LA MENTIDA DEL BILINGÜISME
“Totes les nacions parlen tal com pensen i pensen de la manera que parlen”- Johann Gottfried von Herder
Últimament és parla molt desde els atrils de la nostra política del concepte del bilingüisme, i qui més ho fa són curiosament són els partits espanyolistes castellano-parlants (Boadella-boys, PP i algun que altre cop el PSC). El bilingüisme s’ha convertit en un tema de discussió política, erroneament, ja que no és tracta d’un tema de país, sinó d’un fet individual en l’ambit privat de cada persona.
Són bilingües les persones i no pas les comunitats lingüístiques, ja que aquestes tenen històricament una llengua pròpia, l’autòctona. Això no ho dic jo, això ho diuen els sociolingüistes, gent especialitzada que s’encarrega exclusivament d’estudiar les realcions entre la llengua i el medi social. Per tant aquestes declaracions de que s’ha de treballar per a un absolut bilingüisme a Catalunya són una farsa, ja que Catalunya i tots els Països Catalans tenen una llengua: el català (també anomenat Valencià al País Valencià). Això no vol dir que s’hagi d’exterminar el castellà i que es prohibeixi el seu ús al nostre territori, ni molt menys! El castellà s’ha de mantenir, però no pas com una llengua pròpia de Catalunya, perquè no ho és, sinó com una llengua complementària (com ho són l’anglès o el Francès) degut a la seva importància i a la pròximitat de la comunitat lingüística castellana. Tampoc vol dir que la gent que la seva llengua materna sigui el castellà l’hagin de deixar sentir com a pròpia, perquè com he dit abans, les comunitats lingüístiques no poden ser bilingües, però les persones sí (si ho és l’Aznar, que parla català en la intimitat...). Per tant, aquestes persones podran parlar perfectament el castellà a les seves llars sense que ningú els persegueixi (això ja ho han patit masses catalans per a que ho fem ara nosaltres...), però tenen el deure de coneixer el català com els residents a l'Estat Espanyol tenen el deure de conèixer el castellà.
Per tant, tot aquest enrenou que s’està formant al voltant de si les institucions han de defensar el bilingüisme queden en res. Les institucions han de defensar el català que és la llengüa pròpia de la comunitat lingüística catalana: els Països Catalans.
dimecres, de novembre 29, 2006
dissabte, de novembre 25, 2006
KREMLIN ASSASSÍ
Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...
Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.
I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.
En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.
Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...
Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.
I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.
En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.
divendres, de novembre 17, 2006
RANKING DE BARBARITATS
Bones gent!
Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!
Les frases són les següents:
"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos
"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar
"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero
"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras
"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)
"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos
"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)
"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)
"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana
"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)
Que guanyi el més lamentable!
Bones gent!
Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!
Les frases són les següents:
"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos
"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar
"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero
"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras
"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)
"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos
"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)
"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)
"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana
"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)
Que guanyi el més lamentable!
dimarts, de novembre 14, 2006
OSSÈTIA DEL SUD, LLIBERTAT NEGADA
No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.
Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.
Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.
La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.
Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...
La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.
No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.
Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.
Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.
La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.
Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...
La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.
diumenge, de novembre 12, 2006
AQUÍ TAMBÉ ES DESCANSA
Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.
Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.
Enjoy it!
Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.
Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.
Enjoy it!
dimarts, de novembre 07, 2006
HA GUANYAT LA CATALUNYA DEL PROGRÉS
Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.
Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.
Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.
Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:
1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.
2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.
Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.
A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.
Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.
Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.
Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.
Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:
1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.
2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.
Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.
A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.
dijous, de novembre 02, 2006
TEMPS INTERESSANTS
Com deia el gran Terry Pratchet, "Tant de bo visquis temps interessants!". En el seu llibre aquesta frase era esmentada com una maledicció, però en el panorama polític català veurem en que desenvocarà. El que és evident és que els viurem, aquests temps interessants. Els resultats electorals d'ahir no poden donar un panorama més obert i amb tantes possibilitats de coalicions governants.
Avans de començar el meu anàlisi punt per punt, esmentar el fet més greu d'aquestes el·leccions: la baixa participació. És francament preocupant que només un 56'77% de la societat catalana es senti implicada en la democràcia del nostre país. Aquí, evidentment, tant esquerra com la resta de partits polítics hem de fer una profunda autocrítica per no saber inmiscuïr a la gent dintre de les decisions que es puguin prendre per a bè o per a malament a Catalunya. Però l'autocrítica no s'ha d'acavar als partits polítics. És evident que desde els medis tampoc s'ha ajudat el que hauria de ser desitjable, carregant massa a la societat catalana sobre les polèmiques polítiques en comptes dels avenços reals aconseguits. Ara passo a valorar el que han estat els resultats en sí.
Esquerra ha obtingut un resultat francament bo, després de la desfeta per la indecisió al referendum de l"Estatutet" i el linxament posterior per part dels medis de comunicació per ser els únics que prioritzavem els interesos de Catalunya als partidistes, fan aquest resultat encara més meritori. Però el més important no és el nombre d'escons que Esquerra ha obtingut, sinó que torna a tenir la clau de la porta principal d'una banda de la Plaça Sant Jaume, això en cas que no surti la terrible sociovergència, possibilitat que pel que sembla per sort està perdent força, ja que PSC afirma que el que vol és un govern catalanista i d'esquerres (com jo), i no cal dir que ICV tambè, ja que és la seva única sortida.
Ara per ara, l'opció que jo personalment crec que seria la millor, tant per esquerra com per Catalunya, seria reeditar el tripartit. Però compte! No pas a qualsevol preu! La patacada del PSC i el fet de que ERC tingui també la possibilitat de formar majoria amb CiU, haurien de provocar que en cas de que ERC entri al govern se li hagi de cedir un paper molt important; lluny de les pretencions socialistes d'enfortir la figura del president, aconseguint treure protagonisme als altres partits de la coalició. És per això que ara toca tenir sang freda i molta calma, sempre posant Catalunya i el progrés per davant de tot.
Apartant el resultat d'Esquerra, el més destacable ha estat l'espectacular patacada del PSC. És evident que el carisma innat i el indiscutible catalanisme d'en senyor Montilla no han estat suficients per evitar aquesta caiguda xD.
Una altra sorpresa gens grata ha estat l'aparició al panorama polític d'un partit espanyolista com Ciutadans de Catalunya. Almenys el Circ d'en Boadella afirma mitjançant les declaracions del seu yogurín Albert Rivera que defensaran polítiques de caire """social-democràtic""" (permeteu-me un xic d'escepticisme...). Si això és cert, almenys dintre de l'horrible hi ha alguna cosa que podria ser bona.
Ara toca estar atents i... "viure temps interesants!"
Com deia el gran Terry Pratchet, "Tant de bo visquis temps interessants!". En el seu llibre aquesta frase era esmentada com una maledicció, però en el panorama polític català veurem en que desenvocarà. El que és evident és que els viurem, aquests temps interessants. Els resultats electorals d'ahir no poden donar un panorama més obert i amb tantes possibilitats de coalicions governants.
Avans de començar el meu anàlisi punt per punt, esmentar el fet més greu d'aquestes el·leccions: la baixa participació. És francament preocupant que només un 56'77% de la societat catalana es senti implicada en la democràcia del nostre país. Aquí, evidentment, tant esquerra com la resta de partits polítics hem de fer una profunda autocrítica per no saber inmiscuïr a la gent dintre de les decisions que es puguin prendre per a bè o per a malament a Catalunya. Però l'autocrítica no s'ha d'acavar als partits polítics. És evident que desde els medis tampoc s'ha ajudat el que hauria de ser desitjable, carregant massa a la societat catalana sobre les polèmiques polítiques en comptes dels avenços reals aconseguits. Ara passo a valorar el que han estat els resultats en sí.
Esquerra ha obtingut un resultat francament bo, després de la desfeta per la indecisió al referendum de l"Estatutet" i el linxament posterior per part dels medis de comunicació per ser els únics que prioritzavem els interesos de Catalunya als partidistes, fan aquest resultat encara més meritori. Però el més important no és el nombre d'escons que Esquerra ha obtingut, sinó que torna a tenir la clau de la porta principal d'una banda de la Plaça Sant Jaume, això en cas que no surti la terrible sociovergència, possibilitat que pel que sembla per sort està perdent força, ja que PSC afirma que el que vol és un govern catalanista i d'esquerres (com jo), i no cal dir que ICV tambè, ja que és la seva única sortida.
Ara per ara, l'opció que jo personalment crec que seria la millor, tant per esquerra com per Catalunya, seria reeditar el tripartit. Però compte! No pas a qualsevol preu! La patacada del PSC i el fet de que ERC tingui també la possibilitat de formar majoria amb CiU, haurien de provocar que en cas de que ERC entri al govern se li hagi de cedir un paper molt important; lluny de les pretencions socialistes d'enfortir la figura del president, aconseguint treure protagonisme als altres partits de la coalició. És per això que ara toca tenir sang freda i molta calma, sempre posant Catalunya i el progrés per davant de tot.
Apartant el resultat d'Esquerra, el més destacable ha estat l'espectacular patacada del PSC. És evident que el carisma innat i el indiscutible catalanisme d'en senyor Montilla no han estat suficients per evitar aquesta caiguda xD.
Una altra sorpresa gens grata ha estat l'aparició al panorama polític d'un partit espanyolista com Ciutadans de Catalunya. Almenys el Circ d'en Boadella afirma mitjançant les declaracions del seu yogurín Albert Rivera que defensaran polítiques de caire """social-democràtic""" (permeteu-me un xic d'escepticisme...). Si això és cert, almenys dintre de l'horrible hi ha alguna cosa que podria ser bona.
Ara toca estar atents i... "viure temps interesants!"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
