respectable com qualsevol altre, es nodreix bàsicament de donar-nos una visió del món en el qual tot és sexe, festa, calor i noies en biquini, i en molts casos, aquests es converteixen en únics objectius vitals de molts dels consumidors d’aquests productes musicals.
Doncs bé, la cançó en qüestió parla sobre la dura realitat dels nens i nenes que combaten als fronts de moltes guerres, essent carn de canó; sacrificant-se per objectius que beneficien als de dalt, però que a ells no els aporten res. Són carn de canó esclavitzada.
Al videoclip, surten algunes frases denunciants realment impactants:
-300.000 menors combaten als fronts de batalla a guerres de 35 països
-Les armes lleugeres faciliten la transformació de menors en assassins més efectius
-A les nenes, a més de lluitar, s’espera que proporcionin serveis sexuals
-Els nens soldats més joves tenen 6 anys
-Més de dos milions de nens han mort a l’última dècada en conflictes armats
Un problema realment repugnant que ha estat encarat sense ànim de lucre per aquest artista, ja que el 100% dels fons generats pels drets d’autor aniran a parar a la Coalición Española para acabar con la Utilización de Niños y Niñas Soldados.
Les meves sinceres felicitacions a aquest artista, (les quals no tenen res a veure amb el seu estil musical, el qual no suporto), per fer un gest a favor d’una causa justa, de la qual moltíssima gent se n’oblida. Aviam si aquesta cançó fa reflexionar a molta gent sobre si les úniques coses que importen a la seva vida són el sexe, la festa, la calor i les noies en biquini.
divendres, de desembre 15, 2006
UN GRUP REALMENT INTERESSANT
Com ja he dit d'altres vegades a aquest bloc, no només de política viu l'home. Cal contar amb la música! Aqui us poso un grup molt interessant: Floggy Molly. Aquest és un grup irlandés que barreja de manera magistral dos estils musicals absolutament oposats, com són el punk i la pura música folk made in Ireland.
Lamentablement no són gens coneguts, de fet la cançò l'he tingut que pujar jo mateix al goear XD.
Aquest post va dedicat al meu amic Gerard, que va ser qui em va descobrir aquest grup, i al meu company Lluís que porto prometent-li una eternitat que li ensenyaria aquesta cançó.
Ara ja la pots escoltar!
Enjoy it!
Com ja he dit d'altres vegades a aquest bloc, no només de política viu l'home. Cal contar amb la música! Aqui us poso un grup molt interessant: Floggy Molly. Aquest és un grup irlandés que barreja de manera magistral dos estils musicals absolutament oposats, com són el punk i la pura música folk made in Ireland.
Lamentablement no són gens coneguts, de fet la cançò l'he tingut que pujar jo mateix al goear XD.
Aquest post va dedicat al meu amic Gerard, que va ser qui em va descobrir aquest grup, i al meu company Lluís que porto prometent-li una eternitat que li ensenyaria aquesta cançó.
Ara ja la pots escoltar!
Enjoy it!
diumenge, de desembre 10, 2006
LA MORT L'HA SALVAT
Avui, diumenge 10 de desembre, a les 14:15 segons l'hora local a Xile, ha mort un ex-dictador feixista. Una persona (si es que es poden dir persones a aquestes bèsties repugnants) que durant la seva dictadura va assassinar a més de 3000 persones i va segrestar i torturar a unes 28000, inclosa la actual presidenta xilena Michelle Bachelet.
Aquest succés em deixa un regust agredolç. M'alegro perquè desapareix un malson per a tot el poble xilé, però em fot el fet que aquest home no hagi pagat el seus crims contra els drets humans, dels quals encara molts resten oberts i d'altres no han estat ni investigats. Espero i confio en que, encara que Pinochet no pugui cumplir les condemnes, totes les barbaritats que ha comés aquest insult a l'ésser humà siguin jutjades i és dicti la sentència més dura en tots els casos. Com a mínim es donarà un reconeixement a tota la gent que l'ha patit d'una o altra manera.
D'altra banda, aquesta dictadura no va ser obra d'un sol home (com passa a totes). Encara hi ha gent que va participar directament a la dictadura i està campant lliurement per Xile i inclòs ocupant càrrecs civils. Aquesta gent tambè han de ser jutjats, perquè encara que fos desde l'ombra, tambè van assassinar més de 3000 persones i van torturar-ne les 28000 abans esmentades. És més, aquests encara poden complir part de la condemna. Però cal donar-se pressa per a que no ocurreixi el mateix que ha passat amb l'Augusto.
Avui, 10 de desembre, dia internacional pels Drets Humans, mor una de les persones que més els ha violat, curiosa paradoxa.
Contra el feixisme ni un pas enrere! Justícia!
Avui, diumenge 10 de desembre, a les 14:15 segons l'hora local a Xile, ha mort un ex-dictador feixista. Una persona (si es que es poden dir persones a aquestes bèsties repugnants) que durant la seva dictadura va assassinar a més de 3000 persones i va segrestar i torturar a unes 28000, inclosa la actual presidenta xilena Michelle Bachelet.
Aquest succés em deixa un regust agredolç. M'alegro perquè desapareix un malson per a tot el poble xilé, però em fot el fet que aquest home no hagi pagat el seus crims contra els drets humans, dels quals encara molts resten oberts i d'altres no han estat ni investigats. Espero i confio en que, encara que Pinochet no pugui cumplir les condemnes, totes les barbaritats que ha comés aquest insult a l'ésser humà siguin jutjades i és dicti la sentència més dura en tots els casos. Com a mínim es donarà un reconeixement a tota la gent que l'ha patit d'una o altra manera.
D'altra banda, aquesta dictadura no va ser obra d'un sol home (com passa a totes). Encara hi ha gent que va participar directament a la dictadura i està campant lliurement per Xile i inclòs ocupant càrrecs civils. Aquesta gent tambè han de ser jutjats, perquè encara que fos desde l'ombra, tambè van assassinar més de 3000 persones i van torturar-ne les 28000 abans esmentades. És més, aquests encara poden complir part de la condemna. Però cal donar-se pressa per a que no ocurreixi el mateix que ha passat amb l'Augusto.
Avui, 10 de desembre, dia internacional pels Drets Humans, mor una de les persones que més els ha violat, curiosa paradoxa.
Contra el feixisme ni un pas enrere! Justícia!
dijous, de desembre 07, 2006
SUPEREM LA CONSTITUCIÓ, AUTODETERMINACIÓ
(Manifest publicat originalment a jerc.cat)
El 6 de desembre d’enguany els poders de l’estat espanyol tornaran a celebrar la vigència i supervivència de la seva Constitució, un text legal que prohibeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, la federació de les comunitats autònomes, estableix la monarquia com a forma d’estat i atorga a l’exèrcit la potestat de garantir la unitat d’Espanya.
El jovent independentista ens tornem a mobilitzar perquè creiem que la reivindicació del dret a decidir és més necessària que mai. Creiem que cal superar el model de la Constitució Espanyola perquè no serveix per canalitzar les aspiracions la ciutadania dels Països Catalans. Ara fa just un any, aquesta Constitució era l’excusa i l’instrument a partir del qual es justificaven les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, tot i que per nosaltres aquest era un text que no contenia les nostres màximes aspiracions, però que representava el millor acord polític entre tots els agents de la societat catalana. De la mateixa manera, el contingut de l’actual Constitució i la seva interpretació han forçat un estatuts balear i valencià absolutament limitats d’entrada. El proper pas en l’autogovern dels Països Catalans, si vol ser real, haurà de superar l’actual Constitució Espanyola, i per aquesta raó, cal construir la majoria social que permeti fer-ho, mitjançant l’exercici del dret a l’autoderminació.
El dret a l’autodeterminació és una necessitat democràtica. Creiem que l’actual marc jurídic i polític dista molt del que hauria de ser una democràcia avançada. Per una banda, hi ha un poder judicial absolutament centralitzat, polititzat i partidista que practica una intervenció política sense complexos, i la majoria de vegades ho fa a favor de les posicions més conservadores. Per altra banda, la monarquia avui com ahir és un anacronisme. En una democràcia completa el cap d’estat ho és perquè l’ha escollit la ciutadania, i no perquè pertany a una determinada família. I en una democràcia, tot ha d’estar sotmès al control de les urnes, fins i tot els límits territorials de l’estat. L’estat espanyol no serà una democràcia completa fins que no sotmeti a la voluntat de la ciutadania dels diferents pobles de l’estat si volen continuar formant-ne part o volen esdevenir estats independents.
El dret a l’autodeterminació és una qüestió de justícia. Els Països Catalans no podem tenir les eines que tenen els altres pobles del món per decidir el seu futur perquè dos estats, l’espanyol i el francès, ho fan en nom nostre, i molt sovint, en contra nostre. Cada vegada més, els conflictes polítics al món es solucionen amb mecanismes democràtics, i tenim casos recents que ens ho recorden com Montenegro o el Quebec. Nosaltres no podem quedar-nos enrere i seguir acceptant que les nostres decisions hagin de passar per la retallada dels governs de Madrid i París.
El dret a l’autodeterminació és una eina per la millora del benestar col·lectiu. Amb un estat propi, tindrem la última paraula en polítiques socials, educatives, de sanitat, en l’economia, les infraestructures, l’habitatge i tantes altres qüestions. Aquí patim els problemes, aquí preparem les solucions, i aquí volem decidir.
És el moment de construir una majoria social per al ple exercici de la democràcia, per l’exercici del dret a l’autodeterminació. Només d’aquesta manera garantirem un futur de llibertat, justícia social i progrés per als Països Catalans.
Visca la terra!
(Manifest publicat originalment a jerc.cat)
El 6 de desembre d’enguany els poders de l’estat espanyol tornaran a celebrar la vigència i supervivència de la seva Constitució, un text legal que prohibeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, la federació de les comunitats autònomes, estableix la monarquia com a forma d’estat i atorga a l’exèrcit la potestat de garantir la unitat d’Espanya.
El jovent independentista ens tornem a mobilitzar perquè creiem que la reivindicació del dret a decidir és més necessària que mai. Creiem que cal superar el model de la Constitució Espanyola perquè no serveix per canalitzar les aspiracions la ciutadania dels Països Catalans. Ara fa just un any, aquesta Constitució era l’excusa i l’instrument a partir del qual es justificaven les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, tot i que per nosaltres aquest era un text que no contenia les nostres màximes aspiracions, però que representava el millor acord polític entre tots els agents de la societat catalana. De la mateixa manera, el contingut de l’actual Constitució i la seva interpretació han forçat un estatuts balear i valencià absolutament limitats d’entrada. El proper pas en l’autogovern dels Països Catalans, si vol ser real, haurà de superar l’actual Constitució Espanyola, i per aquesta raó, cal construir la majoria social que permeti fer-ho, mitjançant l’exercici del dret a l’autoderminació.
El dret a l’autodeterminació és una necessitat democràtica. Creiem que l’actual marc jurídic i polític dista molt del que hauria de ser una democràcia avançada. Per una banda, hi ha un poder judicial absolutament centralitzat, polititzat i partidista que practica una intervenció política sense complexos, i la majoria de vegades ho fa a favor de les posicions més conservadores. Per altra banda, la monarquia avui com ahir és un anacronisme. En una democràcia completa el cap d’estat ho és perquè l’ha escollit la ciutadania, i no perquè pertany a una determinada família. I en una democràcia, tot ha d’estar sotmès al control de les urnes, fins i tot els límits territorials de l’estat. L’estat espanyol no serà una democràcia completa fins que no sotmeti a la voluntat de la ciutadania dels diferents pobles de l’estat si volen continuar formant-ne part o volen esdevenir estats independents.
El dret a l’autodeterminació és una qüestió de justícia. Els Països Catalans no podem tenir les eines que tenen els altres pobles del món per decidir el seu futur perquè dos estats, l’espanyol i el francès, ho fan en nom nostre, i molt sovint, en contra nostre. Cada vegada més, els conflictes polítics al món es solucionen amb mecanismes democràtics, i tenim casos recents que ens ho recorden com Montenegro o el Quebec. Nosaltres no podem quedar-nos enrere i seguir acceptant que les nostres decisions hagin de passar per la retallada dels governs de Madrid i París.
El dret a l’autodeterminació és una eina per la millora del benestar col·lectiu. Amb un estat propi, tindrem la última paraula en polítiques socials, educatives, de sanitat, en l’economia, les infraestructures, l’habitatge i tantes altres qüestions. Aquí patim els problemes, aquí preparem les solucions, i aquí volem decidir.
És el moment de construir una majoria social per al ple exercici de la democràcia, per l’exercici del dret a l’autodeterminació. Només d’aquesta manera garantirem un futur de llibertat, justícia social i progrés per als Països Catalans.
Visca la terra!
dimecres, de novembre 29, 2006
LA MENTIDA DEL BILINGÜISME
“Totes les nacions parlen tal com pensen i pensen de la manera que parlen”- Johann Gottfried von Herder
Últimament és parla molt desde els atrils de la nostra política del concepte del bilingüisme, i qui més ho fa són curiosament són els partits espanyolistes castellano-parlants (Boadella-boys, PP i algun que altre cop el PSC). El bilingüisme s’ha convertit en un tema de discussió política, erroneament, ja que no és tracta d’un tema de país, sinó d’un fet individual en l’ambit privat de cada persona.
Són bilingües les persones i no pas les comunitats lingüístiques, ja que aquestes tenen històricament una llengua pròpia, l’autòctona. Això no ho dic jo, això ho diuen els sociolingüistes, gent especialitzada que s’encarrega exclusivament d’estudiar les realcions entre la llengua i el medi social. Per tant aquestes declaracions de que s’ha de treballar per a un absolut bilingüisme a Catalunya són una farsa, ja que Catalunya i tots els Països Catalans tenen una llengua: el català (també anomenat Valencià al País Valencià). Això no vol dir que s’hagi d’exterminar el castellà i que es prohibeixi el seu ús al nostre territori, ni molt menys! El castellà s’ha de mantenir, però no pas com una llengua pròpia de Catalunya, perquè no ho és, sinó com una llengua complementària (com ho són l’anglès o el Francès) degut a la seva importància i a la pròximitat de la comunitat lingüística castellana. Tampoc vol dir que la gent que la seva llengua materna sigui el castellà l’hagin de deixar sentir com a pròpia, perquè com he dit abans, les comunitats lingüístiques no poden ser bilingües, però les persones sí (si ho és l’Aznar, que parla català en la intimitat...). Per tant, aquestes persones podran parlar perfectament el castellà a les seves llars sense que ningú els persegueixi (això ja ho han patit masses catalans per a que ho fem ara nosaltres...), però tenen el deure de coneixer el català com els residents a l'Estat Espanyol tenen el deure de conèixer el castellà.
Per tant, tot aquest enrenou que s’està formant al voltant de si les institucions han de defensar el bilingüisme queden en res. Les institucions han de defensar el català que és la llengüa pròpia de la comunitat lingüística catalana: els Països Catalans.
“Totes les nacions parlen tal com pensen i pensen de la manera que parlen”- Johann Gottfried von Herder
Últimament és parla molt desde els atrils de la nostra política del concepte del bilingüisme, i qui més ho fa són curiosament són els partits espanyolistes castellano-parlants (Boadella-boys, PP i algun que altre cop el PSC). El bilingüisme s’ha convertit en un tema de discussió política, erroneament, ja que no és tracta d’un tema de país, sinó d’un fet individual en l’ambit privat de cada persona.
Són bilingües les persones i no pas les comunitats lingüístiques, ja que aquestes tenen històricament una llengua pròpia, l’autòctona. Això no ho dic jo, això ho diuen els sociolingüistes, gent especialitzada que s’encarrega exclusivament d’estudiar les realcions entre la llengua i el medi social. Per tant aquestes declaracions de que s’ha de treballar per a un absolut bilingüisme a Catalunya són una farsa, ja que Catalunya i tots els Països Catalans tenen una llengua: el català (també anomenat Valencià al País Valencià). Això no vol dir que s’hagi d’exterminar el castellà i que es prohibeixi el seu ús al nostre territori, ni molt menys! El castellà s’ha de mantenir, però no pas com una llengua pròpia de Catalunya, perquè no ho és, sinó com una llengua complementària (com ho són l’anglès o el Francès) degut a la seva importància i a la pròximitat de la comunitat lingüística castellana. Tampoc vol dir que la gent que la seva llengua materna sigui el castellà l’hagin de deixar sentir com a pròpia, perquè com he dit abans, les comunitats lingüístiques no poden ser bilingües, però les persones sí (si ho és l’Aznar, que parla català en la intimitat...). Per tant, aquestes persones podran parlar perfectament el castellà a les seves llars sense que ningú els persegueixi (això ja ho han patit masses catalans per a que ho fem ara nosaltres...), però tenen el deure de coneixer el català com els residents a l'Estat Espanyol tenen el deure de conèixer el castellà.
Per tant, tot aquest enrenou que s’està formant al voltant de si les institucions han de defensar el bilingüisme queden en res. Les institucions han de defensar el català que és la llengüa pròpia de la comunitat lingüística catalana: els Països Catalans.
dissabte, de novembre 25, 2006
KREMLIN ASSASSÍ
Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...
Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.
I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.
En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.
Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...
Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.
I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.
En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.
divendres, de novembre 17, 2006
RANKING DE BARBARITATS
Bones gent!
Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!
Les frases són les següents:
"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos
"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar
"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero
"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras
"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)
"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos
"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)
"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)
"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana
"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)
Que guanyi el més lamentable!
Bones gent!
Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!
Les frases són les següents:
"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos
"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar
"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero
"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras
"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)
"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos
"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)
"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)
"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana
"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)
Que guanyi el més lamentable!
dimarts, de novembre 14, 2006
OSSÈTIA DEL SUD, LLIBERTAT NEGADA
No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.
Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.
Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.
La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.
Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...
La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.
No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.
Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.
Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.
La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.
Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...
La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.
diumenge, de novembre 12, 2006
AQUÍ TAMBÉ ES DESCANSA
Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.
Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.
Enjoy it!
Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.
Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.
Enjoy it!
dimarts, de novembre 07, 2006
HA GUANYAT LA CATALUNYA DEL PROGRÉS
Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.
Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.
Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.
Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:
1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.
2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.
Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.
A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.
Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.
Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.
Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.
Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:
1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.
2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.
Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.
A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
