La moda dels anti-moda

Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?

La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.

A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.

En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.