SILENCIANT EUSKAL HERRIA

Continuem amb la resurrecció del bloc, ara ja recuperant els articles d’actualitat política que solien habitar aquest espai, i amb la intenció de que així sigui, esperant que aquest cop la meva tossuda inconstància el respecti una mica més del que ho ha fet en èpoques anteriors.

Malgrat el temps que ha transcorregut la Zona Prohibida sense articles, la situació política no ha canviat en gran mesura. Continuo escrivint aquestes paraules des d’un país que no és lliure, i que està sotmès a un Estat que nega que existim com a poble, com a nació. I no només a nosaltres, els companys gallecs i bascos també pateixen aquesta mateixa situació. L’última mostra de que Espanya és un estat antidemocràtic l’ha patit Segi, una organització juvenil independentista basca de l'entorn de Batasuna. L’enèsim exemple de com el Reino de España utilitza la llei per silenciar l’esquerra abertzale.

Jo mai he estat partidari d’algunes de les idees defensades per Batasuna ni de la manera de defensar-les. És més, sempre que s’ha detingut un terrorista he estat dels primers a celebrar-ho. Ara, mai defensaré que sota el pretext de que alguns premen el gallet es puguin empresonar idees. Els 34 activistes detinguts dimarts no se’ls ha detingut per atemptar, sinó per defensar una ideologia que compta amb el suport d’una massa social representativa al país basc. Aquest silenciament ideològic representa quelcom tan antinatural com que una diputada del Partit Popular sigui la presidenta del parlament de Vitòria.

Rubalcaba torna a colpejar contra la democràcia. El pare dels GAL i de SITEL continua demostrant el seu despreci vers el diàleg, el qual és la única sortida possible a qualsevol conflicte polític. Un diàleg, també cal dir-ho, que tampoc ha estat prou buscat per l’altre bàndol, tot i que està clar que aquestes accions no ajuden gens al clima de calma que necessita un procés tan complicat com aquest.

Espero sincerament que algun dia les dues parts siguin capaces de seure a parlar de pau, però per a fer-ho cal abans que uns deixin les pistoles i els altres el silenciador.

TORNEM-HI!



Moltes són les coses que han succeït des que vaig abandonar a la seva sort aquest humil espai. De fet, com podeu observar, la darrera entrada està datada a 8 de Gener de l’any passat, quan la defunció del meu ja de per si escàs temps lliure es va fer patent, degut a les meves obligacions com a portaveu regional de les JERC-Baix Llobregat i d’altres vessants de la meva atrafegada vida.

Be, com deia, han estat gairebé dos anys de pausa blocaire que han coincidit sense cap mena de dubte amb el període més intens de la meva vida. De fet, us posaré un exemple que crec que és prou clarificador de la situació: l’últim article el vaig escriure des de la que ara jo anomeno casa de mons pares(en aquell moment jo la anomenava casa) al Prat; ara escric des del sofà de casa meva, la que comparteixo amb la noia que més m’estimo, situada a la capital de l’Alt Empordà.

Sense cap mena de dubte aquest crec que ha estat el canvi més important de tots, haver conegut l’Íria. Des d’aquell 31 d’abril a Barraques de Figueres la meva vida va experimentar un gir que no hauria imaginat mai, però és que aquesta noieta mona amb els cabells arrissats em va robar el cor, i em va fer proposar-me canviar tota la meva vida. He sortit de casa els papis, he canviat de comarca (el que implica també alliberar-me del meu càrrec), he començat a aprendre els intrínculis de viure en parella (tot i que l’Íria m’ho posa molt fàcil), i un llarg seguit d’etcèteres que només ella ha fet possible.

Pel que fa a la JERC, que hauria de dir? Moltes i moltes hores al servei del Baix. Sempre amb l’inestimable companyia del meu amic (com ell n’hi ha pocs) Sergi Morales. Quilometres, pobles, Seccions Locals, encartellades, reunions maratonianes, moments amargs, somriures... Son moltes les emocions viscudes i que ara deixo enrere, però se que tota la feina que queda per fer estarà en bones mans. Per això estaré tranquil el dissabte quan el Sergi em substitueixi al capdavant de les JERC-Baix Llobregat. Estaré tranquil perquè és la millor persona per encapçalar aquest projecte, i perquè té el millor equip que ningú podria tindre: Annabel Berruezo, Damià Usón, Gerard Vilajoan, Marc Darriba, Lluís Pérez, Miquel Salip, Clara Faulí, i tota la militància del Bajo, que son tots unes persones excepcionals.

Be, els que seguíeu el bloc abans de la seva defunció, ja sabeu que sempre m’agrada fer un petit resum dels fets ocorreguts quan he fet alguna pausa. Podeu estar tranquils que no tinc intenció d’atormentar-vos amb més posts d’aquests, sinó amb els que habitualment habiten aquest bloc. Espero que aquesta vegada aconsegueixi el temps, la voluntat i el costum d’escriure que em va mancar en l’època anterior, i evitar d’aquesta manera d’haver de fer més articles com aquest.

Companys, companyes: salut, ètica i compromís!