EL BULLING, UN PROBLEMA SOCIAL

L’assetjament escolar últimament s’ha posat de moda com si fos una cosa que ha sorgit nova els últims anys, però és evident que és una problemàtica que sempre ens ha acompanyat. De totes maneres l’increment d’aquest fenómen els últims anys ha estat patent i és certament preocupant.

Molta de la responsabilitat (per no dir tota) dels casos d’aquests successos és clarissimament de la família, doncs el bulling és simplement una manera primària de que l’agressor mostri la seva superioritat al agredit, mitjançant agressions físiques o psiquiques, i això no succeeix amb una bona educació. Si a un crio de petit no li marques unes pautes mínimes de comportament desde ben petit, aquest emprarà sempre el seu instint animal per a aconseguir les coses, és a dir, que farà el que calgui per a obtenir el que desitgi, i si això comporta agredir a algú doncs ho farà.

Jo no soc un expert en psicologia i per sort mai m’he vist implicat en cap cas d’aquest fenòmen; per simple casualitat vital he tingut la sort de néixer en una família que m’ha educat bé i m’ha tallat les ales quan ho havia de fer, i sempre he estat un noi molt sociable, el que potser m’ha salvat també de patir cap mena d’assetjament. Com deia, no he viscut mai directament aquest fenòmen ni he estudiat res sobre aquest, per tant no puc donar una informació molt concreta, però si que ara que estic fent de monitor d’anglès (desde fa dos anys) a unes assignatures extra-escolars que organitza una escola davant de casa meva, he pogut observar que la conducta del nen està quasi al cent per cent relacionada amb la dels seus pares, i que en nens de cinc anys ja hi ha alguns que fan de “cabdills” de la classe, i aquests són els que possiblement en el futur siguin els agressors. Gairebè sempre aquests petits “delinqüents en potència” tenen uns pares que són uns passotes, sinó els dos, almenys un de la parella. Que el nen es queda castigat? És igual! Que el nen no fa cas? És igual! Si a casa tampoc ho fa!

Aquest és un problema que s’ha de tallar d’arrel, quant més d’hora és comença a tractar millor. Per això és un tema que s’hauria de vigilar desde els primers cursos de primària amb tutors o psicopedagogs que s’encarreguin de vetllar, a la mesura que sigui possible, per la integració de tots els nens, amb especial atenció als immigrants o als que s’han canviat d’escola, doncs aquests són els que més esforç necessiten per a integrar-se. A més d’assegurar que cap nen resulti rebutjat per la resta, s’hauria d’establir contacte ràpid, mitjançant especialistes, amb les famílies dels nens més problemàtics assessorant-les sobre com solucionar el problema del seu fill abans que es converteixi en una cosa imposible de fer-hi front.

Aquesta és la meva humil opinió, sobre un tema que com he dit abans no en posseeixo gairebè coneixements. Si trobeu alguna cosa a corretgir comenteu i la llegiré encantat!