dimecres, de març 14, 2007

DE L’INDEPENDENTISME ROMÀNTIC A L’INDEPENDENTISME RACIONAL

Dissabte passat, a les jornades de formació de les JERC a Corçà, durant la típica xerradeta del cafè desprès de dinar a les jornades de formació, vaig tenir una conversa realment interessant amb en Pere Aragonès, en Lluís Pérez, en Xavi Isern, en David Guàrdia i el meu amic Xavi Morales sobre com ha evolucionat l’independentisme al llarg del temps. De fet, aquest post ja l’estava preparant abans de la conversa abans esmentada, però va afegir-hi alguns punts interessants que potser no havia tingut en compte.

Bé, tal com deia, l’independentisme, com tots els moviments polítics, ha tingut una evolució al llarg del temps. Fins fa no gaire, l’independentisme es basava bàsicament en un nacionalisme romàntic, centrat en fets passats i herois ja no existents. Com a tots els moviments polítics basats en tesis d’aquesta mena, això provocava una alta fidelitat de la gent implicada en el moviment, ja que hi estaven lligats per fets emocionals i aquests són els que sempre ens influeixen amb més força dins de la nostra consciència. Però és clar, tot té dos vessants, i el fet de crear un moviment polític basat en uns sentiments, també fa que la majoria de la gent no se senti identificada ja que els hi crea una imatge de frikis. Per tant, cap opció política pot estar ancorada en el romanticisme, ja que com he dit, mai podrà aglutinar una majoria social, que és l’única manera de tirar un projecte endavant en el sistema democràtic.

En un inici, gairebé sempre tots els partits o els moviments polítics s’han iniciat centrant-se en ideologies romàntiques, i només s’han consolidat quan han aconseguit adaptar aquest moviment a un argumentari en el qual desapareixen aquests elements èpics, i això l’independentisme ho ha aconseguit. L’independentisme representat al Parlament, el d’Esquerra, ha aconseguit crear un discurs d’independentisme “de pa i butxaca”. Un independentisme que no és per retornar a temps passats, sinó per a poder afrontar el futur assegurant una millora de les condicions de vida de la gent arreu dels Països Catalans, un independentisme que no es basa en el tancament dels Països Catalans en ells mateixos, sinó en la seva obertura a la Unió Europea... és a dir, un independentisme racional.

Crec que ara falta una mica de temps per a que la gent oblidi aquesta concepció de frikis que tenen de nosaltres. Evidentment la resta dels partits no s’ho posaran gens fàcil. Per això ara toquen quatre anys de silenci i feina, i de guanyar credibilitat per a que, en un futur, que esperem que sigui pròxim, Esquerra estigui en condicions de plantar-se i arrossegar a la resta de partits a reclamar el dret d’autodeterminació, amb una determinació, valga la redundancia com es diria en castellà, que l’Estat Espanyol no podrà fer la finta cap a enrera com ha estat fent fins ara. No tindran més opció que acceptar. Serà aleshores quan realment tot estarà en les mans del poble.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

hola. A veure, jo vaig parlar d'això i de moltes més coses tb a Corça, però abans de dinar, amb l'Alex.
Independentista perquè? per defensar la nació, la cultura, que tb és la llegua i les tradicions, la nostra història, etc. perquè és pròpia i única. Però tb ser independentistes per ser pràctics. Pq ens convé anar per separat i gestionar-nos solets sense passar per Madrid. L'Alex em parlava de la importància dels símbols i de que si deixes de banda la part més “sentimental” et queda ser federalista No deixem de banda cap de les dues parts i tb raonem el pq ens convé la independència, i així deixarem de ser uns friks de portes enfora, la gent et pot entendre millor si els ho parles de coses més tangibles com subvencions, pensions, beques, etc.

Lluís ha dit...

Molt bon article, Carles. Jo ho hagués enfocat més des de la vessant de les nombroses contradiccions que presenta el fet de ser d'esquerres i alhora defensar un nacionalisme de les essències, però la vessant que presentes, la "tècnica" per dir-ho d'alguna manera, també és molt important.