ZONA PROHIBIDA

2009-12-13T22:05:00.004+01:00

AVUI, SÍ!

Si el 13 de setembre de 2009 passarà a la historia com el dia en que es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya, avui quedarà reflectit com el dia en que es va confirmar que l’acció del valent poble d’Arenys de Munt no es tractava d’una malaltia que infestava la riera de la vila, com els partits espanyolistes (encara que alguns vulguin fer veure que no ho son) ens van voler fer veure. Bona mostra en son les 200.000 persones que han exercit el dret a vot que l’estat espanyol els nega. 200.000 demòcrates vers els només cinquanta sonats que es van passejar per Barcelona. 200.000 demòcrates que han sortit al carrer a celebrar aquesta festa del dret a decidir, que la ciutadania ha tirat endavant tot i la ignorància i rebuig mostrat per bona part de la classe política. L’únic partit que les hem recolzat allà on s’ha debatut el projecte hem estat Esquerra. Si algun convergent o algún d'iniciativa passa per aquí i em diu el contrari li comentaré amablement que a la ciutat on vivia, el Prat, tant Conveniència i Unionistes com Teje's Friends va tindre la genial idea de no donar suport al projecte. Ara, en canvi, volen la medalla per l’èxit. Els resultats, a hores d’ara son clars. Dels vots escrutats fins ara que escric l’article, més del 90% ha votat favorablement, mentre que el vot contrari no ha arribat al 4%.

A banda de visualitzar que això no era un bluf, també ens ha servit per visualitzar e internacionalitzar aquest conflicte polític, doncs han estat diversos els mitjans de comunicació de renom internacional que s’han fet ressò del dia d’avui. Bons exemples en son la BBC [Traducció cronica.cat] o el New York Times.

Per cert, a tot això, no ens oblidem de que la nació no es limita al principat, tot i que aquí gaudim d’una situació certament millor que al País Valencià i que a les Illes pel que fa a visió de país. Els principatins patim sovint aquest error. Oblidar-nos de la dura feina que s’està fent al sud i a les illes ens fa ser còmplices dels esforços del govern del corrupte Camps i del bipartidisme antidemocràtic espanyol per separar-nos. No serem lliures fins a la independència d’uns Països Catalans unificats.

Com comenta el nostre flamant eurodiputat a Brussel·les, Oriol Junqueras, no hem de frenar-nos ara, això no ha d’acabar aquí. Al seu facebook figura el següent estat: “el febrer de 2006 centenars de milers de persones per l’estatut del parlament. El desembre de 2007 centenars de milers de persones per la gestió de les infraestructures. Conseqüència de tot plegat? Res. Res de res. Aquest cop, però, no podem fallar, hem d’aprendre la lliçó, i hem de treballar per donar traducció política a aquesta gran història d’avui. Demà, tots a treballar!”.

Crec que queda clar. A cada poble, a cada ciutat, a cada barri, a cada districte. A tot arreu hem de lluitar per plantar una urna per a que el ciutadà expressi la seva opinió sobre el futur del nostre país. Doncs no hi ha nació si els seus ciutadans no volen decidir el seu destí.

2009-12-09T19:16:00.002+01:00

SOLIDARITAT AMB HAIDAR

Tot i que vaig uns quants dies tard, com a soci d’Amnistia Internacional i com a independentista no em podia estar d’escriure sobre aquesta notícia. Aminatou Haidar, independentista sahrauí, resta en vaga de fam des de fa ja vint-i-sis dies a les Canàries, la història és ben rocambolesca.

Tot comença el 13 de desembre de 2009 quan l’activista tornava a casa després d'haver passat un mes a l'extranger. Aquest viatge era degut a un premi que va rebre a Estats Units per la seva lluita pels drets humans al Sàhara Occidental i a un tractament médic dut a terme a l'estat espanyol. En el moment que Aminatou aterrava a El Aaiún , casa seva, el govern del Marroc decretava la seva expulsió cap a Lanzarote (lloc on l’avió de tornada a casa havia fet escala). Sense que li tremolés el més mínim el pols enviava aquesta persona, mare de dos fills, a l’exili. Els motius no calen explicar-los. La veu de Haidar, igual que la de la resta d’activistes del Front Polissari, molesta profundament el regne Alauita. I si alguna cosa tenen els governs antidemocràtics és la utilització de les eines que un estat proporciona per silenciar les veus dissonants.

Total, la pilota passa a ser del regne d’Espanya. Això suposava un problema pel govern de ZP, ja que plantejava el dilema d’escollir entre les fructíferes relacions polítiques (basades bàsicament en interessos comercials) amb l’altra banda de la Mediterrània o fer el que realment és just, tot i que això suposes ajudar a una separatista, encara que sigui del país veí. Com no, el president espanyol és va agafar al seu mundialment conegut talante i va tirar per la via del mig, suposo que mirant de tindre contentes a les dues parts. Moratinos oferia al dia següent la nacionalitat espanyola a Haidar, esperant que no pogués refusar l’honor de formar part de la pàtria de la roja y gualda. Mira tu per on, Haidar va refusar. La resposta va ser clara: -No gràcies, el que vull és tornar a casa.

No sabem si va ser la humiliació d’un patriota a qui li refusen formar part del seu estat, o si la rabieta de no haver pogut penjar-se la medalla de haver solucionat el conflicte. El cas és que Moratinos, un home aparentment afable i bondadós, es va enrabiar d’allò més en veure la resposta de la sahrauí, i feia una roda de premsa gairebé enviant-la a pastar.

Dies després, era el govern marroquí el que movia fitxa. Acceptava el retorn de Haidar, amb la condició de que “reconegués la seva nacionalitat marroquina i demanés perdó al rei del Marroc”. Oi que ens sona aquesta divinització del monarca? Aquestes declaracions, per si encara hi havia algun dubte, confirmen totalment que el conflicte és tracta d’un problema polític i no pas legal com des de l’estat espanyol se’ns ha volgut fer creure. Aminatou no pot tornar a casa per haver lluitat tota la vida per la independència del Sàhara Occidental. Pel mateix que ha estat empresonada i torturada en diverses ocassions.

Vint-i-sis dies després la situació és molt crítica, i l’únic debat que es te al si del govern espanyol és si obligaran a Haidar a ingerir aliments per evitar la seva mort, en comptes de pressionar al govern del Marroc per a que accepti el retorn de l’activista a casa sense cap mena de condició prèvia. Si el resultat és el pitjor, Marroc haurà estat culpable de la mort d’una persona que només volia a tornar a estar amb els seus per a prosseguir de manera democràtica en la seva legítima lluita, però l’estat espanyol haurà estat clarament còmplice d’aquesta desgràcia.

Com a independentista i com a defensor dels drets humans no em queda una altra que solidaritzar-me amb aquesta valenta, que tot i la pressió de dos estats poderosos i antidemocràtics, no ha callat. Ella només vol tornar a casa.

P.S. Menció a part mereixen les declaracions d'en Tardà, com sempre genial i valent, al peu del canó.

2009-11-27T16:33:00.003+01:00

SILENCIANT EUSKAL HERRIA

Continuem amb la resurrecció del bloc, ara ja recuperant els articles d’actualitat política que solien habitar aquest espai, i amb la intenció de que així sigui, esperant que aquest cop la meva tossuda inconstància el respecti una mica més del que ho ha fet en èpoques anteriors.

Malgrat el temps que ha transcorregut la Zona Prohibida sense articles, la situació política no ha canviat en gran mesura. Continuo escrivint aquestes paraules des d’un país que no és lliure, i que està sotmès a un Estat que nega que existim com a poble, com a nació. I no només a nosaltres, els companys gallecs i bascos també pateixen aquesta mateixa situació. L’última mostra de que Espanya és un estat antidemocràtic l’ha patit Segi, una organització juvenil independentista basca de l'entorn de Batasuna. L’enèsim exemple de com el Reino de España utilitza la llei per silenciar l’esquerra abertzale.

Jo mai he estat partidari d’algunes de les idees defensades per Batasuna ni de la manera de defensar-les. És més, sempre que s’ha detingut un terrorista he estat dels primers a celebrar-ho. Ara, mai defensaré que sota el pretext de que alguns premen el gallet es puguin empresonar idees. Els 34 activistes detinguts dimarts no se’ls ha detingut per atemptar, sinó per defensar una ideologia que compta amb el suport d’una massa social representativa al país basc. Aquest silenciament ideològic representa quelcom tan antinatural com que una diputada del Partit Popular sigui la presidenta del parlament de Vitòria.

Rubalcaba torna a colpejar contra la democràcia. El pare dels GAL i de SITEL continua demostrant el seu despreci vers el diàleg, el qual és la única sortida possible a qualsevol conflicte polític. Un diàleg, també cal dir-ho, que tampoc ha estat prou buscat per l’altre bàndol, tot i que està clar que aquestes accions no ajuden gens al clima de calma que necessita un procés tan complicat com aquest.

Espero sincerament que algun dia les dues parts siguin capaces de seure a parlar de pau, però per a fer-ho cal abans que uns deixin les pistoles i els altres el silenciador.

2009-11-24T10:43:00.002+01:00

TORNEM-HI!

Moltes són les coses que han succeït des que vaig abandonar a la seva sort aquest humil espai. De fet, com podeu observar, la darrera entrada està datada a 8 de Gener de l’any passat, quan la defunció del meu ja de per si escàs temps lliure es va fer patent, degut a les meves obligacions com a portaveu regional de les JERC-Baix Llobregat i d’altres vessants de la meva atrafegada vida.

Be, com deia, han estat gairebé dos anys de pausa blocaire que han coincidit sense cap mena de dubte amb el període més intens de la meva vida. De fet, us posaré un exemple que crec que és prou clarificador de la situació: l’últim article el vaig escriure des de la que ara jo anomeno casa de mons pares(en aquell moment jo la anomenava casa) al Prat; ara escric des del sofà de casa meva, la que comparteixo amb la noia que més m’estimo, situada a la capital de l’Alt Empordà.

Sense cap mena de dubte aquest crec que ha estat el canvi més important de tots, haver conegut l’Íria. Des d’aquell 31 d’abril a Barraques de Figueres la meva vida va experimentar un gir que no hauria imaginat mai, però és que aquesta noieta mona amb els cabells arrissats em va robar el cor, i em va fer proposar-me canviar tota la meva vida. He sortit de casa els papis, he canviat de comarca (el que implica també alliberar-me del meu càrrec), he començat a aprendre els intrínculis de viure en parella (tot i que l’Íria m’ho posa molt fàcil), i un llarg seguit d’etcèteres que només ella ha fet possible.

Pel que fa a la JERC, que hauria de dir? Moltes i moltes hores al servei del Baix. Sempre amb l’inestimable companyia del meu amic (com ell n’hi ha pocs) Sergi Morales. Quilometres, pobles, Seccions Locals, encartellades, reunions maratonianes, moments amargs, somriures... Son moltes les emocions viscudes i que ara deixo enrere, però se que tota la feina que queda per fer estarà en bones mans. Per això estaré tranquil el dissabte quan el Sergi em substitueixi al capdavant de les JERC-Baix Llobregat. Estaré tranquil perquè és la millor persona per encapçalar aquest projecte, i perquè té el millor equip que ningú podria tindre: Annabel Berruezo, Damià Usón, Gerard Vilajoan, Marc Darriba, Lluís Pérez, Miquel Salip, Clara Faulí, i tota la militància del Bajo, que son tots unes persones excepcionals.

Be, els que seguíeu el bloc abans de la seva defunció, ja sabeu que sempre m’agrada fer un petit resum dels fets ocorreguts quan he fet alguna pausa. Podeu estar tranquils que no tinc intenció d’atormentar-vos amb més posts d’aquests, sinó amb els que habitualment habiten aquest bloc. Espero que aquesta vegada aconsegueixi el temps, la voluntat i el costum d’escriure que em va mancar en l’època anterior, i evitar d’aquesta manera d’haver de fer més articles com aquest.

Companys, companyes: salut, ètica i compromís!

2008-01-08T16:18:00.000+01:00

VERGONYA, VERGONYA, I FINALMENT ORGULL

Desquiciat pel matí perdut per culpa dels funcionaris de l’Estat, aprofito les tres hores d’espera a les que soc sotmès per a fer-me un nou carnet d’identitat per a agafar un diari i, amb un cafè davant, enterar-me del que passa més enllà de la meva atrafegada vida (cosa que feia massa temps que no feia). Només llegir els titulars m’encamino cap a les pàgines cinc i sis, on figura la notícia que figura en primera plana: la detenció de dos etarres.

Ja havia escoltat sobre la notícia, i sabia de l’etarra hospitalitzat, però desconeixia els detalls exactes del que havia succeït. Començo a llegir la notícia amb l’absoluta satisfacció que em produeix la detenció de dues persones que volen la mort de qui no pensa com ells, però conforme vaig llegint una sensació d’esgarrifança em recorre tot el cos. Una costella trencada, un pulmó perforat, hematomes per tot el cos, hemorràgia interna a l’ull esquerre... tres pàgines d’informe mèdic que descriuen la desgràcia en què ha quedat convertit Igor Portu, en estat crític des del seu ingrés. Segons Rubalcaba ús legítim de la força, segons Batasuna, tortura. Digueu-li com vulgueu, jo ho qualifico com a salvatjada. Dubto molt que per a detenir una persona desarmada (les pistoles que duien estaven completament embolicades en paper de cel·lofana, el que demostra el cutrerio en què la ETA d’avui dia està immersa, que serà el proper, atemptar amb traques?) calgui deixar-la en estat crític, debatent-se entre la vida i la mort... però en fi, això és una cosa que encara podria passar en casos molt extrems, però el que no té excusa és que, després de la brutal pallissa, es dediquin a passejar a l’etarra pels escorcolls que es van fer posteriorment a la detenció i aquest no rebés cap mena d’atenció mèdica fins a cinc minuts abans de les 4 de la matinada, quan Igor Portu ingressava a l’Hospital Donostia a Sant Sebastià, entrant pel seu propi peu i emmanillat.

Això senyor Rubalcaba no té excusa. Com el GAL, que bé recordaràs, no hi ha excusa. Els terroristes, a part de ser uns assassins desgraciats, són persones, i tot i que mereixen podrir-se a la presó, no mereixen ser apallissats de manera covarda per un grup de bándals, que quedaran impunes pel fet de vestir de verd i portar tricorni. L’Estat ha de fer justícia, no abús de poder. Ningú hauria de saltar-se els drets humans, però menys encara ho ha de fer la institució que està obligada a preservar-los.

Emprenyat pel que acabava de llegir, i veient que encara restaven més de dues hores per a que els incompetents de l’oficina de la policia nacional espanyola (i tant espanyola! no entenien ni una paraula del català) m’atenguessin, m’aixeco de la incòmoda cadira en què estava apoltronat, pago el cafè, i em dirigeixo cap a casa amb la determinació de complir una de les proposicions que m’havia fet per a aquest any nou: fer-me soci de la principal ONG defensora dels drets humans, Amnistia Internacional. No faré activisme a l’organització, ja que com bé sabeu els que em coneixeu, el temps és la cosa que més desitjo i menys disposo, però ja en soc soci.

Cinc hores després tornava a travessar la porta de casa meva, amb el nou DNI electrònic (horrorós per cert), un mosqueig impressionant per la desídia mostrada per part dels administratius... però amb l’orgull de que l’única cosa útil feta en tot el matí hagi estat donar suport a una causa tan noble com és la lluita pels drets humans.

P.D. Al proper post em centraré a explicar més detalladament la història del meravellós tracte amb els meus estimats funcionaris, i de l’aventura que m’ha suposat poder posseir un cartró (ara amb un micro-chip) que m’acredita com a ciutadà del Regne d’Espanya. Esperem que no haguem de passar per això durant gaire temps més.

2008-01-01T17:12:00.000+01:00

BON ANY NOU!

2007-12-22T12:08:00.000+01:00

PROU MENTIDES!

Espanya ens enganya.

Quantes vegades hem sentit que l’AVE arrivaria el 21 de Desembre a Barcelona? Quantes vegades hem escoltat que les inversions en infraestructures en Catalunya serien una prioritat per al gobierno del Estado? No hem de buscar gaire per a poder trobar aquestes falsedats. Davant nostre tenim el seu resultat: un AVE encara molt lluny de Barcelona i unes obres que no porten res més que problemes. Que s’ho diguin als nostres veïns del Gornal, doncs molts estan allotjats a hotels donat que les seves llars han estat afectades per les obres! Que s’ho diguin als milers i milers de persones que van haver de patir el tancament de rodalies durant més d’un mes! Que s’ho diguin als usuaris de la línia Ferrocarrils de la Generalitat que restarà tancada almenys fins al Febrer!

Els habitants del Baix Llobregat estem farts de no poder fer la nostra vida normal per culpa de la incompetència de l’estat. Estem farts de mentides, estem farts d’Espanya.

PER AIXÒ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA

2007-12-16T16:42:00.000+01:00

NOUS REPTES, LA MATEIXA IL·LUSIÓ

Avui no podria escriure cap altre post diferent a aquest. No en podria fer cap que no fos d'agraïment per la confiança donada ahir. D'agraïment per tota la gent que m'ha acompanyat en aquests quatre anys de viatge que porto al món de les JERC. Pel cap volten molts i molts noms: en Xavi Morales (que va ser qui em fa fer entrar a militar), en Xavi Iroz (malgrat tot...), la Sarah, en Lluís Pérez, en Miqui, la Núria Palomar, en Bernat Macià, l'Annabel, en Marc Darriba, en Bernat Vilaró... Al cap em venen també les encartellades (tant les il·legals de la primera època, com les legals amb les enriquidores converses amb el Lluís i el Xavi), les assembles dels Dijous (ara els Dimecres), el Plà de Joventut Municipal, les jornades de formació (xD), les acampades, els consells nacionals...

Molts records, sens dubte, però tots amb una cosa en comú. Una cosa sense la qual no haguèssin estat posibles: la il·lusió que crea defensar el que penses. Una il·lusió que, tal com vaig dir ahir al discurs de presentació de candidatura, ha estat present des de que aquell nen de catorze anys acavats de fer entrava en un local ple d'esquerdes amb ganes de treballar per a construir un país lliure format per persones lliures (tot i que potser encara realment no sabia el que volien dir aquestes paraules).

Un altre cop, moltes gràcies a tots per la confiança. No prometo fer-ho be, però si el millor que pugui.

2007-12-11T19:38:00.000+01:00

QUAN CALLEN LES CAMPANES...

Diuen que quan aniquiles una cultura aniquiles al poble. Donar l'esquena a la cultura és per tant donar l'esquena al poble.

Aquest és el dia a dia que patim els pratencs i les pratenques per part del nostre ajuntament, que mai ha sapigut gestionar el gran potencial musical de la nostra vila. Això és una cosa que no ens cal que diguin a qui formem aquest teixit, que no som pocs: Ikària (A tu lado, Quan callen les campanes ), Skakimat (Puto alcohol, Jaia, Hallellujah), Autorretrete (vídeo del grup), Distortion Genocide (Lost bullets), el meu grup (Out of Place), i un llarg etcetera de grups novells que ens hem de buscar la vida per a tirar endavant. De tots aquests abans esmentats tan sols Ikària assaja al Prat, i per casualitat, no pas per cap ajuda de l'ajuntament. L'estat dels bucs d'assaig (tan a nivell econòmic com a nivell material) de la capsa, ELS ÚNICS TRES EXISTENTS AL PRAT, és pitjor que lamentable, i l'oferta musical per part de l'ajuntament es centra en música de consum d'artistes ja consolidats, i en algún grupet pratenc que sembla que te preferència per sobre la resta.

Per a acavar-ho d'adobar, desprès de les darreres eleccions municipals iniciativa es va treure de la màniga una regidoria que no havia plantejat al seu programa, la de joventut, sobre la qual les JERC-El Prat ja haviem manifestat la nostra opinió. Que ha fet aquesta regidoria per una de les grans inquietuts del jovent pratenc? El mateix que porta fent el nostre ajuntament durant molts i molts anys, no res. Els grups estem farts d'haver d'anar a Hospitalet o a Gavà per a poder assajar. Si som del Prat, per què per a poder fer el que ens apassiona hem de marxar de la nostra ciutat? Per què si volem muntar un concert ens hem de tirar molts mesos preparant-lo sense cap ajuda, a només un escenari possible?

Però malgrat tot no ens aturarem, perquè com tot el que es fa amb passió, les nostres ganes de tocar són inaturables. I perquè com diu la cançó d'Ikària: Quan callen les campanes els nostres cors deixen de bategar.

Salut, i que visqui la música, com tot alló que ens genera la ilusió necessària per a afrontar el dia a dia!

2007-11-28T16:37:00.000+01:00

EL PERQUÈ DE LA RETIRADA DE PIQUÉ

Informació confidencial vista a Youtube

2007-11-22T15:57:00.000+01:00

MEME VIA MAIL

Bè, avui he rebut un mail d’aquests estúpids que normalment només arribar els esborro, però com tenia una estona de temps lliure, i un bloc mig abandonat, doncs he decidit actualitzar amb aquest meme, així qui estigui una mica aborrit es pot entretindre una estona sapiguent coses inútils sobre mi.

Agafa un llibre que tinguis a mà, i ves a la pàgina 14 línia 4. Què hi posa?

That time, I used to like singing, whispering, close to your ears. But it wasn't the fact I was singing, it was the beautiful smile the song draw on your face which make me the happiest person in the world. (He escrit línia i mitja per a no tallar la frase jeje)

Estira el teu braç esquerre tot el que puguis. Que pots tocar?

El prestatge on tinc tots els llibrots de Batxillerat i algunes enciclopèdies

Què és la última cosa que has vist a la televisió?

Friends, fa dos dies xD

Sense mirar el rellotge, quina hora penses que és?

15: 45

Ara mira, quina hora era?

15: 42

A excepció de l’ordinador, que pots escoltar?

La meva germana parlant per telèfon, com no jeje

Vas somiar aquesta nit?

Si, últimament el poc que dormo somio bastant, cosa que fa que no descansi gaire i al dia següent estigui amb uns ullerots que riute de Batman.

Quan va ser l’últim cop que vas riure?

Aquest matí, quan m’he llevat i he vist que el rellotge marcava les 9 i l’alarma estava desconectada xD (havia d’estar a classe a les 8 30).

Que hi ha a les parets de la sala on estàs?

Pegatas indepes xD

Què penses d’aquest test?

Nose, que falten dos quarts d’hora per anar-me a treballar i no tenia res més de profit que pugui fer en tant poc temps. A més que és una excusa per a actualitzar el bloc sense trencar-me gaire el cap jeje.

Quina és la última película que has vist?

13 Rosas

Si fossis multimilionari, que compraries?

Tot allò que realment m’agradaria més que res en el món no ho puc pagar amb diners, per tant em comformaria amb un castell vora la platja xD

Digues alguna cosa que ningú sàpiga de tu.

Tinc una cançò del koala al mp3 xD

Si poguessis canviar alguna cosa del món, que canviaries?

Hi ha tantes coses a canviar que no se per on començar.

T’agrada ballar?

Depén de la companyia

George Bush:

Juasss

Quin nom li posaries a la teva filla?

Alba, Anna o Laia

I al teu fill?

Marc, Àlex o Albert (m’he fixat ara que totes les ties porten dues A i els tios una xD)

T’has plantejat alguna vegada marxar a viure a l’extranger?

Encara no he considerat viure fora de casa dels papis xD

En cas que existis Deu, que creus que et diria quan pujessis al cel?

Nen, t’has equivocat. L’infern és cap avall!

Passo aquest meme, sense cap intenció de que el contestin, doncs dubto que tothom estigui tan girat com jo per a perdre el temps en aquestes cosetes, als meus companys del Prat el Lluís i el Sergi, i tambè a l'Annabel de la veina ciutat d'Hospitalet.

Salut!

2007-11-19T23:57:00.000+01:00

LONG TIME AGO...

L’última entrada que vaig escriure a aquest bloc s’acomiadava dient fins aviat, això passava un 11 de Juny…

Més de cinc mesos desprès torno a escriure, sense cap ànim de continuitat, doncs l’atrafegament de la meva vida no em permet tenir el compromís amb els meus lectors i amb mi mateix respecte al bloc que m’havia proposat quan engegava aquest petit projecte.

Crec que no cal dir que són innombrables les coses que han succeït des de aleshores, tant a nivell polític com a nivell personal. De totes dues no em queda més que fer una valoració positiva, però degut que aquest bloc va nèixer amb una clara intencionalitat política, em guardaré les meves vivéncies personals, més que res per a no avorrir als lectors perduts que puguin deixar-se caure per aquí accidentalment, i em centraré en fer quatre pinzellades dels events polítics dintre del sí del meu partit, les JERC, que considero més o menys importants…

Jo crec que el més important per a mi, ja que ha estat el que més a prop m’ha tocat, ha estat l’evolució de la secció local de les JERC on estic i estaré sempre orgullós de militar, la del meu estimat (i odiat a vegades) poble, El Prat de Llobregat. Quan escrivia l’anterior post la secció local ja tenia una dinàmica activa i consolidada, però la falta de recursos humans era més que evident. Tot i així, la bona feina feta durant mesos (campanyes a peu de carrer, programa electoral municipal, etc.) havia de portar fruits, i aquests fruits es materialitzaven en la nova militància que entrava al setembre. Uns reforços de luxe entre els que es trobaven l’actual nou portaveu, en Sergi Morales, que em substituia al càrrec a finals del mes passat. Tambè obriem relacions internacionals al enviar al meu company i amic Lluís Pérez a la gallarda Escòcia, país que comparteix el nom en Gaèlic amb una de les millors col·laboradores (que no militant) que mai hagi tingut cap organ territorial de les JERC. Crec que no descobreixo res a ningú si dic que per a arribar on ha arribat la nostra secció local, en Lluís ha estat una peça absolutament imprescindible. Els seus coneixements han estat un referent per a la resta de la militància. La seva solvència a l’hora de fer la feina, tota una assegurança de risc. Però sobretot, la seva vàlua com a persona ha estat, és, i serà una de les coses que sempre admiraré d’aquest senzill, humil, però alhora gran home.

Si aixequem la vista, tenim dos congressos, un passat i un futur:

El passat va ser fa un parell de setmanes a Mataró, es tractava del XXI Congrés Nacional de les JERC. Si alguna paraula defineix (segons la meva opinió, es clar) aquell congrés, és la paraula èxit. Una ponència estratègica molt rica, degut als intensos debats duts a terme durant tot el cap de setmana, i una Permanent Nacional que, almenys a mi m’ho va semblar, donava una imatge de solvència i solidesa bastant grans, fan que els propers anys de les JERC no es puguin mirar sino amb optimisme. Des d’aquest bloc voldria donar ànims al Gerard Coca i a tot l’equip que l’acompanya per a seguir treballant com la principal organització del jovent independentista ha fet al llarg de la seva història.

El futur és el proper congres regional de la meva comarca, El Baix Llobregat, allà on la O i la E del PSOE cobren més força de tot el nostre territori, ens juguem el nostre futur. El congrés tindrem l’honor de acollir-lo al Prat, esperem estar a l’alçada, i esperem que el resultat d’aquest sigui, almenys, tan engrescador com el que es va fer a nivell nacional. Evidentment no som la única regional que passem per un procés congressual, tota la resta tambè ho fan. Voldría donar ànims i felicitar a tots els nous portaveus regionals, però concretament a un al que li tinc especial simpatia, a en Gerard Gòmez, que amb la meva edat assumeix la difícil tasca de portar endavant la regional de Barcelona, la segona més important de tot el país.

En fi, segur que em deixo moltes coses, potser poden ser l’excusa per a una actualització més endavant. Ara si, m’acomiado, i com diria qui ja és com un mestre per a mi:

Salut, ética i compromís.

2007-06-11T16:28:00.000+02:00

MÚSICA PER A LA PAUSA

Degut als examens de selectivitat que em tindràn apartat del món durant aquesta setmana, el bloc restarà també abandonat. Per això us deixo de mentres amb un dels meus grups preferits: Flogging Molly.

Fins aviat!

2007-06-06T17:41:00.000+02:00

NEIX ESQUERRA INDEPENDENTISTA

A tothom que sigui més o menys proper a l’àmbit d’Esquerra no se li escaparà que dins del partit les coses s’estan movent. Els resultats electorals del partit mostren un descontentament de l’electorat cap al perfil que s’ha forjat esquerra dins del tripartit, i per tant, toca fer alguna cosa.

El primer en saltar va ser en Joan Carretero creant la plataforma reagrupament.cat, però era aquesta la millor opció? No ho és pas, perquè d’aquest subjecte ningú en dubta el que sigui republicà i independentista, però per a dirigir a Esquerra encara li falta complir un altre requisit, ser d’Esquerres. Esquerra Republicana de Catalunya mai pot ser dirigida per algú que no compleixi aquests requisits, del contrari s’estarà traint a l’esperit del partit.

Per a evitar la capitalització d’aquest descontentament per part del senyor Carretero s’ha creat una plataforma pel canvi de rumb d’Esquerra sense trair el seu esperit de partit. Una plataforma republicana, independentista, però a diferència del reagrupament, auténticament d’esquerres: Esquerra Independentista.

A tots els que vulgueu una Esquerra Republicana independentista, republicana i d’esquerres, i per sobre de tot, amb les coses clares, adheriu-vos a la plataforma, jo ja ho he fet.

2007-06-05T20:18:00.000+02:00

CRÓNICA D'UNA DECEPCIÓ

Així començava el que semblava la fi definitiva de la violència d'una colla d'assassins que diuen parlar en nom de la llibertat d'Euskal Herria, quan en realitat són la gran espina clavada en el seu procés d'alliberament nacional. Totes aquestes esperances es van truncar amb els dos morts a Barajas a cap d'any, però com sempre, amb l'optimisme extrem que em caracteritza, encara confiava que aquest crees una divisió interna definitiva dins la banda. Em vaig equivocar.

Ara només queda lluitar TOTS UNITS contra aquesta banda criminal, que posa la nació per sobre de les vides de les persones, sense adonar-se que la nació, la autèntica nació, la fem cadascú de nosaltres.

[No he fet un post més llarg degut a que la selectivitat em porta de cul, un cop l'hagi acabat n'escriuré un de més llarg explicant el que en penso d'aquesta història]

2007-06-02T17:50:00.000+02:00

SORTIM DE L'OASI PRATENC

Al Prat, tal com vaig comentar al post anterior, les eleccions van anar de meravella. Però si aixequem la vista i mirem amb una mica de perspectiva el panorama, m’entra un gust un pel amarg, d'aquells que són capaços de fer-te malbé un esquisit àpat.

No cal anar gaire lluny per a veure la primera derrota, que a més a més per a mi potser ha estat la més dolorosa. Esquerra ha perdut el seu únic representant a Hospitalet, i no precisament perquè no s’hagi fet feina. La gent que encapçala la llista de l’hospi són gent molt competent, i que s’han patejat molt de carrer per a fer arribar a la ciutat les seves propostes. Tots aquests són ingredients que facin encara més amarga aquesta derrota que tal com he dit abans, personalment a mi m’ha tocat molt la moral, perquè són gent molt propers a les JERC, i he tingut la sort de conèixer a alguns d’ells. El que és precisament paradoxal és que el que li ha faltat a l’Esquerra més jove de tota Catalunya ha estat el vot jove. Però ara a l’Hospi no val enfonsar-se. Queda molta feina a fer per a que d’aquí a quatre anys tornar a entrar al consistori amb més força que mai.

Si continuem disminuint el zoom, arribem ja al mig del merder: la capital. Esquerra s’ha fotut la santa patacada. La falta de projectes concrets i ben elaborats i potser la presència d’alguns líders que estarien millor a caseta han prestat una ajuda inestimable a la sobtada davallada en el nombre de vots de l’esquerra independentista, però al ser la capital del país, les sinèrgies que mouen a aquest la afecten en molt més alt percentatge que a qualsevol altra població. Resumint, els cops de timó des de nacional no han aconseguit retornar al romb prefixat, sinó despistar a la tripulació, a més a més amb el risc de que amb tant canvi de vent les veles es trenquin. Potser serà millor anar canviant ja de capità...

De totes maneres cal remarcar l’astúcia del moviment que ha fet Esquerra a Barcelona. D’entrada tant sociates com convergents estan força nerviosos. Els sociates perquè no tindran un govern fàcil, i els convergents, perquè tot i ser el partit majoritari de l’oposició no serà el partit amb més protagonisme, ja que el govern dependrà quasi constantment d’Esquerra per a tirar endavant els seus projectes. El cop de puny sobre la taula s’ha fet molt bé i en el moment precís, ara caldrà que algú que sigui capaç de portar aquesta situació agafi el comandament i mantingui a Esquerra en aquesta situació de força. S’ha de portar la situació amb força perquè ens plourà foc per tot arreu, però si sabem aguantar n’obtindrem els rèdits a les següents eleccions.

Continuem allunyant-nos, i arribem a Vilanova. Primer lloc a on comencen a aparèixer els primers bolets anomenats CUP. Una espècie realment rara, però que en aquestes eleccions n’han sortit per tot arreu. Uns resultats senzillament impressionants. Comforme anem augmentant el zoom ens van sortint diverses poblacions amb representació de les CUP, fins a sumar uns 25 regidors. No hem de caure en l’error fàcil de dir que aquests resultats s’han donat a llocs on Esquerra ho ha fet malament, que també, sinó que des de la candidatura independentista s’ha fet una feina realment admirable.

Però ja que hem començat amb termes micològics, hi seguirem. Si una espècie rara però relativament bona com les CUP ha tingut una bona temporada, un bolet altament tòxic també ha sortit amb molta força. Massa força. Plataforma per Catalunya ha tret disset regidors, i en alguns llocs podria ser clau de govern. El fet de que un partit xenòfob surti amb tanta força a un país que en teoria és tan acollidor com Catalunya és preocupant. Tot serà que en aquestes viles on aquest partit ha obtingut aquests resultats es construeixin governs d’unitat per a expulsar-los de qualsevol procés democràtic dintre d’aquests ajuntaments.

Ara, a treballar, que ens queda molta feina!

2007-05-28T19:23:00.000+02:00

JA ERA HORA!

Aquestes eleccions m’han deixat un cert sabor agredolç. A nivell nacional els resultats han estat un xic preocupants, però al Prat només tenim una cosa al cap.

Per sobre de tot està l’èxtasi desprès del triomf que ha suposat acabar amb la maledicció que havia tingut ERC amb el consistori del Prat. Joan Camps serà el regidor que Esquerra-el Prat havia anhelat durant tant i tant de temps. Aquest somni fet realitat no ha estat pas fruit de la casualitat (de fet ni tan sols la dinàmica nacional a acompanyat aquest cop), sinó de l’esforç de moltes persones compromeses amb una esquerra progressista i independentista. Esquerra presentava sense cap mena de dubtes la millor llista de tot el municipi, per no dir ja del programa, que estava a anys llum de la resta de partits.

Casualitat o no, aquestes eleccions han estat les primeres que Esquerra ha afrontat al Prat amb una secció local de les JERC, una secció que tot i el seu reduït número de militància ha pencat molt més que alguns dels partits que es presentaven a les eleccions.

Se’ns ha vist constantment al carrer. De fet no hi ha hagut dia durant el més abans de les eleccions que no es veiés cap cartell de les JERC al Prat. A més a més, circulen diverses samarretes que hem venut les JERC-el Prat a on s’hi veu la nostra web i el característic “gall potablava” del Prat sobre una estelada.

Hem sapigut moure’ns i apropar-nos als joves per a elaborar un programa ambiciós i treballat, el qual va ser molt ben rebut per les files d’ERC. A la presentació d’aquest programa vem conseguir contar amb una vintena de joves pratencs, els quals van sortir contents; de fet la majoria m’han afirmat que van acabar votant a Esquerra.

Hem fet altres tipus d’actes com una xerrada sobre el republicanisme amb en Dani Raventós, hem muntat paradetes al carrer per a diades com Sant Jordi. Hem penjat bastantes pancartes a la Plaça de la Vila, davant de l’ajuntament, les quals no els hi deuen haver agradat gaire a ICV perquè mai han durat gaire més de dos dies.

En definiva, molta feina i ben feta per a una secció local jove que encara es refeia dels problemes interns que havien fet minvar la seva activitat en gran mesura. Queda clar doncs que la nostra feina, sumada evidentment a la excelent feina feta tambè desde Esquerra, ha estat un dels factors que han fet realitat aquesta modesta cita que el Prat tenia amb la història. L’independentisme ja te representació a la nostra vila.

Però aquí no s’ha acabat tot. Ni molt menys! Avui comença la campanya electoral per d’aquí quatre anys. Si es confirmen tots els rumors de que el vampir del Tejedor es retira, Iniciativa es derrombarà al Prat, i nosaltres hem de ser els màxims beneficiats d’aquest enterrament, ja que el PSC, idiotitzat, ha demostrat que no te capacitat ni tan sols de mantenir-se al Prat, un territori on el seu poder a totes les eleccions excepte les municipals ha estat sempre hegemònic.

Al proper post comentaré com ha anat a la resta del nostre territori nacional, a on la cosa tal com he dit abans o com diu el meu company Lluís Pérez al seu bloc, ens ha de fer reflexionar.

2007-05-25T15:05:00.000+02:00

Les JERC amb Esquerra, les JERC amb Joan Camps

Les JERC del Prat criden el jovent pratenc a votar el 27 de maig per la llista d'Esquerra, encapçalada per en Joan Camps

Durant les darreres dues setmanes les JERC del Prat s'han implicat a fons en la campanya de les eleccions municipals pratenques previstes per aquest diumenge 27 de maig, tot apostant per la llista electoral d'Esquerra - El Prat, encapçalada per en Joan Camps. Les JERC han sigut presents a tots els actes electorals d'Esquerra - El Prat i han distribuït gran quantitat de propaganda electoral, tot dedicant diverses jornades a encartellar. Així mateix, el cap de llista de les JERC del Prat i número 8 de la llista d'en Joan Camps, en Llu ís Pérez, va participar la setmana passada en un debat entre diverses forces juvenils pratenques a l'emissora local El Prat Ràdio, on en Pérez va poder exposar la clau de volta de l'aposta de les JERC i d'Esquerra pel que fa a política local de joventut: emancipació juvenil, tot recordant que emancipació juvenil no només vol dir marxar de casa dels pares sinó, en general, "anar-se dotant de les eines que permeten a un jove assolir prou autonomia personal com per a tirar endavant el seu projecte de vida". En aquest sentit, Pérez va destacar que "tant Joan Camps com Esquerra del Prat han tingut molt bona sintonia amb les JERC del Prat en tractar aquest punt".

Com a culminació d'aquesta campanya, el portaveu local de les JERC, Carles Vilaseca, ha declarat que "les JERC del Prat criden avui el jovent pratenc, a dos dies de les eleccions, a votar per Esquerra del Prat i pel seu candidat Joan Camps". "Creiem fermament" ha assegurat en Vilaseca, "que en Joan Camps és l'únic candidat a l'alcaldia amb un perfil com el que el jovent pratenc necessita que sigui present a l'Ajuntament: catalanista, d'esquerres i amb una ferma voluntat de fer del Prat una ciutat orgullosa del seu present i il·lusionada amb el seu futur" ja que, segons en Vilaseca, "el Prat del futur serà el Prat que ens tocarà viure a nosaltres, els joves". En aquest mateix sentit s'ha pronunciat el Secretari de la secció local, en Xavi Morales: "apostem per un model de ciutat que es planifiqui i es pensi en funció del benestar de la gent i no d'un somni faraònic de creixement urbanístic desproporcionat les conseqüències del qual només poden ser perjudicials pels joves, que viurem el Prat que ens deixi l'Ajuntament que governi durant els propers anys". Per la seva banda en Lluís Pérez, seguint la línia d'en Vilaseca i en Morales, ha conclós la crida afirmant que "al Prat, ara mateix, hi ha un únic vot de futur pel jovent pratenc: Joan Camps i el seu equip d'Esquerra Republicana".

2007-04-28T18:33:00.000+02:00

TORNEN ELS GENIS!

Dos anys després d'el seu últim concert a Vancouver, Sum 41 torna a tocar en concert! Serà a Memphis el 5 de maig conjuntament amb Bad Religion. Tornen amb un component menys i un disc sota el braç que surtirà cap al juny-juliol, que s'anomenarà Underclass Hero. Per desgràcia no trepitjaran els Països Catalans, així que m'hauré de fer el viatget cap a París, que es el lloc més proper on toquen. Així que el 7 de Juliol no em busqueu, perquè estaré a París gaudint d'un dels millors grups que ha parit la història!

2007-04-19T09:43:00.000+02:00

AQUÍ PASSA ALGUNA COSA...

L’home és el llop de l’home, va dir un important filòsof fa ja uns segles. L’ésser humà des de sempre ha buscat abans fer-li la trabanqueta a la persona del costat abans de pensar en avançar. Aquesta cita és absolutament certa, però és fa més aguda quan un dels dos “competidors” control·la alguna cosa que fa que tingui superioritat vers l’altre. Potser us dona la sensació que estic parlant de l’edat mitjana, però lluny d’aquesta percepció, avui en dia, al segle XXI, estan passant uns cassos realment preocupants. No és una notícia nova les continues denúncies que estan patint el Cos de Policia dels Mossos d’Esquadra per abús de poder sobre els seus detinguts. Fins i tot aquí al Prat, a on els mossos tan sols porten des de cap d’any, ja en conec dos casos.

La situació és realment perillosa, ja que aquest cos de policia, lluny de generar confiança dins la ciutadania (el que hauria de ser la seva primera prioritat) està obtenint desprestigi i fins i tot odi per part d’alguns dels sectors de la societat. Això és absolutament incompatible amb l’objectiu d’aturar el crim i de preservar el dret de la ciutadania a no haver de patir per la seva seguretat.

Les dades parlen per elles soles: són 197 les denúncies rebudes els últims dos anys per maltractaments. Tot i que d’aquestes haurem de restar-ne unes quantes, que de ben segur seran falses, la dada és molt, molt preocupant.

Jo crec personalment que la situació s’ha de repensar, i s’ha de prendre mesures per a que la situació és modifiqui. Perquè tot i que l’home ha estat des de sempre el llop de l’home, les institucions públiques no han de predicar amb l’exemple, i menys els cossos de policia, que són els únics que posseeixen el dret a la violència legitima, ja que aquesta violència s’ha de limitar als casos en què aquesta és extremadament necessària.

2007-04-13T08:48:00.000+02:00

DIVENDRES REPUBLICÀ AL PRAT DE LLOBREGAT

Aquest divendres 13 d'abril, vesprada de l'aniversari de la proclamació de la República Catalana, les JERC del Prat organitzem una xerrada sobre el republicanisme que portarà el títol "Què significa ser republicà, al segle XXI?". L'acte comptarà amb les intervencions d'en Lluís Pérez, cap de llista de les JERC-el Prat i de l'incombustible Daniel Raventós, economista de la UB, membre del comité de redacció de SinPermiso i president de la Xarxa Renda Bàsica (per a tots aquells que estigueu interessats en la RB: el tema sortirà). Començarem a les 19:00 al Centre Cívic Jardins de la Pau (Jardins de la Pau, s/n). L'acte durarà aproximadament una hora i mitja, entre els parlaments i el torn de preguntes. No us ho perdeu!Ah! I després, a les 21:30, Esquerra del Prat organitza el tradicional Sopar de la República; aquest cop, comptarem amb la presència d'en Joan Ridao.

2007-03-25T18:29:00.000+02:00

VERGES 2007... L'ADEU D'UN GRAN

Amb aquesta cançò, Verges 2007, s'acomiadava un dels més grans cantautors que han existit a la història. Malgrat que no vaig poder contemplar en primera persona la retirada de Lluís Llach, no vaig perdre la ocasió de fer-ho per televisió... cosa que mig país no haguès pogut fer si això haguès succeït gaire després, degut als intents foribunds dels poders fàctics de l'espanyolisme d'acabar amb tot símbol que pugui olorar a Països Catalans, traduït amb la no-renovació de la llicència a TV-3 per a operar al País Valencià.

El concert multitudinari, que no ho va ser més perquè així ho va voler l'artista, va ser enormement emotiu, i on Llach va tocar cançons noves, com la de Verges 2007, sempre combinant-les amb els seus grans clàssics com Viatge a Itaca, El meu País, Venim del nord, venim del sud, Verges 50... i amb discursos de grans transfons polític i social, marca de la casa, que van fer vibrar al públic, i a molta gent que es trovaba a bastants quilometres del seu piano i la seva veu, jo entre ells.

Aquí us deixo amb la cançò que va faltar al concert, una cançò que Llach va saber colar als censors franquistes, que no entenien perquè el cantautor català li dedicava una cançò a un pal (xD). Una cançò que es convertí en un himne de la resistència anti-franquista i llibertària.

2007-03-21T17:46:00.000+01:00

TORNEM A LA MÚSICA... RECORDANT DOVER

Doncs sí, torno a penjar un video musical. Aquest cop l'aprofitaré per a reivindicar la tornada d'un grup que ara, amb el mateix nom, s'ha carregat la seva música. Sempre ha estat el meu grup favorit fins que vaig descobrir Sum, i és per això que estic un xic indignat amb el gir que ha donat la seva música, que ha passat de rock i grunge a discotequera.

Aquí teniu als autèntics Dover!

2007-03-14T17:47:00.000+01:00

DE L’INDEPENDENTISME ROMÀNTIC A L’INDEPENDENTISME RACIONAL

Dissabte passat, a les jornades de formació de les JERC a Corçà, durant la típica xerradeta del cafè desprès de dinar a les jornades de formació, vaig tenir una conversa realment interessant amb en Pere Aragonès, en Lluís Pérez, en Xavi Isern, en David Guàrdia i el meu amic Xavi Morales sobre com ha evolucionat l’independentisme al llarg del temps. De fet, aquest post ja l’estava preparant abans de la conversa abans esmentada, però va afegir-hi alguns punts interessants que potser no havia tingut en compte.

Bé, tal com deia, l’independentisme, com tots els moviments polítics, ha tingut una evolució al llarg del temps. Fins fa no gaire, l’independentisme es basava bàsicament en un nacionalisme romàntic, centrat en fets passats i herois ja no existents. Com a tots els moviments polítics basats en tesis d’aquesta mena, això provocava una alta fidelitat de la gent implicada en el moviment, ja que hi estaven lligats per fets emocionals i aquests són els que sempre ens influeixen amb més força dins de la nostra consciència. Però és clar, tot té dos vessants, i el fet de crear un moviment polític basat en uns sentiments, també fa que la majoria de la gent no se senti identificada ja que els hi crea una imatge de frikis. Per tant, cap opció política pot estar ancorada en el romanticisme, ja que com he dit, mai podrà aglutinar una majoria social, que és l’única manera de tirar un projecte endavant en el sistema democràtic.

En un inici, gairebé sempre tots els partits o els moviments polítics s’han iniciat centrant-se en ideologies romàntiques, i només s’han consolidat quan han aconseguit adaptar aquest moviment a un argumentari en el qual desapareixen aquests elements èpics, i això l’independentisme ho ha aconseguit. L’independentisme representat al Parlament, el d’Esquerra, ha aconseguit crear un discurs d’independentisme “de pa i butxaca”. Un independentisme que no és per retornar a temps passats, sinó per a poder afrontar el futur assegurant una millora de les condicions de vida de la gent arreu dels Països Catalans, un independentisme que no es basa en el tancament dels Països Catalans en ells mateixos, sinó en la seva obertura a la Unió Europea... és a dir, un independentisme racional.

Crec que ara falta una mica de temps per a que la gent oblidi aquesta concepció de frikis que tenen de nosaltres. Evidentment la resta dels partits no s’ho posaran gens fàcil. Per això ara toquen quatre anys de silenci i feina, i de guanyar credibilitat per a que, en un futur, que esperem que sigui pròxim, Esquerra estigui en condicions de plantar-se i arrossegar a la resta de partits a reclamar el dret d’autodeterminació, amb una determinació, valga la redundancia com es diria en castellà, que l’Estat Espanyol no podrà fer la finta cap a enrera com ha estat fent fins ara. No tindran més opció que acceptar. Serà aleshores quan realment tot estarà en les mans del poble.

2007-03-12T11:08:00.000+01:00

VEGEU QUE BÉ S'HO PASSEN

Nens, no feu això a casa, podeu provocar una guerra civil! Això és només apte per a experts en crispació i feixisme.

[Libertad... SIN IRA??? JUASSSSSSSSSS]

[Un altre exemple de demagògia barata, d'espanyolisme recalcitrant, etc... en resum basura]

[Més basura espanyolista...]

En fi, tot un exemple d'oposició tranquila i democràtica.

2007-03-08T21:19:00.000+01:00

El cas De Juana Chaos (o fum dins la boira)

Sempre he estat molt contrari a parlar d’aquest tema, pel simple fet que crec que fer-ho és riure la gràcia als bufons de les bandes implicades en el cas, però és que la situació ja arribat a un punt que clama el cel. Aquest cas resulta més confús que com si ens veiéssim envoltats de fum dins la boira, ja que tothom que hi està implicat a fet moviments del tot estranys. Aniré per parts:

Primer de tot, crec que queda clar per a la gent amb una mica de seny que si aquest tio encara estigués tancat per les vint-i-cinc persones va assassinar, com hauria de ser, tota aquesta burda polèmica no hagués sorgit. Però bé, per coses que mai entendrem la seva condemna va ser reduïda de 3129 anys a tan sols 18, i això, que crec que és amb diferència el més greu de tot el cas, sembla ser que la gent hi passa per sobre.

Això ens pot semblar increïble, però bé, aquest fet és tan sols el preludi del que vindrà a continuació. Poc abans de complir condemna, el terrorista és processat i empresonat provisionalment per uns articles publicats al diari Gara, acusat de perpetrar amenaces terroristes en aquests últims. Posteriorment, el dia 6 de novembre de l’any passat se’l condemnava a dotze anys per aquesta raó, només sis anys menys que la condemna que havia complert per la mort de vint-i-cinc persones. Si dividim, voldrà dir que surt més a compte matar a dotze persones i mitja que no pas escriure un artícle, certament pujat de to, però per on no hi veig per cap banda cap mena d’amenaça d’índole terrorista. No sé a vosaltres, però a mi em sembla aterrador.

Hem parlat dels tribunals, però a tot això, que feien els terroristes? Quan De Juana Chaos començava la seva vaga de fam el 6 d’Agost, la cúpula d’ETA sembla ser que no la va veure amb bons ulls. De fet ja li ho va fer saber per mitjà de Juan Lorenzo Lasa Mitxelena (Txikierdi), el qual per diferents canals ja li va comunicar el descontentament de la direcció de la banda pel comportament individualista d’aquest peculiar subjecte, ja que ETA estava en meitat d’un procés anomenat d’alto al foc permanent (cosa que posteriorment es va comprovar que no era certa). Tambè cal destacar que la notícia de la vaga de fam no va ser publicada fins a onze dies desprès al diari Gara.

Desprès de veure que han fet terroristes i els magistrats, anem a veure que han fet els polítics. Hi ha un anglicisme que ho defineix a la perfecció: hooliganisme. Tant els uns com els altres. El Partit Popular convoca una manifestació rera l’altre (és divertit que sigui la dreta qui ocupi els carrers manifestant-se...) i dedica els plens tant al Congrés com al Senat de Madrid per insultar i deixar anar basura per la boca. Quan ells evidentment no han fet cap mena de concessió a la banda, no han apropat presos, no han parlat amb ells a Suïssa... Tot i que és lamentable, del PP ja ens ho podíem esperar degut a la dinàmica “de acoso i derribo” duta a terme pels seus dirigents i pel seu entorn des de fa ja algun temps. El que jo personalment no m’esperava era que el PSOE caigués en la trampa de contestar-li a aquest joc. Tant Zapatero, com Rubalcaba, com Maria Teresa Fernàndez de la Vega han dedicat les seves últimes intervencions per a acusar al PP pel fet amb anterioritat, en comptes d’argumentar les seves desicions, o simplement aprofitar el temps i parlar d’altres coses que potser tenen molta més importància.

Esperem que tot aquest circ s’acabi aviat, perquè aquestes bajanades desprès tenen conseqüències. Quan arribin les eleccions i veiem que la participació ha caigut en picat aleshores arribaran les lamentacions, llàstima que ja serà massa tard. Tota aquesta púrria no fa una altra cosa que desprestigiar la política.

2007-03-05T15:09:00.000+01:00

EL MEU RETORN BLOCAIRE

Després de gairebé un parell de mesos absent, torno al món blocaire amb ganes de recobrar el meu ritme habitual. Demano disculpes a la gent que s'hagi passat per aquest bloc i hagi trobat la mateixa entrada que tenia al gener, però he estat molt ocupat elaborant el treball de recerca.

Espero que a partir d'ara tingui el temps suficient per continuar donant les meves humils opinions en aquest espai.

Salut!

2007-02-06T20:49:00.000+01:00

EL BULLING, UN PROBLEMA SOCIAL

L’assetjament escolar últimament s’ha posat de moda com si fos una cosa que ha sorgit nova els últims anys, però és evident que és una problemàtica que sempre ens ha acompanyat. De totes maneres l’increment d’aquest fenómen els últims anys ha estat patent i és certament preocupant.

Molta de la responsabilitat (per no dir tota) dels casos d’aquests successos és clarissimament de la família, doncs el bulling és simplement una manera primària de que l’agressor mostri la seva superioritat al agredit, mitjançant agressions físiques o psiquiques, i això no succeeix amb una bona educació. Si a un crio de petit no li marques unes pautes mínimes de comportament desde ben petit, aquest emprarà sempre el seu instint animal per a aconseguir les coses, és a dir, que farà el que calgui per a obtenir el que desitgi, i si això comporta agredir a algú doncs ho farà.

Jo no soc un expert en psicologia i per sort mai m’he vist implicat en cap cas d’aquest fenòmen; per simple casualitat vital he tingut la sort de néixer en una família que m’ha educat bé i m’ha tallat les ales quan ho havia de fer, i sempre he estat un noi molt sociable, el que potser m’ha salvat també de patir cap mena d’assetjament. Com deia, no he viscut mai directament aquest fenòmen ni he estudiat res sobre aquest, per tant no puc donar una informació molt concreta, però si que ara que estic fent de monitor d’anglès (desde fa dos anys) a unes assignatures extra-escolars que organitza una escola davant de casa meva, he pogut observar que la conducta del nen està quasi al cent per cent relacionada amb la dels seus pares, i que en nens de cinc anys ja hi ha alguns que fan de “cabdills” de la classe, i aquests són els que possiblement en el futur siguin els agressors. Gairebè sempre aquests petits “delinqüents en potència” tenen uns pares que són uns passotes, sinó els dos, almenys un de la parella. Que el nen es queda castigat? És igual! Que el nen no fa cas? És igual! Si a casa tampoc ho fa!

Aquest és un problema que s’ha de tallar d’arrel, quant més d’hora és comença a tractar millor. Per això és un tema que s’hauria de vigilar desde els primers cursos de primària amb tutors o psicopedagogs que s’encarreguin de vetllar, a la mesura que sigui possible, per la integració de tots els nens, amb especial atenció als immigrants o als que s’han canviat d’escola, doncs aquests són els que més esforç necessiten per a integrar-se. A més d’assegurar que cap nen resulti rebutjat per la resta, s’hauria d’establir contacte ràpid, mitjançant especialistes, amb les famílies dels nens més problemàtics assessorant-les sobre com solucionar el problema del seu fill abans que es converteixi en una cosa imposible de fer-hi front.

Aquesta és la meva humil opinió, sobre un tema que com he dit abans no en posseeixo gairebè coneixements. Si trobeu alguna cosa a corretgir comenteu i la llegiré encantat!

2007-02-03T11:09:00.000+01:00

UNA MICA D'HUMOR PER DESENGRASSAR

Ahir a la nit mentres estava amb els meus colegues a un aniversari, hem van ensenyar un video que em vaig estar partint gairebè tota la nit. És un video impressionant, sobretot si has estudiat música. Aquí us el deixo.

(El poso en subtítols en castellà perqué no estava en català, en fi, ja val per entendre-ho)

Enjoy it!

2007-01-28T13:58:00.000+01:00

La moda dels anti-moda

Als mundillos alternatius anticapitalistes (incloent molta gent independentista) hi ha una opinió generalitzada de que s’ha d’ignorar la moda i que a la gent no se l’ha de jutjar pel seu aspecte exterior. És una afirmació amb la que no hi podria estar més d’acord, ja que la gent som les persones que hi ha sota la roba, fins i tot sota la pell, abans que una minifalda o uns pantalons amples, o una samarreta impoluta o una de bruta i foradada. Però tothom que fa aquesta afirmació la segueix?

La meva opinió és que pràcticament ningú la segueix. Per exemple: a algú se li acudiria anar a demanar un lloc per a dormir a un casal okupa vestit de Zara? Molta gent em respondríeu que si va vestit de Zara vol dir que ja tindrà pasta per buscar-se algun lloc. Doncs resulta que bastants okupes (no em refereixo a cap cas concret) venen de famílies amb pasta, que són al cap i a la fi qui els hi renta la roba els diumenges quan el nen ve a dinar a caseta. De fet, tampoc és que estigui tirat mantenir una estètica okupa, doncs les dessuadores, les botes, els pantalons de pitillo, i altres complements típics de qui “no segueix la moda” no són precisament gratis. I que consti davant de tot que jo no estic en contra del moviment okupa com a moviment politicosocial, el trobo necessari; del que estic en contra és de la hipocresia, vingui d’on vingui. De fet, encara que he utilitzat el moviment okupa com a exemple, no vull dir ni de bon tros que sigui l’únic àmbit en el que això succeeix.

A part de la roba, hi ha altres coses superficials que funcionen de manera més o menys semblant. L’altre exemple per antonomàsia és la música. Com ja heu pogut observar a posts anteriors, el meu estil de música preferit és el punk-rock, més concretament el grup de Canadà Sum 41. Aquest estil sempre ha estat molt de moda en els pijo-skaters, i potser precisament per això no és gaire popular en el mundillo independentista (de fet només en conec a dos que també els hi agradi, curiosament els meus dos companys de militància al Prat). Però resulta que jo no soc ni un pijo-skater i si soc independentista, simplement escolto la música que m’agrada. No pel fet de ser independentista has d’estar sota l’imperi inacabable d’Obrint Pas, que no estan pas malament, però que a vegades sembla que no pugui existir una altra música a part del so de la dolçaina.

En conclusió, crec que tots hem de parar un moment i fer autocrítica. Jo també crec que a vegades caic en el parany de prejutjar al proïsme pel seu aspecte exterior, però també crec que ho intento evitar en el màxim que m’és possible. Però per molt que prejutgem, ni la música ni la roba canviaran a la persona que tenim al davant.

2007-01-25T20:23:00.000+01:00

JOAN CAMPS JA TÉ BLOC

Joan Camps i Boy, candidat d'Esquerra a l'alcaldia del Prat ja té bloc. La persona que conseguirà acabar amb el deute històric que té el consistori de la nostra vil·la amb ERC exposarà les seves propostes i opinions a aquest espai. Si voleu coneixer més de prop la persona que, junt amb tot l'equip d'Esquerra-El Prat, lluitarà per posar al Prat al lloc on li pertoca, no dubteu en visitar el seu bloc.

Ànims Joan, tan en el bloc com a la teva cursa cap al consistori del Prat!

2007-01-24T19:00:00.000+01:00

TIRAR DE RECURS FÀCIL

Avui no parlo ni de cap polític, ni de cap empresa, ni res que se li assembli. Avui parlo de mi mateix perqué és això, tirar de recurs fàcil, el que faré en aquest post. Demano disculpes per la meva absència a la bloggsfera, tan al meu bloc com a la resta, però són moltes les exigències personals que m'impedeixen prestar la atenció necessària a aquest món tan interessant. És tan poc el temps que tinc que ni tan sols puc escriure un artícle potable, així que per això tiraré de recurs fàcil. Aquí us penjo la lletra d'una cançò del grup al que jo participo, i titulada Stop the wars. Crec que més clar el títol impossible no?

STOP THE WARS

In this fucking world there are things we can't ever understand
and the most important one are the wars
killing people to preserve our lovely way of life
in Irak, Bagdad, Jerusalem and Afganistan

Our oil is most importat than if they're alive or dead
and if it's not the oil is our patriotism
which increases when one kid is blooding hard on the floor
after a great shoot of a sniper on the top of a wall

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!

All we have a debt arround the world with poors societys
because the situation is too far of the equality
thousands, milions people who cannot eat any piece of bread
thirsty and starving they are waiting for your help
To our help!

Stop the wars!
Peace in the world!
Stop the wars!
Wars anymore!

2007-01-18T21:22:00.000+01:00

Soc del Prat

Soc del Prat. Si si, del Prat. D’aquesta ciutat que tan sols era un poble no fa gaire temps. Potser si us dic això no sabríeu ben be de quin lloc us estic parlant, però us faré saber algunes coses que us ajudaran a saber de quina vila estic parlant.

Soc de la ciutat on surten esquerdes a les cases, perquè les coses es fan mal fetes. Com a mínim l’ajuntament, i sobretot el nostre insigne (per no dir lamentable) regidor d’urbanisme, el senyor Sergi Alegre, és preocupa profundament per les cases afectades, doncs és clar que si cauen no les podrà demolir ell d’aquí a dos anys per a construir el Prat Nord.

Soc d’una vila on, per la ineficiència del nostre ajuntament, la gran via no se soterra. Ah! Però estem salvats! Les grans idees del abans esmentat senyor Alegre donen un salt qualitatiu i es decideix construir una muntanya per sobre de l’augusta via, d’aquesta manera podrem anar de compres a un nou centre comercial mentre passegem pel mig d’un barri amb blocs de pisos monstruosos. I tots contents... ah... no, és veritat! Que la gent que foten fora de casa seva al nucli antic no els hi ha fet gaire gràcia.

Soc també de la ciutat on s’ha rebentat una de les àrees naturals més importants arreu d’Europa. Que si un camp de golf, que si ampliem l’aeroport, que si s’amplia el port de Barcelona i nosaltres ens ho empassem, que si es contamina el riu (el que porta a construir una depuradora gegant, és a dir, petar més encara el delta), que si es desvia il·legalment la llera del riu, que si es tapa també il·legalment l’antiga llera amb ciment...
I és que com diu un amic meu, que encara que tinguem posicionaments polítics més o menys diferents en això coincidim, els verds a vegades prefereixen el gris del ciment.

Soc també conciutadà d’un lloc on no et pots passejar tranquil per segons quins barris, ja que la policia està desallotjant casals okupes o perseguint a algun nano que s’estava fumant un farcit a un parc en comptes de plantar cara a les situacions realment perilloses. Tothom que visqui per aquí a la vora sap de quin barri estic parlant.

Però si una cosa tinc clara, és que soc ciutadà d’un indret que canviarà. No tothom es queda buscant-se burilles al nas mentre ens foten amb un fuet. Gent com la que constituïm les JERC-El Prat i com la que forma part d’Esquerra-El Prat no som així, i esperem humilment estar a l’alçada de la tasca que ens toca fer: despertar al Prat i convertir-lo en un lloc nou. Transformar-lo en una vil·la digna de la gent que hi viu, i conscienciar a la gent que ha de ser digne de la vil·la on viuen.

Tot això canviarà al maig, quan aconseguim esborrar del mapa l’anomalia històrica que pateix el consistori del Prat, on no hi ha representació de l’únic partit d’esquerra, republicà i independentista.

2007-01-07T14:04:00.000+01:00

AQUEST JA ÉS L’ÚLTIM

Sento la meva tardança en fer un article sobre un tema tan important com és l’atemptat terrorista a l’aeroport de Barajas a Madrid, però al principi vaig voler deixar uns dies per a observar com acabava el tema de les dues víctimes i desprès no he tingut ocasió de connectar-me el temps suficient per fer la meva anàlisi, per això us demano disculpes.

Potser us sorprèn aquest títol tan contundentment optimista després de la barbaritat comesa per aquests criminals, que han deixat com a meravellós regal de reis a les famílies de les víctimes dos morts, quatre ferits, un munt de cotxes convertits en ferralla; però si ens aturem a analitzar en profunditat (segons el meu punt de vista) és la opció més probable.

1) La càrrega explosiva utilitzada va ser una autèntica barbaritat, es comenta que pot arribar als 800 quilos! Després de tota la pressió policial duta a terme sobre la banda terrorista, dubto molt que en tinguessin gaire més. ETA està més seca que una canya, i en aquest absurd atemptat ha buidat el que li quedava; i sense bombes no hi ha atemptats. Seguint aquesta lògica ETA hauria d’estar-se un bon temps sense poder atemptar.

2) L’esquerra abertzale, l’únic suport polític (i un important suport econòmic) d’ETA, són els primers interessats en el fi de la banda, ja que això els significarà la seva legalització i un bon grapat de vots, ja que la seva acció política no estarà centrada en donar suport a un grup terrorista, amb tot el que això comporta, sinó al socialisme i la independència d’Euskal Herria. Això no és tan complicat de veure: quines van ser les primeres declaracions d’Arnaldo Otegui després de l’atemptat? Implorar tot arrossegant-se que el procés de pau no estava tancat i que calia fer esforços per tirar-lo endavant. Estic convençut que la plana major de Batasuna pensa que ETA l’ha cagat, i això és un punt a favor immens cap a la pau.

3) La pressió popular és evident. Preguntis a qui preguntis pel carrer a Euskadi et dirà que vol que ETA desaparegui (excepte si li preguntes a un terrorista o algun tronat no digne de tenir en compte). La gent està cansada i vol que això desaparegui quan abans millor, i un grup terrorista que diu defensar la voluntat del poble basc i que tingui un percentatge elevadíssim d’aquesta gent que diu defensar en contra té un desgast insuperable.

(I per últim i per a mi més important de tots) 4) ETA és un lastre per al procés independentista a Euskadi (també per als Països Catalans, però ara estem parlant del problema basc). Ahir ho comentava amb un amic que posava en dubte la necessitat de la desaparició d’ETA. La democràcia es caracteritza per estar regida per la voluntat popular (que aquesta ens agradi o no ja és un altre debat), i per tant, per a que tant el País Basc com els Països Catalans puguin obtenir la independència, el primer de tot que cal fer és obtenir una majoria independentista al país per a poder començar a reclamar. Sense majoria no hi ha res, i aquí està el problema. Tu a una persona no independentista li preguntes que pensa dels independentistes i el primer que li passarà pel cap és la paraula radical. Potser no ho trobeu correcte, però jo crec que més que pel canvi que suposa la ruptura de l’estat (cosa que la gent no arriba ni a pensar-hi) això succeeix pel fet que tenim els mateixos objectius que una banda que utilitza la violència per a defensar aquests objectius. Per això la gent ja ni contempla la opció d’informar-se sobre el moviment independentista, ja que el seu inconscient ho relaciona amb la violència. La desaparició d’ETA pot provocar que aquest tòpic inconscient desaparegui, i que la causa independentista pateixi un augment considerable. ETA ho sap, i per això els INDEPENDENTISTES DE DEBÒ ESTAN DEIXANT LA BANDA MENTRES QUE RESTEN SÓN ELS QUE VIUEN DEL TERRORISME. M’agradaria amb aquest comentari fer reflexionar a més d’un que veu a ETA com un referent de l’independentisme. La banda és debilita logísticament, econòmicament, políticament, perd suport popular, i el que és més important està deixant de creure en la seva existència i el que volen és una sortida còmode que no sigui la presó.

Ho sento per la longitud d’aquest article, però és molt temps reflexionant sobre un tema molt profund i important com aquest, i necessitava buidar tot el que penso en aquest artícle.

Gràcies a qui s’hagi molestat a llegir fins aquí!

2007-01-01T14:05:00.000+01:00

UNA MICA D'AUTOBOMBO PER COMENÇAR L'ANY

Comença un any nou, i quina altra millor manera de començar-lo que estrenant a aquest el meu blog els dos primers vídeos del grup de música al que jo participo. Aquí teniu els dos vídeos en qüestió, són dos versions de dues cançons dels coneguts grups de punk rock Green Day i Sum 41.

Que aquest any nou us porti el millor a tots, i que començi millor que el que va acavar l'anterior.

Enjoy it!

2006-12-25T12:36:00.000+01:00

NO ESTEM SOLS

"Dicen, que de todos los animales de la creación, el hombre és el único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir"

Aquesta cita, terriblement certa, tan sols li hauríem d'afegir una altra característica, bastant més fatal que aquestes anteriors: l'home és l'únic ésser que pot infringir dolor i inclòs matar a un altre ésser per motius que no siguin la estricta llei de la supervivència. Emprem la violència per cobdícia, ja siguin motius econòmics o polítics, o pel simple fet de sentir-nos millor pensant-nos superiors a la persona sotmesa. Inclòs la emprem en el nom de la cultura! I el que és pitjor, en aquests últims casos la gent vitoreja l'assassí o el torturador com a un autèntic heroi.

"Homo homini lupus" deia Hobbes al segle XVII, l'home és el llop de l'home. Més aviat hauríem de dir que l'home és el llop del Món, però tambè és l'únic ésser que si és consciecia pot salvar-lo de les seves pròpies mans.

Desprès d'aquesta introducció més filosòfica, anem al tema del que us volia parlar en aquest post. Llegint el bloc del meu amic Mario, vaig trobar-me un post realment impactant, a més explicat de la manera que tan sols el meu bon amic ho sap fer. El post parlava d'una de les tantes barbaritats comeses contra els animals en el nom de les festes populars celebrades a la península Ibèrica: "El Toro de Coria". Aquesta bonica i pacífica tradició consisteix en fer correr a un brau durant hores fins que el comencen a cansar. Aleshores, a fi d'exhaustar-lo li disparan dards fins que el brau, agonitzant cau aterra aturdit. Un cop ha passat això, i per culminar la festa per les altures, surten un parell d'autèntics ¬5#/&?=* (censurat) i li tallen els testicles al animal. Quina valentia!

En fi, però com havia dit abans, si l'home és capaç de crear destrucció, tambè és l'únic capaç d'aturar-la, i com no podia ser d'una altra manera, hi ha gent que no ha restat indiferent davant d'aquesta barbaritat. ANIMANATURALIS ha impulsat, a banda de moltes altres, una campanya internacional per la abolició del "Toro de Coria". Intentaran recollir 50000 firmes per enviar-se-les al alcalde de Coria, per a que vegi el rebuig mundial a la seva maca i impoluta tradició. No costa res colaborar-hi, tan sols has de signar AQUÍ. Jo ja ho vaig fer fa dos dies. (A més, no cal que signis a nom del teu Estat, pots signar a nom d'Internacional)

No estem sols en aquest Món, i hem d'aprendre a compartir-lo.

Bones festes i bon any nou!

2006-12-23T15:52:00.000+01:00

LA CARADURA D'AIR MADRID

Ja fa temps que vaig prometre a una serie de gent que publicaria un post parlant del tema (xD) però no ha estat fins avui que m'he decidit. El cas esperpèntic d'aquesta companyia es molt preocupant. Per a qui no sapiga ben be de que va aquí tenen un resum:

Air Madrid és una companyia aèria que va començar a operar l'any 2004 i que 100% del seu capital és propietat del grup immobiliari (a partir d'aquí això ja huele a chamusquina) Optursa Management, propietat de José Luís Carrillo, un home que va passar de cambrer a magnat del turisme (jo això tampoc ho veig normal). En fi, fins aquí res que no es pugui explicar legalment, encara que sigui altament sospitós.

Aquesta companyia, com totes les altres, ha de estar sotmesa a molts controls de seguretat per motius evidents. Doncs be, el Ministerio de Fomento de l'Estat Espanyol va advertir a la aerooperadora de que si no resolia les grandissimes deficiències de seguretat amb les quals volaven els avions de la companyia suspendrien la lliçència d'aquesta per a funcionar.

Air Madrid, desprès d'aquest advertiment, va esperar a rebre tots els diners de les agències de viatges per les quals havia venut milers de bitllets. Un cop amb els calers a la butxaca, diuen que pleguen, ja que per la culpa de la mala publicitat de l'Estat Espanyol no els hi sortia a compte continuar amb el negoci.

Quin és el resultat d'aquesta magnífica jugada? Els jefazos es queden la pasta i la pobra gent que desitjava unes bones vacances de nadal, la majoria d'ells amb la família a l'altra banda de l'Atlàntic a països com Argentina, Paraguay, Xile, etc. s'han quedat amb un pam de nas als aeroports, sense vol i sense diners; i el que és pitjor, la companyia encara se'n riu, almenys així ho sembla en el seu comunicat, en el que fa com si la cosa no anès amb ella.

No pot ser que es jugui amb la gent d'aquesta manera, agafant la pasta i amagant la mà. No s'invertia en seguretat perquè no sortia rentable, i quan la única cosa que els hi sortia rentable era deixar a la gent tirada, s'ha sortit per la tangent, prioritzant els beneficis a la humanitat. Esperem que els responsables d'aquest delicte (sisi, DELICTE!) ho acabin pagant, i que si s'han de depurar responsabilitats a les administracions, que es faci amb contundència, perquè sinó això acabarà sent un cachondeo general.

2006-12-19T16:21:00.000+01:00

UNA AUTÈNTICA SORPRESA

Ahir a la tarda, mentre pràcticava la tan insalubre acció del zapping, esperant que passessin els deu minuts de rigor que calen per a que el termòmetre marqués fins a quin punt arribava el meu estat febril, m’he trobat una sorpresa que no m’esperava pas trobar-me.

El cas és que a una de les cadenes que més insulta a la qualitat musical mundial, és a dir tele-taxi televisió, m’he trobat la cançó objecte de la meva sorpresa. M’ha sobtat, no pas la seva qualitat musical, sinó el missatge que contenia la cançó, procedint de l’artista que procedia. La cançó es titula Soldado de papel i és de David Bisbal. Si, si, l’espanyol dels rinxols, dels saltirons i aquestes coses.

Normalment les cançons d’aquest estil musical, tan respectable com qualsevol altre, es nodreix bàsicament de donar-nos una visió del món en el qual tot és sexe, festa, calor i noies en biquini, i en molts casos, aquests es converteixen en únics objectius vitals de molts dels consumidors d’aquests productes musicals.

Doncs bé, la cançó en qüestió parla sobre la dura realitat dels nens i nenes que combaten als fronts de moltes guerres, essent carn de canó; sacrificant-se per objectius que beneficien als de dalt, però que a ells no els aporten res. Són carn de canó esclavitzada.

Al videoclip, surten algunes frases denunciants realment impactants:
-300.000 menors combaten als fronts de batalla a guerres de 35 països
-Les armes lleugeres faciliten la transformació de menors en assassins més efectius
-A les nenes, a més de lluitar, s’espera que proporcionin serveis sexuals
-Els nens soldats més joves tenen 6 anys
-Més de dos milions de nens han mort a l’última dècada en conflictes armats

Un problema realment repugnant que ha estat encarat sense ànim de lucre per aquest artista, ja que el 100% dels fons generats pels drets d’autor aniran a parar a la Coalición Española para acabar con la Utilización de Niños y Niñas Soldados.

Les meves sinceres felicitacions a aquest artista, (les quals no tenen res a veure amb el seu estil musical, el qual no suporto), per fer un gest a favor d’una causa justa, de la qual moltíssima gent se n’oblida. Aviam si aquesta cançó fa reflexionar a molta gent sobre si les úniques coses que importen a la seva vida són el sexe, la festa, la calor i les noies en biquini.

2006-12-15T19:10:00.000+01:00

UN GRUP REALMENT INTERESSANT

Com ja he dit d'altres vegades a aquest bloc, no només de política viu l'home. Cal contar amb la música! Aqui us poso un grup molt interessant: Floggy Molly. Aquest és un grup irlandés que barreja de manera magistral dos estils musicals absolutament oposats, com són el punk i la pura música folk made in Ireland.

Lamentablement no són gens coneguts, de fet la cançò l'he tingut que pujar jo mateix al goear XD.

Aquest post va dedicat al meu amic Gerard, que va ser qui em va descobrir aquest grup, i al meu company Lluís que porto prometent-li una eternitat que li ensenyaria aquesta cançó.

Ara ja la pots escoltar!

Enjoy it!

2006-12-10T21:19:00.000+01:00

LA MORT L'HA SALVAT

Avui, diumenge 10 de desembre, a les 14:15 segons l'hora local a Xile, ha mort un ex-dictador feixista. Una persona (si es que es poden dir persones a aquestes bèsties repugnants) que durant la seva dictadura va assassinar a més de 3000 persones i va segrestar i torturar a unes 28000, inclosa la actual presidenta xilena Michelle Bachelet.

Aquest succés em deixa un regust agredolç. M'alegro perquè desapareix un malson per a tot el poble xilé, però em fot el fet que aquest home no hagi pagat el seus crims contra els drets humans, dels quals encara molts resten oberts i d'altres no han estat ni investigats. Espero i confio en que, encara que Pinochet no pugui cumplir les condemnes, totes les barbaritats que ha comés aquest insult a l'ésser humà siguin jutjades i és dicti la sentència més dura en tots els casos. Com a mínim es donarà un reconeixement a tota la gent que l'ha patit d'una o altra manera.

D'altra banda, aquesta dictadura no va ser obra d'un sol home (com passa a totes). Encara hi ha gent que va participar directament a la dictadura i està campant lliurement per Xile i inclòs ocupant càrrecs civils. Aquesta gent tambè han de ser jutjats, perquè encara que fos desde l'ombra, tambè van assassinar més de 3000 persones i van torturar-ne les 28000 abans esmentades. És més, aquests encara poden complir part de la condemna. Però cal donar-se pressa per a que no ocurreixi el mateix que ha passat amb l'Augusto.

Avui, 10 de desembre, dia internacional pels Drets Humans, mor una de les persones que més els ha violat, curiosa paradoxa.

Contra el feixisme ni un pas enrere! Justícia!

2006-12-07T12:09:00.000+01:00

SUPEREM LA CONSTITUCIÓ, AUTODETERMINACIÓ

(Manifest publicat originalment a jerc.cat)

El 6 de desembre d’enguany els poders de l’estat espanyol tornaran a celebrar la vigència i supervivència de la seva Constitució, un text legal que prohibeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, la federació de les comunitats autònomes, estableix la monarquia com a forma d’estat i atorga a l’exèrcit la potestat de garantir la unitat d’Espanya.
El jovent independentista ens tornem a mobilitzar perquè creiem que la reivindicació del dret a decidir és més necessària que mai. Creiem que cal superar el model de la Constitució Espanyola perquè no serveix per canalitzar les aspiracions la ciutadania dels Països Catalans. Ara fa just un any, aquesta Constitució era l’excusa i l’instrument a partir del qual es justificaven les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, tot i que per nosaltres aquest era un text que no contenia les nostres màximes aspiracions, però que representava el millor acord polític entre tots els agents de la societat catalana. De la mateixa manera, el contingut de l’actual Constitució i la seva interpretació han forçat un estatuts balear i valencià absolutament limitats d’entrada. El proper pas en l’autogovern dels Països Catalans, si vol ser real, haurà de superar l’actual Constitució Espanyola, i per aquesta raó, cal construir la majoria social que permeti fer-ho, mitjançant l’exercici del dret a l’autoderminació.
El dret a l’autodeterminació és una necessitat democràtica. Creiem que l’actual marc jurídic i polític dista molt del que hauria de ser una democràcia avançada. Per una banda, hi ha un poder judicial absolutament centralitzat, polititzat i partidista que practica una intervenció política sense complexos, i la majoria de vegades ho fa a favor de les posicions més conservadores. Per altra banda, la monarquia avui com ahir és un anacronisme. En una democràcia completa el cap d’estat ho és perquè l’ha escollit la ciutadania, i no perquè pertany a una determinada família. I en una democràcia, tot ha d’estar sotmès al control de les urnes, fins i tot els límits territorials de l’estat. L’estat espanyol no serà una democràcia completa fins que no sotmeti a la voluntat de la ciutadania dels diferents pobles de l’estat si volen continuar formant-ne part o volen esdevenir estats independents.
El dret a l’autodeterminació és una qüestió de justícia. Els Països Catalans no podem tenir les eines que tenen els altres pobles del món per decidir el seu futur perquè dos estats, l’espanyol i el francès, ho fan en nom nostre, i molt sovint, en contra nostre. Cada vegada més, els conflictes polítics al món es solucionen amb mecanismes democràtics, i tenim casos recents que ens ho recorden com Montenegro o el Quebec. Nosaltres no podem quedar-nos enrere i seguir acceptant que les nostres decisions hagin de passar per la retallada dels governs de Madrid i París.
El dret a l’autodeterminació és una eina per la millora del benestar col·lectiu. Amb un estat propi, tindrem la última paraula en polítiques socials, educatives, de sanitat, en l’economia, les infraestructures, l’habitatge i tantes altres qüestions. Aquí patim els problemes, aquí preparem les solucions, i aquí volem decidir.
És el moment de construir una majoria social per al ple exercici de la democràcia, per l’exercici del dret a l’autodeterminació. Només d’aquesta manera garantirem un futur de llibertat, justícia social i progrés per als Països Catalans.
Visca la terra!

2006-11-29T19:21:00.000+01:00

LA MENTIDA DEL BILINGÜISME

“Totes les nacions parlen tal com pensen i pensen de la manera que parlen”- Johann Gottfried von Herder

Últimament és parla molt desde els atrils de la nostra política del concepte del bilingüisme, i qui més ho fa són curiosament són els partits espanyolistes castellano-parlants (Boadella-boys, PP i algun que altre cop el PSC). El bilingüisme s’ha convertit en un tema de discussió política, erroneament, ja que no és tracta d’un tema de país, sinó d’un fet individual en l’ambit privat de cada persona.

Són bilingües les persones i no pas les comunitats lingüístiques, ja que aquestes tenen històricament una llengua pròpia, l’autòctona. Això no ho dic jo, això ho diuen els sociolingüistes, gent especialitzada que s’encarrega exclusivament d’estudiar les realcions entre la llengua i el medi social. Per tant aquestes declaracions de que s’ha de treballar per a un absolut bilingüisme a Catalunya són una farsa, ja que Catalunya i tots els Països Catalans tenen una llengua: el català (també anomenat Valencià al País Valencià). Això no vol dir que s’hagi d’exterminar el castellà i que es prohibeixi el seu ús al nostre territori, ni molt menys! El castellà s’ha de mantenir, però no pas com una llengua pròpia de Catalunya, perquè no ho és, sinó com una llengua complementària (com ho són l’anglès o el Francès) degut a la seva importància i a la pròximitat de la comunitat lingüística castellana. Tampoc vol dir que la gent que la seva llengua materna sigui el castellà l’hagin de deixar sentir com a pròpia, perquè com he dit abans, les comunitats lingüístiques no poden ser bilingües, però les persones sí (si ho és l’Aznar, que parla català en la intimitat...). Per tant, aquestes persones podran parlar perfectament el castellà a les seves llars sense que ningú els persegueixi (això ja ho han patit masses catalans per a que ho fem ara nosaltres...), però tenen el deure de coneixer el català com els residents a l'Estat Espanyol tenen el deure de conèixer el castellà.

Per tant, tot aquest enrenou que s’està formant al voltant de si les institucions han de defensar el bilingüisme queden en res. Les institucions han de defensar el català que és la llengüa pròpia de la comunitat lingüística catalana: els Països Catalans.

2006-11-25T09:58:00.000+01:00

KREMLIN ASSASSÍ

Hi han moltes coses d'aquest món que cada cop em sorprenen més. El món del desenvolupament, on tothom hi està agust, on tothom té els seus drets és, al cap i a la fi, una mentida que ens porta a la apatia. Alguns hem podreu dir: -Joder, Carles, que pessimista no? Doncs per greu que em sapiga no és pessimisme, sinó realisme. Als Països Catalans, apartant l'opressió nacional, el nivell de benestar és altissim en comparació a la majoria d'indrets de la Terra. Amb això no vull dir que no haguem de lluitar per unes condicions socials millors que les que tenim, amb això estic dient que la nostra lluita per un Estat del benestar no s'ha d'acabar al nostre país, sinó que hem de ser solidaris i treballar amb altres punts del planeta on aquests drets no hi estan garantits: on una dona que ha estat violada, per evitar que sigui lapidada per adulteri ha de presentar tres "bons musulmans" que no siguin de la seva família per a que la defensin, on al segle XXI encara pengen gent a la forca, on al segle XXI encara hi ha gent que mor de gana...

Tots aquests països que he anomenat abans són paísos relativament subdesenvolupats, però els atacs als drets humans no succeeixen només en aquests països. Estats Units, el paradigma de la llibertat de l'individu i la prosperitat, controla pressons on es torturen els pressos i on es violen constantment els drets d'aquests com a èssers humans. No cal que us digui de quin lloc estic parlant.

I ara vaig ja a comentar el cas que m'ha impulsat a escriure aquest post: l'assassinat de Litvinenko, un ex-espia rus que estava investigant un altre cas d'assassinat incómode per el Kremlin, que va morir ahir a causa de l'enverinament que va patir quan es reunia amb un contacte que li havia de donar infomació sobre la mort de la periodista Anna Politkóvskaia. Aquesta periodista va ser assassinada quan estava a punt de publicar un article sobre les tortures del Kremlin a Txetxenia, casualitat? Ho dubto. El cas es que Litvinenko era a Londres amb assil polític, després de desarticular un complot dels agents secrets russos contra un important oligarca del país. Per tant ja deveu imaginar que la seva situació no era gaire cómode. Però aquest home és dels que no es cansa, i va continuar tocant els nassos al Kremlin investigant un assumpte tan obscur com el de la mort de la periodista, el que el va portar a la mort per enverinament amb tal·li, un component dels mata-rates, i amb un component altament radiactiu, el poloni 210. Litvinenko, moribund, encara va tenir forces per escriure una carta on acusa al Kremlin, i concretament a Vladimir Putin, de planejar la seva mort, cosa que pel que hem vist abans no ens hauria d'extranyar el més mínim.

En fi, espero que aquest text ens faci reflexionar i adonar-nos que aquest món encara està molt lluny del que nosaltres desitgem.

2006-11-17T21:15:00.000+01:00

RANKING DE BARBARITATS

Bones gent!

Ja feia temps que tenia ganes de penjar un post d'aquesta mena, ja que soc bastant afeccionat a recopilar declaracions o frases lamentables per part de personatges de la vida política. Aquí venen un recull de deu frases bastant gracioses, agraïria que votessiu la que més us agradi per fer un post més endavant fent el ranking. Igualment, si en voleu afegir alguna també m'ho podeu dir!

Les frases són les següents:

"En Catalunya govierna la Esquerra, es decir, Perpiñan, es decir, Josu Ternera"-Federico Jiménez Losantos

"Esta semana se den probablemente los últimos pasos para un canvio de règimen"-Jose María Aznar

"Pasqual, aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya"-Jose Luís Rodríguez Zapatero

"O acavamos con el estatuto nacionalista, o el estatuto nacionalista acava con nosotros" -Aleix Vidal-Quadras

"El estatuto propone la colonización de España por parte de Cataluña" -Joaquin Leguina (PSOE)

"Puigcercòs es el Otegui de Terra Lliure" -Federico Jiménez Losantos

"Esquerra està venent Catalunya per fins partidistes" -Artur Mas (Això ho dius tu majo?)

"Llamar matrimonio a una unión de homosexuales genera tensiones innecesarias i evitables" -Albert Rivera (La veu del progressisme)

"La ETA serà la primera interesada en el proceso arrancado en Cataluña" -Eduardo Zaplana

"El franquisme no era un régim feixista, era un autoritarisme de dretes" -Josep Piqué (Donant-nos una lliçó magistral de demagògia històrica)

Que guanyi el més lamentable!

2006-11-14T18:56:00.000+01:00

OSSÈTIA DEL SUD, LLIBERTAT NEGADA

No tota la vida política del món s'acava amb les el·leccions al Parlament. És un tema que ja cansa i que fins que no estigui tot tancat tot el que es digui són meres especulacions, i per tant, el deixarem de moment de banda. Aprofitaré el canvi de tema per solidaritzar-me amb un poble al que tambè se li nega la seva llibertat nacional. L'independentisme sempre ha estat un moviment sol·lidari, i aquest cop no farem una excepció.

Agafem, doncs, un vol imaginari que ens traslladarà al vessant sud del Caucas. Allà ens trobarem un petit país de tan sols 3.900 quilometres quadrats (per fer-vos a la idea, unes vint vegades més petit que els Països Catalans) anomenat Ossètia del Sud. Aquest país va declarar la seva independència el 1991, amb el suport de pràcticament el 100% dels seus habitants, de l'estat el qual no ha reconegut encara el seu autogovern, Geòrgia.

Quinze anys desprès, cansats de que la comunitat internacional els hagi girat l'esquena, de les continuades ofensives de les tropes Georgianes (eficientment entrenades pels Estats Units), i amb l'únic recolzament de Rússia (per veure si aconsegueix unir les dos Ossèties sota el seu domini), els ossets han tornat a desafiar la represió Georgiana fent diumenge un referèndum d'autodeterminació.

La qüestió és que ja es tenen els resultats: Un 99% dels vots vol la independència del seu país, i això amb una participació del 95'2% (quasi igual que a les el·leccions al nostre parlament...). D'aquest referèndum tambè s'en pot extreure que el 96% dels votants revalidarien el govern del lider independentista Eduard Kokoiti. Les paraules sobren per valorar aquests resultats tan rotundament contundents.

Però el que és insultant és que la Unió Europea, en teoria defensora dels dèbils i solució a tots els mals de la humanitat, segons diuen algunes persones, hagi estat la primera en negar la legitimitat d'aquests comicis, perquè segons la Presidenta de torn de la Unió "contradiu la integritat territorial y la soberania de Geòrgia". A nosaltres, per desgràcia, aquestes paraules ja ens són familiars...

La nostra situació és molt més pròspera que tota aquella zona del Caucas, molt convulsa pel terrorisme, pels moviments obscurs del Kremlin i les pressions Nord-Americanes. Però això no ens ha de fer oblidar que són moltes les nacions a les quals se'ls reprimeix els seus drets com a pobles, i per tant, hem de continuar sent solidaris com ho hem estat fins ara.

2006-11-12T13:00:00.000+01:00

AQUÍ TAMBÉ ES DESCANSA

Influït per el post del meu company Lluís i per tot el rebombori que hem tingut aquestes últimes setmanes, jo també em prenc un descans polític. Però el bloc continua funcionant, i després de la política be la música. Aquí us penjo una obra mestra. Un directe impresionant de Sum 41 a un concert fet a Vancouver per recaptar diners per als afectats pels tsunamis de fa tres anys.

Als amants de la bona música, especialment els que toqueu la guitarra, fixeu-vos en el solo. Es una cosa fora d'aquest món.

Enjoy it!

2006-11-07T15:56:00.000+01:00

HA GUANYAT LA CATALUNYA DEL PROGRÉS

Així de clar em mostro. Per molt que com comentava al post anterior, alguns aspectes d'aquestes el·leccions hagin suposat un revés per Catalunya com l'alta abstenció o l'aparició de Ciutadans, el que és evident és que el resultat és d'allò més encoratjador.

Fa només unes setmanes tot pintava de color negre. Els moviments de titelles per part de ZP es veien desde una hora lluny, i tot rierol d'esperança s'acabava perdent pel pantà de la sociovergència, el qual garantitzava a Mas saciar les seves ansies de poder i al titellaire en qüestió poder seguir fent el que li surt en gana al seu teatret amb total impunitat, sense que les titelles cobrin vida pròpia. La jugada era rodona. Només calia suicidar al PSC, posar un candidat del PSOE per tenir-ho tot ben control·lat, perdre les el·leccions i fer a Mas president.

Però mira tú com ha acavat la jugada! El PSC torna a ser PSC i no PSOE i fa una aposta valenta, no fer cas al jefe i apostar per Catalunya i no per el govern central.

Aquí entra Esquerra. Ja es sabia que desapareixent la opció més horrible la clau la tenia única i exclusivament ERC, l'únic partit que s'ha mullat sempre pels interesos de Catalunya i del progrés. Teniem dos opcions:

1- Recolzar a un partit de dretes, que bloquejarà tots els avenços en política social que s'intentin promulgar desde dintre del govern, i que a demés a traït Catalunya pactant unilateralment amb el govern central un estatut de pena que ens tindrà lligats vint-i-cinc anys més.

2-Recolzar a dos partit d'esquerres, que malgrat fer-nos fora del govern i que estiguin bastant influenciats del que decideixi la cúpula del PSOE a Madrid (sisi, estic parlant també d'ICV), no són més traïdors que els primers.

Per a mi queda clar. Posats a pactar amb traïdors, que siguin d'esquerres. A més a més, s'ha de dir que ja els hem patit i que ja els coneixem, i que el poder d'Esquerra a aquest govern és major que el de l'anterior legislatura.

A partir d'ara veurem el que passa, però soc bastant optimista al respecte. Hem evitat al pantà i anem cap a una bona desenvocadura, tot serà que el riu no es desvïi.

2006-11-02T16:10:00.000+01:00

TEMPS INTERESSANTS

Com deia el gran Terry Pratchet, "Tant de bo visquis temps interessants!". En el seu llibre aquesta frase era esmentada com una maledicció, però en el panorama polític català veurem en que desenvocarà. El que és evident és que els viurem, aquests temps interessants. Els resultats electorals d'ahir no poden donar un panorama més obert i amb tantes possibilitats de coalicions governants.

Avans de començar el meu anàlisi punt per punt, esmentar el fet més greu d'aquestes el·leccions: la baixa participació. És francament preocupant que només un 56'77% de la societat catalana es senti implicada en la democràcia del nostre país. Aquí, evidentment, tant esquerra com la resta de partits polítics hem de fer una profunda autocrítica per no saber inmiscuïr a la gent dintre de les decisions que es puguin prendre per a bè o per a malament a Catalunya. Però l'autocrítica no s'ha d'acavar als partits polítics. És evident que desde els medis tampoc s'ha ajudat el que hauria de ser desitjable, carregant massa a la societat catalana sobre les polèmiques polítiques en comptes dels avenços reals aconseguits. Ara passo a valorar el que han estat els resultats en sí.

Esquerra ha obtingut un resultat francament bo, després de la desfeta per la indecisió al referendum de l"Estatutet" i el linxament posterior per part dels medis de comunicació per ser els únics que prioritzavem els interesos de Catalunya als partidistes, fan aquest resultat encara més meritori. Però el més important no és el nombre d'escons que Esquerra ha obtingut, sinó que torna a tenir la clau de la porta principal d'una banda de la Plaça Sant Jaume, això en cas que no surti la terrible sociovergència, possibilitat que pel que sembla per sort està perdent força, ja que PSC afirma que el que vol és un govern catalanista i d'esquerres (com jo), i no cal dir que ICV tambè, ja que és la seva única sortida.

Ara per ara, l'opció que jo personalment crec que seria la millor, tant per esquerra com per Catalunya, seria reeditar el tripartit. Però compte! No pas a qualsevol preu! La patacada del PSC i el fet de que ERC tingui també la possibilitat de formar majoria amb CiU, haurien de provocar que en cas de que ERC entri al govern se li hagi de cedir un paper molt important; lluny de les pretencions socialistes d'enfortir la figura del president, aconseguint treure protagonisme als altres partits de la coalició. És per això que ara toca tenir sang freda i molta calma, sempre posant Catalunya i el progrés per davant de tot.

Apartant el resultat d'Esquerra, el més destacable ha estat l'espectacular patacada del PSC. És evident que el carisma innat i el indiscutible catalanisme d'en senyor Montilla no han estat suficients per evitar aquesta caiguda xD.

Una altra sorpresa gens grata ha estat l'aparició al panorama polític d'un partit espanyolista com Ciutadans de Catalunya. Almenys el Circ d'en Boadella afirma mitjançant les declaracions del seu yogurín Albert Rivera que defensaran polítiques de caire """social-democràtic""" (permeteu-me un xic d'escepticisme...). Si això és cert, almenys dintre de l'horrible hi ha alguna cosa que podria ser bona.

Ara toca estar atents i... "viure temps interesants!"

2006-10-25T16:35:00.000+02:00

CAOS? PERQUÈ?

Dissabte passat, la secció local de JERC el Prat feiem un acte a la Plaça de la Vila a favor del traspàs de l'aeroport de la nostra vila a la Generalitat de Catalunya. És evident que el sistema centralista sobre la política d'aeroports de l'Estat, cedint totes les competències sobre aquest tema a AENA, està absolutament desfassada.

Un exemple de que aquesta afirmació és certa la vem veure aquest estiu, amb el caos per una vaga de personal de terra provocada per la no renovació de la concessió sobre el servei de "handling"d'AENA a IBERIA. Aquest event, conjugat amb la no-reacció del Gobierno Español, va provocar que milers de persones, que volien anar-se tranquilament de vacances a algun lloc lluny d'aquí, es van trobar que es quedaven a terra amb el seu vol cancelat, i en el millor dels casos posposat fins una eternitat després.

Però aquest no és l'únic cas de la mala gestió aeroportuària. La continuada marxa de vols d'IBERIA cap a Barajas, i el trasllat de les seus d'EASYJET i CATAIR i les declaracions del Director General de VUELING, dient que el seu objectiu és el trasllat a Madrid, deixa plasmada la desigualtat. I el més trist de tot es que tot això succeeix mentres a Madrid s'inaugura una terminal que segons ells és la repera. Si es que més no se us pot veure més el plumero!

Segons l'estratègia dels espanyolistes ara se m'acusaria de victimisme, però aquesta no és pas la meva intenció, i quan utilitzo l'aeroport de Barajas en aquestes comparacions no vull dir que desitgi cap mal al poble de Madrid ni al seu aeroport (que és el que diria més de un demagog), simplement expresso la meva humil opinió de que la inversió que s'està emprant en el Prat és més que insuficient, i que la única solució és descentralitzar les desicions.

He començat parlant del cas particular de l'aeroport de la nostra vila, però és evident que hi ha també un problema greu en quant a estructures ferroviàries, que és igual o potser fins i tot més important que el tema de grans infraestructures com pot ser l'aeroport, ja que ens afecta el dia a dia. L'estat penós de la xarxa de rodalies a la zona metropolitana és una tortura que hem de patir cada dia.

Dissabte passat m'en vaig anar de festa amb uns col.legues a Castelldefels platja, i per tornar ens vem haver d'esperar fins a les dos quarts de vuit del matí per poder tornar a casa, ja que a partir de les onze de la nit no passa ni un sol tren. Però no us penseu que vem tornar en tren, no, vem haver de agafar un taxi de tornada amb la conseqüent clavada de més de 20 euros.

I ja que parlava abans del caos a l'aeroport del Prat, continuaré parlant de caos. Ara ens traslladarem al que es viu cada dia a les estacions de rodalies a les "hores puntes". Qui no ha patit algun cop alguna d'aquestes aglomeracions? Qui algun cop no ha pogut pujar al tren perquè estava tan colapsat que no hi cavia ningú més i s'ha tingut que esperar mitja hora, o inclús una hora al següent tren? Sense tenir en compte que hagueu respòs que sí o que no, és evident que massa gent li ha passat la resposta afirmativa pel cap, i això és el que hem de combatre. En comptes d'invertir en transports que s'ha demostrat que no són rentables i que necessiten una inversió i una destrucció del territori desmesurada, s'hauria d'invertir més en l'ampliació i reformes de la xarxa de rodalies, que al cap i a la fi, és el que ens porta cada dia a la feina, a la universitat o algun cap de setmana quan anem a Barna o a algun altre lloc fora de la nostra vila.

La solució és sencilla: el traspàs de les competències sobre transports públics a la Generalitat.

2006-10-23T17:21:00.000+02:00

BENVINGUTS AL MEU BLOC

Bones gent!

Feia ja temps que em rondava pel cap la idea de plasmar les meves idees i opinions a la xarxa de xarxes, però ha estat finalment la influència del meu company Lluís la que m'ha abocat a forçar a la gent que visiti aquest espai a una estona que pot ser avorrida, però faré tot el meu esforç per a que no ho sigui tant.

Per aquest bloc aniré publicant les meves inquietuts sobre política, notícies, música, i demés xorrades que s'em passin pel cap, així que estigueu atents als posts!

Gràcies per la visita i benvinguts!