Soc del Prat

Soc del Prat. Si si, del Prat. D’aquesta ciutat que tan sols era un poble no fa gaire temps. Potser si us dic això no sabríeu ben be de quin lloc us estic parlant, però us faré saber algunes coses que us ajudaran a saber de quina vila estic parlant.

Soc de la ciutat on surten esquerdes a les cases, perquè les coses es fan mal fetes. Com a mínim l’ajuntament, i sobretot el nostre insigne (per no dir lamentable) regidor d’urbanisme, el senyor Sergi Alegre, és preocupa profundament per les cases afectades, doncs és clar que si cauen no les podrà demolir ell d’aquí a dos anys per a construir el Prat Nord.

Soc d’una vila on, per la ineficiència del nostre ajuntament, la gran via no se soterra. Ah! Però estem salvats! Les grans idees del abans esmentat senyor Alegre donen un salt qualitatiu i es decideix construir una muntanya per sobre de l’augusta via, d’aquesta manera podrem anar de compres a un nou centre comercial mentre passegem pel mig d’un barri amb blocs de pisos monstruosos. I tots contents... ah... no, és veritat! Que la gent que foten fora de casa seva al nucli antic no els hi ha fet gaire gràcia.

Soc també de la ciutat on s’ha rebentat una de les àrees naturals més importants arreu d’Europa. Que si un camp de golf, que si ampliem l’aeroport, que si s’amplia el port de Barcelona i nosaltres ens ho empassem, que si es contamina el riu (el que porta a construir una depuradora gegant, és a dir, petar més encara el delta), que si es desvia il·legalment la llera del riu, que si es tapa també il·legalment l’antiga llera amb ciment...
I és que com diu un amic meu, que encara que tinguem posicionaments polítics més o menys diferents en això coincidim, els verds a vegades prefereixen el gris del ciment.

Soc també conciutadà d’un lloc on no et pots passejar tranquil per segons quins barris, ja que la policia està desallotjant casals okupes o perseguint a algun nano que s’estava fumant un farcit a un parc en comptes de plantar cara a les situacions realment perilloses. Tothom que visqui per aquí a la vora sap de quin barri estic parlant.

Però si una cosa tinc clara, és que soc ciutadà d’un indret que canviarà. No tothom es queda buscant-se burilles al nas mentre ens foten amb un fuet. Gent com la que constituïm les JERC-El Prat i com la que forma part d’Esquerra-El Prat no som així, i esperem humilment estar a l’alçada de la tasca que ens toca fer: despertar al Prat i convertir-lo en un lloc nou. Transformar-lo en una vil·la digna de la gent que hi viu, i conscienciar a la gent que ha de ser digne de la vil·la on viuen.

Tot això canviarà al maig, quan aconseguim esborrar del mapa l’anomalia històrica que pateix el consistori del Prat, on no hi ha representació de l’únic partit d’esquerra, republicà i independentista.