AVUI, SÍ!

Si el 13 de setembre de 2009 passarà a la historia com el dia en que es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, avui quedarà reflectit com el dia en que es va confirmar que l’acció del valent poble d’Arenys de Munt no es tractava d’una malaltia que infestava la riera de la vila, com els partits espanyolistes (encara que alguns vulguin fer veure que no ho son) ens van voler fer veure. Bona mostra en son les 200.000 persones que han exercit el dret a vot que l’estat espanyol els nega. 200.000 demòcrates vers els només cinquanta sonats que es van passejar per Barcelona. 200.000 demòcrates que han sortit al carrer a celebrar aquesta festa del dret a decidir, que la ciutadania ha tirat endavant tot i la ignorància i rebuig mostrat per bona part de la classe política. L’únic partit que les hem recolzat allà on s’ha debatut el projecte hem estat Esquerra. Si algun convergent o algún d'iniciativa passa per aquí i em diu el contrari li comentaré amablement que a la ciutat on vivia, el Prat, tant Conveniència i Unionistes com Teje's Friends va tindre la genial idea de no donar suport al projecte. Ara, en canvi, volen la medalla per l’èxit. Els resultats, a hores d’ara son clars. Dels vots escrutats fins ara que escric l’article, més del 90% ha votat favorablement, mentre que el vot contrari no ha arribat al 4%.

A banda de visualitzar que això no era un bluf, també ens ha servit per visualitzar e internacionalitzar aquest conflicte polític, doncs han estat diversos els mitjans de comunicació de renom internacional que s’han fet ressò del dia d’avui. Bons exemples en son la BBC [Traducció cronica.cat] o el New York Times.

Per cert, a tot això, no ens oblidem de que la nació no es limita al principat, tot i que aquí gaudim d’una situació certament millor que al País Valencià i que a les Illes pel que fa a visió de país. Els principatins patim sovint aquest error. Oblidar-nos de la dura feina que s’està fent al sud i a les illes ens fa ser còmplices dels esforços del govern del corrupte Camps i del bipartidisme antidemocràtic espanyol per separar-nos. No serem lliures fins a la independència d’uns Països Catalans unificats.

Com comenta el nostre flamant eurodiputat a Brussel·les, Oriol Junqueras, no hem de frenar-nos ara, això no ha d’acabar aquí. Al seu facebook figura el següent estat: “el febrer de 2006 centenars de milers de persones per l’estatut del parlament. El desembre de 2007 centenars de milers de persones per la gestió de les infraestructures. Conseqüència de tot plegat? Res. Res de res. Aquest cop, però, no podem fallar, hem d’aprendre la lliçó, i hem de treballar per donar traducció política a aquesta gran història d’avui. Demà, tots a treballar!”.

Crec que queda clar. A cada poble, a cada ciutat, a cada barri, a cada districte. A tot arreu hem de lluitar per plantar una urna per a que el ciutadà expressi la seva opinió sobre el futur del nostre país. Doncs no hi ha nació si els seus ciutadans no volen decidir el seu destí.

SOLIDARITAT AMB HAIDAR

Tot i que vaig uns quants dies tard, com a soci d’Amnistia Internacional i com a independentista no em podia estar d’escriure sobre aquesta notícia. Aminatou Haidar, independentista sahrauí, resta en vaga de fam des de fa ja vint-i-sis dies a les Canàries, la història és ben rocambolesca.

Tot comença el 13 de desembre de 2009 quan l’activista tornava a casa després d'haver passat un mes a l'extranger. Aquest viatge era degut a un premi que va rebre a Estats Units per la seva lluita pels drets humans al Sàhara Occidental i a un tractament médic dut a terme a l'estat espanyol. En el moment que Aminatou aterrava a El Aaiún , casa seva, el govern del Marroc decretava la seva expulsió cap a Lanzarote (lloc on l’avió de tornada a casa havia fet escala). Sense que li tremolés el més mínim el pols enviava aquesta persona, mare de dos fills, a l’exili. Els motius no calen explicar-los. La veu de Haidar, igual que la de la resta d’activistes del Front Polissari, molesta profundament el regne Alauita. I si alguna cosa tenen els governs antidemocràtics és la utilització de les eines que un estat proporciona per silenciar les veus dissonants.

Total, la pilota passa a ser del regne d’Espanya. Això suposava un problema pel govern de ZP, ja que plantejava el dilema d’escollir entre les fructíferes relacions polítiques (basades bàsicament en interessos comercials) amb l’altra banda de la Mediterrània o fer el que realment és just, tot i que això suposes ajudar a una separatista, encara que sigui del país veí. Com no, el president espanyol és va agafar al seu mundialment conegut talante i va tirar per la via del mig, suposo que mirant de tindre contentes a les dues parts. Moratinos oferia al dia següent la nacionalitat espanyola a Haidar, esperant que no pogués refusar l’honor de formar part de la pàtria de la roja y gualda. Mira tu per on, Haidar va refusar. La resposta va ser clara: -No gràcies, el que vull és tornar a casa.

No sabem si va ser la humiliació d’un patriota a qui li refusen formar part del seu estat, o si la rabieta de no haver pogut penjar-se la medalla de haver solucionat el conflicte. El cas és que Moratinos, un home aparentment afable i bondadós, es va enrabiar d’allò més en veure la resposta de la sahrauí, i feia una roda de premsa gairebé enviant-la a pastar.

Dies després, era el govern marroquí el que movia fitxa. Acceptava el retorn de Haidar, amb la condició de que “reconegués la seva nacionalitat marroquina i demanés perdó al rei del Marroc”. Oi que ens sona aquesta divinització del monarca? Aquestes declaracions, per si encara hi havia algun dubte, confirmen totalment que el conflicte és tracta d’un problema polític i no pas legal com des de l’estat espanyol se’ns ha volgut fer creure. Aminatou no pot tornar a casa per haver lluitat tota la vida per la independència del Sàhara Occidental. Pel mateix que ha estat empresonada i torturada en diverses ocassions.

Vint-i-sis dies després la situació és molt crítica, i l’únic debat que es te al si del govern espanyol és si obligaran a Haidar a ingerir aliments per evitar la seva mort, en comptes de pressionar al govern del Marroc per a que accepti el retorn de l’activista a casa sense cap mena de condició prèvia. Si el resultat és el pitjor, Marroc haurà estat culpable de la mort d’una persona que només volia a tornar a estar amb els seus per a prosseguir de manera democràtica en la seva legítima lluita, però l’estat espanyol haurà estat clarament còmplice d’aquesta desgràcia.

Com a independentista i com a defensor dels drets humans no em queda una altra que solidaritzar-me amb aquesta valenta, que tot i la pressió de dos estats poderosos i antidemocràtics, no ha callat. Ella només vol tornar a casa.

P.S. Menció a part mereixen les declaracions d'en Tardà, com sempre genial i valent, al peu del canó.

SILENCIANT EUSKAL HERRIA

Continuem amb la resurrecció del bloc, ara ja recuperant els articles d’actualitat política que solien habitar aquest espai, i amb la intenció de que així sigui, esperant que aquest cop la meva tossuda inconstància el respecti una mica més del que ho ha fet en èpoques anteriors.

Malgrat el temps que ha transcorregut la Zona Prohibida sense articles, la situació política no ha canviat en gran mesura. Continuo escrivint aquestes paraules des d’un país que no és lliure, i que està sotmès a un Estat que nega que existim com a poble, com a nació. I no només a nosaltres, els companys gallecs i bascos també pateixen aquesta mateixa situació. L’última mostra de que Espanya és un estat antidemocràtic l’ha patit Segi, una organització juvenil independentista basca de l'entorn de Batasuna. L’enèsim exemple de com el Reino de España utilitza la llei per silenciar l’esquerra abertzale.

Jo mai he estat partidari d’algunes de les idees defensades per Batasuna ni de la manera de defensar-les. És més, sempre que s’ha detingut un terrorista he estat dels primers a celebrar-ho. Ara, mai defensaré que sota el pretext de que alguns premen el gallet es puguin empresonar idees. Els 34 activistes detinguts dimarts no se’ls ha detingut per atemptar, sinó per defensar una ideologia que compta amb el suport d’una massa social representativa al país basc. Aquest silenciament ideològic representa quelcom tan antinatural com que una diputada del Partit Popular sigui la presidenta del parlament de Vitòria.

Rubalcaba torna a colpejar contra la democràcia. El pare dels GAL i de SITEL continua demostrant el seu despreci vers el diàleg, el qual és la única sortida possible a qualsevol conflicte polític. Un diàleg, també cal dir-ho, que tampoc ha estat prou buscat per l’altre bàndol, tot i que està clar que aquestes accions no ajuden gens al clima de calma que necessita un procés tan complicat com aquest.

Espero sincerament que algun dia les dues parts siguin capaces de seure a parlar de pau, però per a fer-ho cal abans que uns deixin les pistoles i els altres el silenciador.

TORNEM-HI!



Moltes són les coses que han succeït des que vaig abandonar a la seva sort aquest humil espai. De fet, com podeu observar, la darrera entrada està datada a 8 de Gener de l’any passat, quan la defunció del meu ja de per si escàs temps lliure es va fer patent, degut a les meves obligacions com a portaveu regional de les JERC-Baix Llobregat i d’altres vessants de la meva atrafegada vida.

Be, com deia, han estat gairebé dos anys de pausa blocaire que han coincidit sense cap mena de dubte amb el període més intens de la meva vida. De fet, us posaré un exemple que crec que és prou clarificador de la situació: l’últim article el vaig escriure des de la que ara jo anomeno casa de mons pares(en aquell moment jo la anomenava casa) al Prat; ara escric des del sofà de casa meva, la que comparteixo amb la noia que més m’estimo, situada a la capital de l’Alt Empordà.

Sense cap mena de dubte aquest crec que ha estat el canvi més important de tots, haver conegut l’Íria. Des d’aquell 31 d’abril a Barraques de Figueres la meva vida va experimentar un gir que no hauria imaginat mai, però és que aquesta noieta mona amb els cabells arrissats em va robar el cor, i em va fer proposar-me canviar tota la meva vida. He sortit de casa els papis, he canviat de comarca (el que implica també alliberar-me del meu càrrec), he començat a aprendre els intrínculis de viure en parella (tot i que l’Íria m’ho posa molt fàcil), i un llarg seguit d’etcèteres que només ella ha fet possible.

Pel que fa a la JERC, que hauria de dir? Moltes i moltes hores al servei del Baix. Sempre amb l’inestimable companyia del meu amic (com ell n’hi ha pocs) Sergi Morales. Quilometres, pobles, Seccions Locals, encartellades, reunions maratonianes, moments amargs, somriures... Son moltes les emocions viscudes i que ara deixo enrere, però se que tota la feina que queda per fer estarà en bones mans. Per això estaré tranquil el dissabte quan el Sergi em substitueixi al capdavant de les JERC-Baix Llobregat. Estaré tranquil perquè és la millor persona per encapçalar aquest projecte, i perquè té el millor equip que ningú podria tindre: Annabel Berruezo, Damià Usón, Gerard Vilajoan, Marc Darriba, Lluís Pérez, Miquel Salip, Clara Faulí, i tota la militància del Bajo, que son tots unes persones excepcionals.

Be, els que seguíeu el bloc abans de la seva defunció, ja sabeu que sempre m’agrada fer un petit resum dels fets ocorreguts quan he fet alguna pausa. Podeu estar tranquils que no tinc intenció d’atormentar-vos amb més posts d’aquests, sinó amb els que habitualment habiten aquest bloc. Espero que aquesta vegada aconsegueixi el temps, la voluntat i el costum d’escriure que em va mancar en l’època anterior, i evitar d’aquesta manera d’haver de fer més articles com aquest.

Companys, companyes: salut, ètica i compromís!

VERGONYA, VERGONYA, I FINALMENT ORGULL

Desquiciat pel matí perdut per culpa dels funcionaris de l’Estat, aprofito les tres hores d’espera a les que soc sotmès per a fer-me un nou carnet d’identitat per a agafar un diari i, amb un cafè davant, enterar-me del que passa més enllà de la meva atrafegada vida (cosa que feia massa temps que no feia). Només llegir els titulars m’encamino cap a les pàgines cinc i sis, on figura la notícia que figura en primera plana: la detenció de dos etarres.

Ja havia escoltat sobre la notícia, i sabia de l’etarra hospitalitzat, però desconeixia els detalls exactes del que havia succeït. Començo a llegir la notícia amb l’absoluta satisfacció que em produeix la detenció de dues persones que volen la mort de qui no pensa com ells, però conforme vaig llegint una sensació d’esgarrifança em recorre tot el cos. Una costella trencada, un pulmó perforat, hematomes per tot el cos, hemorràgia interna a l’ull esquerre... tres pàgines d’informe mèdic que descriuen la desgràcia en què ha quedat convertit Igor Portu, en estat crític des del seu ingrés. Segons Rubalcaba ús legítim de la força, segons Batasuna, tortura. Digueu-li com vulgueu, jo ho qualifico com a salvatjada. Dubto molt que per a detenir una persona desarmada (les pistoles que duien estaven completament embolicades en paper de cel·lofana, el que demostra el cutrerio en què la ETA d’avui dia està immersa, que serà el proper, atemptar amb traques?) calgui deixar-la en estat crític, debatent-se entre la vida i la mort... però en fi, això és una cosa que encara podria passar en casos molt extrems, però el que no té excusa és que, després de la brutal pallissa, es dediquin a passejar a l’etarra pels escorcolls que es van fer posteriorment a la detenció i aquest no rebés cap mena d’atenció mèdica fins a cinc minuts abans de les 4 de la matinada, quan Igor Portu ingressava a l’Hospital Donostia a Sant Sebastià, entrant pel seu propi peu i emmanillat.

Això senyor Rubalcaba no té excusa. Com el GAL, que bé recordaràs, no hi ha excusa. Els terroristes, a part de ser uns assassins desgraciats, són persones, i tot i que mereixen podrir-se a la presó, no mereixen ser apallissats de manera covarda per un grup de bándals, que quedaran impunes pel fet de vestir de verd i portar tricorni. L’Estat ha de fer justícia, no abús de poder. Ningú hauria de saltar-se els drets humans, però menys encara ho ha de fer la institució que està obligada a preservar-los.

Emprenyat pel que acabava de llegir, i veient que encara restaven més de dues hores per a que els incompetents de l’oficina de la policia nacional espanyola (i tant espanyola! no entenien ni una paraula del català) m’atenguessin, m’aixeco de la incòmoda cadira en què estava apoltronat, pago el cafè, i em dirigeixo cap a casa amb la determinació de complir una de les proposicions que m’havia fet per a aquest any nou: fer-me soci de la principal ONG defensora dels drets humans, Amnistia Internacional. No faré activisme a l’organització, ja que com bé sabeu els que em coneixeu, el temps és la cosa que més desitjo i menys disposo, però ja en soc soci.

Cinc hores després tornava a travessar la porta de casa meva, amb el nou DNI electrònic (horrorós per cert), un mosqueig impressionant per la desídia mostrada per part dels administratius... però amb l’orgull de que l’única cosa útil feta en tot el matí hagi estat donar suport a una causa tan noble com és la lluita pels drets humans.

P.D. Al proper post em centraré a explicar més detalladament la història del meravellós tracte amb els meus estimats funcionaris, i de l’aventura que m’ha suposat poder posseir un cartró (ara amb un micro-chip) que m’acredita com a ciutadà del Regne d’Espanya. Esperem que no haguem de passar per això durant gaire temps més.

BON ANY NOU!

PROU MENTIDES!

Espanya ens enganya.

Quantes vegades hem sentit que l’AVE arrivaria el 21 de Desembre a Barcelona? Quantes vegades hem escoltat que les inversions en infraestructures en Catalunya serien una prioritat per al gobierno del Estado? No hem de buscar gaire per a poder trobar aquestes falsedats. Davant nostre tenim el seu resultat: un AVE encara molt lluny de Barcelona i unes obres que no porten res més que problemes. Que s’ho diguin als nostres veïns del Gornal, doncs molts estan allotjats a hotels donat que les seves llars han estat afectades per les obres! Que s’ho diguin als milers i milers de persones que van haver de patir el tancament de rodalies durant més d’un mes! Que s’ho diguin als usuaris de la línia Ferrocarrils de la Generalitat que restarà tancada almenys fins al Febrer!

Els habitants del Baix Llobregat estem farts de no poder fer la nostra vida normal per culpa de la incompetència de l’estat. Estem farts de mentides, estem farts d’Espanya.

PER AIXÒ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA